El juliol de 1952 vaig ser destinat al Pensionat d’Alta
Muntanya de l’Escola Pia, a la Cerdanya. Tania 23 anys i era un jove inexpert.
El Director del Col·legi, el P.Pere Mampel, tenia un do de gent especial per guanyar-se
els interns. Durant l’estiu, temps de vacances, l’internat esdevenia una mena
de campus escolar per recuperar i passar-ho bé. Sobre tot aixó segon. La meva
estada prevista era de quinze dies i es convertí en vuit anys. Un dia el
P.Rector em crida i em demana si m’agradaria quedar-me a Puigcerdà. Em va
sorpendre. Com me l’havia guanyat? I gairebé sense esperar resposta em comunica
que els superiors m’havian destinat pel curs 1952-53 a Puigcerdà. I a fe que
m’hi vaig integrar.
Què tenia el Col·legi dels Escolapis de Puigcerdà perquè
l’Internat, estiu i hivern, estiguès al complert? Els meus anys d’estada m’ho
van demostrar. Un equip pedagògic que es preocupava dels alumnes com a persones
amb tres finalitats per passar-ho bé: a) una
bona convivència interior i exterior en la que hi jugava un rol molt
important: l’alimentació. b) gaudir de moments d’un bon esbargiment amb la
col·laboració de l’esport. c) l’estudi, per superar el millor possible els
problmes de cada alumne. Treballar bé aquests tres camps era garantía d’èxit
per part de l’escola perquè l’èxit humà acompanyava als alumnes.
Aquestes conclusions m’han acompanyat fins avui amb tres de
pedagògiques que considero cabdals: a) l’alumne vol ser tractat com a persona
b) no accepta ser enganyat i c) que quan se’l castigui la sanció sigui justa.
Aquesta filosofía vaig aprendre a Puigcerdà. No tot va ser
fácil però els mals moments també foren productius. I en el camp de la
pedagogía de l’esport molt rendibles. Vaig entendre el gran valor de l’esport
com factor educacional a tots nivells. I encara, avui, junbilat i amb més de
vuitanta anys continuo meditant sobre la filosofía i pedagogía de l’esport en
el camp que tinc a l’abast: escribint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada