EM PREGUNTO, PERQUÈ FOU ELIMINAT EL BARÇA?

La meva postura en el camp de l’esport és la mateixa que en la de la política, la filosofia primer i abans que les institucions. Òbviament que com tota persona que estima l’esport desitjo el bo i millor pels de casa. Certament que desitjava la victòria del Barça davant del Liverpool, però preferia la victòria de l’esport amb un bon partit. No nego la confiança que desperten alguns jugadors, encara que jo pensi que un fenòmen no és garantia de victòria, ni de bon joc. I el patit Liverpool-Barça m’ho va confirmar. Sobre el paper les ventatges eren pels catalans, però una de les condicions humanes rau en el fet de conjugar la passió amb la tècnica. I en el parttit de referència aquesta coordinació no va existir. Amb tota sinceritat i sense voler ofendre a ningú en el partit en questió hi mancà intel·ligènia emocional. He buscat culpables. Desprès del 3-0 assolit en el camp del Barça, l’eufòria es disparà. El camí que faltava fer estava sembrat de flors i violes i la victòria era cantada perquè el Barça era superior i no podia repetir el resultat negatiu de Roma. I es va repetir. I no culpo a la falta d’interès i de voluntat per part dels jugadors i dels tècnics, com tampoc de la bona voluntat de la prensa, però aconsellaria a tots una profunda reflexió i penso que trobarien en ells mateixos la responsabilitat. Recordem que el dret a equivocar-se és una realitat humana i que aquest dret quan està dominat més per la passió que per la raó porta a resultats no desitjats. És veritat que la passió és creativitat però la raó li dóna carta de naturalesa. I en el partit de referència hi faltà intel·ligència. I aquesta circumstància fou provocada des de la premsa oral i escrita. La propaganda televisiva va donar més ales als contraris que no pas als del Barça. La passió crea situacions sovint incontrolables de jugades que tenen tot el caràcter d’extraordinàries i la pilota se’n va als núvols, no entre els pals. No es gens bo saltar al terreny de joc amb una auto-confiança passional que mai és prou controlable. En el partit de referència es confiava incondicionalment en un jugador i aquest jugador no fou decissiu. No ho fou perquè les seves condicions psíquiques estaven agarrotades per una auto-confiança esperançada i provocada des de l’exterior i el contrari sense els super-classe i amb el temor, van saber raonar la por de perdre amb la tècnica i amb la resposta a la superioritat del contrari que amb la serenor necessària va donar els seus fruits. No el vaig veure el partit, el vaig seguir per Esport3. I em vaig reafirmar en la meva opinió. És va passar de l’eufòria confiada a la desil·lusió sense resposta. Sincerament em va fer la impressió que el desenvolupament del partit i el seu seguiment televisiu de TV3 palesava un deficitari plantejament del coneixement de la realitat del ser humà. La persona en totes les situacions de la vida, i jugar un partit de futbol n’és una, està subjecte al domini de la seva llibertat que coordina els moviments mitjançant la força de la passió i l’ajuda de la raó. I sincerament, al partit que comento li sobrava passió i li faltava intel·ligència. El Liverpool va fer alló que havia de fer, plantejar el partit amb intel·ligència malgrat les adversitats de no poder comptar amb els millors i el Barça va saltar al camp amb la seguretat que tenia guanyada l’eliminatòria. Aquesta fou la impressió que em va donar la informació televisiva rebuda. I la meva reacció fou: un acte d’humilitat, sovint, és més fructífer que una victòria. Penso que el partit fou una bona lliçó per valorar positivament l’esport. La foto és prou significativa per entendre millor el partit.