Declaracions d’esportistes que fan pensar

L’Esportiu del dia 21 d’agost de 2015 reproduïa aquestes paraules de Pedro acabat d’arribar al seu nou club el Chelsea  Football Club: “És genial poder estar aquí. Sóc feliç”. Possiblement més d’un lector comentarà, què havia de dir! Però en el “què havia de dir”, penso que en aquest cas, hi ha quelcom més, no amagat, sinó ben obert. És veritat que agraeix al Barça haver-li possibilitat arribar-hi. Però entre un agraïment i una felicitat s’hi descobreixen altres interioritats. I és curiós que aquesta satisfacció que va de la genialitat del fet a la felicitat  personal s’hagi produït deixant el millor equip del món per anar a un equip anglès dirigit per un entrenador, a primer cop d’ull, tan enemistat amb el Barça. Les paraules fan pensar que Pedro la felicitat era el seu estat anímic que tenia un objectiu molt clar, ser una figura de màxim nivell en el futbol. És veritat que en el Barça assolí un nivell molt alt però ell notava la seva cursa truncada. I Pedro no és un jugador de mitjanies i en conseqüència darrerament no se sentia feliç a Cal Barça, no pel club, sinó perquè veia travat el seu objectiu. I davant la realitat de jugar en un gran club amb projecció mundial amb la seguretat de jugar més  minuts dels que jugava a Cal Barça és lògic que exclamés és genial i sóc feliç. Els clubs són entitats amb uns objectius determinats i psicològicament la felicitat del jugadors està sotmesa a les finalitats esportives de guanyar i és precisament aquesta circumstància la causant, massa sovint, de la baixa forma i pèrdua de lideratge de jugadors que han promès molt i per decisions crematístiques s’han vist relegats a segon terme. Possiblement un dels errors d’alguns entrenadors rau en el fet de no tenir en compte la psicologia. El progrés qualitatiu de l’esportista està íntimament lligat a la seva personalitat i dissortadament es donen massa casos en els que el jugador se sent cohibit i per manca de recolzament propi i aliè veu truncada la seva carrera. No tots els jugadors tenen la sort que ha tingut Pedro, però és un exemple a tenir, en compte, la importància que té enfrontar-se amb el propi infortuni amb fermesa perquè és possible continuar i derrotar els problemes. Segurament molta gent dirà que s’ha equivocat al marxar del millor club del món, jo personalment penso que l’errada l’ha comesa el CF Barcelona. El temps ho dirà. Però continuarà el CF Barcelona la línia ascendent? És un interrogant, que analitzant els fets, a mi personalment em preocupa i no sóc culè però sí defensor de les entitats netament catalanes i penso que el Barça per la seva història ho és.