MENYS-TENIMENTS A LA DIGNITAT HUMANA EN EL FUTBOL PROFESSIONAL

 L’activitat esportiva mitjà de vida és certament un avenç en la història de la convivència humana. Peró com en totes les activitats en les que el gran capital hi descobreix possibilitats de guanyar-hi diners, emparant-se en la seva filosofia que tot si val per fer diners, entra en el món de l’esforç i convenç a la gent que un esportista és més digne guanyant molts diners. I apareixen figures que la natura no ha creat. No es pot negar les diferències de qualitat laboral, però la dignitat valora les persones, no el treball. Si les persones han de cobrar d’acord amb la dignitat de la feina, quina és més digna, descobrir un medicament que salva vides o donar puntades de peu a una pilota? Hi ha algún científic que econòmicament, avui, sigui més valorat que futbolistes de primera línea? És indignant que investigadors científics per poder continuar la seva recerca depenguin dels diners recaptats per una televisió, que per vergonya social no superen el fitxatge que cobren en un any futbolistes, suposadament valorats de fenòmens. La capacitat de fer gols és més valuosa que la capacitat de recerca per millorar la salut de la humanitat? Francament el comportament del gran futbol és la gran vergonya de  la humanitat que comproba com el gran capital fa multimilionaris amb el futbol i condemna a la misèria a milions de persones. I jo em pregunto? On són els responsables que han de vetllar pel benestar social? Dissortadament en el mateix calaix on el gran capital fa multimilionaris a futbolistes i es pot comprobar que també actúa igual en el camp de la política, responsable de la dignitat de la humanitat. I la globalitat de la humanitat no viu en dignitat, com tampoc la globalitat dels futbolistes. I és curiós, en política es vota als partits més manipuladors, la gent es bolca a aplaudir als futbolistes enriquits desorbitadament. I en aquest comentari voldria deixar molt clar el meu respecte a les diferències, que de la mateixa manera que hi ha persones, unes més intel·ligents que altres, també en l’esport n’hi ha de més hàbils unes que altres, i aquestes diferències poden  valorar-se en el diner per la seva dignitat. Però alló que el diner no pot fer és manipular la dignitat perquè el diner no és digne, és útil. Francament, la història i sobre tot la naturalesa són, podriem dir, molt múrries a l’hora d’enviar missatges. I la corredissa dels contractes dels ídols futbilistes ha coincidit en el temps amb la negativa de la política europea a col·laborar amb les ONGs salvadores de vides en alta mar, amb el greuge d’acusar les víctimes d’enemigues i a les ONGs de terroristes. I els dos problemes són tractats per la premsa de fets normals del dia a dia. Són dos exemples, n’hi ha molts més, que de la dignitat en fan un mal i de la indignitat una norma de convivència. I pensar que l’esport és una activitat de relacions humanes solidàries i de convivència! I ens diuen que estem en una etapa de la humanitat molt avançada i de progrès. Una dita castellana ens confirma que encara hi ha molt a fer: “a Dios rogando y com el mazo dando”.