Per què tants jugadors estrangers?

M’agrada l’esport. Procuro entendre’l. Però quina és la seva filosofia al segle XXI? No li negaré el dret de ser una feina. Però què vol dir ser una feina? Gaudir d’una vida digna perquè es poden satisfer les necessitats bàsiques del ser humà. Al ser l’esport un instrument de subsistència afegeix a la seva definició l’adjectiu econòmic. I aquest adjectiu pot fer saltar totes les alarmes. No correm. Quan l’esport entra a formar part del món del treball ens enfrontem a dues maneres diferents del seu exercici: a) per afició, l’esport dit amateur i b) per treball, l’esport remunerat. L’esport aficionat és aquell en el que l’esportista té la vida assegurada per una altra feina. L’esport professional significa que la seva pràctica  proporciona al jugadors els diners per viure dignament. Però als nostres dies, aficionat i professional estan “sub judice”. L’esport en ell mateix en surt perjudicat. El professionalisme ha volgut dominar, sobre tot  el món del futbol, de tal manera que domina categories que només tenen raó de ser en el marc de l’afició. Que succeeix en el món del futbol? Que en categories dites nacionals s’exigeix una dedicació tan forta que no permet altres activitats culturals. I aquesta dedicació condiciona. És totalment, des de la meva opinió, irregular que una tercera divisió nacional sigui professional, com també ho són les segones A i B. La prova massa jugadors no cobren i són mileuristes en molts equips. Però resulta que el diner també fa estralls a Primera Divisió i aleshores els clubs no viuen de les quotes dels socis i de les entrades, sinó que urgeixen altres formes de guanyar diners que es mouen en marcs no gaire recomanables, com ho palesa la Lliga Espanyola que es vanta de ser la millor del món. I el diner què hi fa? Malifetes. Hi ha clubs que poden jugar només amb estrangers si el reglament ho permet. No fa massa dies, l’equip inicial del Barça alineava de sortida nou estrangers i dos nadius. Són imprescindibles tants estrangers? Per a mi és incompatible que una lliga de futbol sigui la millor del món jugada amb majoria de jugadors que no són nacionals. Si els jugadors estrangers de la lliga espanyola es repartissin proporcionalment als clubs, a cadascun li’n tocarien 9. Tan dolents són els de casa? I la segona pregunta que em faig és: tan malament és treballa el futbol de base a Espanya i a Catalunya?  Penso, i crec que tinc base per fer-ho, no es treballa bé perquè als clubs els jugadors no hi arriben amb la formació pedagògica esportiva adequada. I no hi poden arribar per què la base formativa contemplada esportivament no és l’adequada. L’educació física i esportiva en tots els nivells de l’etapa formativa hispana és deficitària. Hi ha professionals de l’educació molt capacitats però ni els subjectes, ni els mitjants els hi ajuden. L’espai i l’esport al programa educatiu espanyol no ofereix cap garantia i amb molta cara dura es culpa als professors que estan preparats i no disposen de matèria adequada, ni de  mitjans necessaris. Un bon programa de formació des la base, l’escola a tots nivells i a la universitat, és el que necessita l’esport espanyol i en particular el futbol. Seria la solució de no haver d’anar a fitxar tan estranger, que per altra banda, llevat de tres o quatre fenòmens, la resta són bons jugadors i prou. La problemàtica és més àmplia i extensa. Procuraré argumentar-hi.