L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 27 de febrer del 2017

L’esport de la vida




El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat. Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol, bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,  l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig de federacions  esportives dóna per molt. A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells, socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que l’esport exigeix per a la seva pràctica.
La implicació de l’esport en la vida té una gran capacitat de projecció de les vides dels esportistes en tots els camps indispensables per la vida digna. I en la veritat d’aquesta projecció hi cal una condició bàsica i fonamental, l’excel·lència íntegra del ser humà. Sense aquesta base l’esport perd la seva capacitat formativa i configuradora de la societat i es converteix en un objecte manipulador. Sense persones íntegres, no hi ha esport constructiu d’una societat justa i verdadera. La premsa no ha de jugar només el paper d’informador, sinò també el d’informador de la pedagogia, de la psicologia i de la sanitat i del comerç i de la indústria perquè la pràctica esportiva esdevingui un servei integrament social. I en aquesta funció de la premsa no pot oblidar la vessant política i religiosa indispensables per a un bon funcionament de la societat. I quan dic política i religiosa no em refereixo a les institucions sinò a la seva filosofia humana que hi aporten o han d’aportar a l’esport.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada