No és cap obsessió de l’avi, el Barça

Una derrota de 4-0 a un equip de futbol de categoria mundial és difícil de pair. I és precisament aquesta dificultat que dóna a l’avi que estima l’esport motius de reflexió. N’hi ha un de molt significatiu, no hi ha enemics petits. Però en el cas que analitza l’avi no es tracta d’un enemic tan petit, un històric del futbol de la pell de brau. En aquest partit es va complir una idea que defensa l’avi, que els fenòmens, els genis, no són sempre garantia d’èxit. I en el partit en qüestió es feu palès. Al llarg del partit ressonava en la meva ment aquella frase que certs periodistes televisius repeteixen a tort i a dret, que en el moment oportú sempre apareix. I davant l’Atlètic, no va aparèixer ni ell, ni l’altre jugador del trident. És veritat que en un llançament de falta va demostrar la seva qualitat però també el porter malgrat buscar la pilota l’esquadra. Quan va començar el partit, a l’avi li va fer la impressió que el Barça no tindria problemes. Però el moviment ràpid i encertat de la pilota no va superar el quart d’hora inicial. Els bilbaïns van donar una lliçó de saber estar al camp, circumstància que els portà a la victòria merescuda. Em va cridar l’atenció que quan un jugador del Barça superava un contrari, immediatament se’n trobava un altre marcant-lo i aquesta circumstància desestabilitzà Messi, que no va tenir el seu dia. Però tampoc el va tenir l’equip, independentment de la seva categoria que ningú li nega i tothom li reconeix. I precisament aquesta categoria en la que Luis Enrique fonamenta la seva confiança en superar l’eliminatòria, em fa pensar el mateix. El partit del dilluns, 17 d’agots de 2015, és un partit de garantia, tot i poder equivocar-me. Hi jugaran dues mentalitats las basca, que ja tenim l’eliminatòria al sac, i la del Barça amb la necessitat de demostrar que sempre és possible un cinc a cero. I ho pot fer amb fonament. Però per assolir-ho és imprescindible que l’equip jugui futbol fora sèrie, que no s’oblidi la defensa, que és el punt més feble, i que en cada moment tots els jugadors siguin conscients de la seva situació i de la seva funció. En el partit contra l’Atlètic es produí un gol d’una gran factura, però evitable, si la defensa hagués etat més organitzada. El porter s’avançà molt refusant molt bé una pilota amb el cap, però darrere seu no hi havia ningú i ningú va ser prou ràpid per protegir la porteria. Cap defensa va recular quan el porter s’avançà i en l’esport la companyonia esportiva es demostra cobrint espais de jugadors que deixen lliures. És possible i m’agradaria que el partit de la tornada fos un gran partit i un model d’ esportivitat. Penso que el títol encara pot arribar a les vitrines del Barça. Depèn dels jugadors, dels tècnics, de la premsa i del públic. Es necessari un futbol genial, i el Barça pot.