Jugar a futbol no és una guerra, ni un joc de nines

L’empat del partit de futbol entre l’Espanyol i el Barça jugat a començament de 2016 em fa pensar en el títol d’aquest comentari. No el vaig seguir per TV perquè sóc contrari als programes de pagament i per què trobo indecent que un partit entre equips catalans no el transmeti TV3. No són coses del futbol com s’acostuma a escoltar. Són una befa a la societat. Però, perquè el titular? Es van enfrontar dos sistemes de joc, un de més tècnic i virtuós i l’altre més dur i destructor. I entre els dos focs de la batalla, perquè tinc entès que ho va ser, el jutge. Es va endurir més del compte? Potser el responsable no gaudia de prou força per fer sonar el xiulet. Però, penso, i fora bromes, li mancava autoritat i capacitat per imposar-la. Però no tota la culpa és de l’àrbitre. També ho és dels entrenadors. Al de l’equip més feble, la tècnica li donava resultat. Tenia estudiat el de l’equip contrari com podia contrarestar al contrari? És un signe d’incapacitat protestar a l’àrbitre quan has rebut una falta que t’ha assegut a terra. Les filigranes són molt boniques quan el contrari se sent minimitzat. Protestar a l’àrbitre tant per part del jugador, com de l’entrenador és un signe d’incapacitat. El futbol es juga amb els peus però els peus els controla el cervell. I a vegades no hi ha la coordinació que cal. És veritat que no es pot confondre joc dur, amb joc violent i sembla ser que en el partit no n’hi va faltar. Però tampoc joc de filigrana amb l’obligació de no impedir-lo. El futbol no és un ball de saló, però és un ball que té les seves normes. Hi ha normes que no estan en el reglament i són bàsiques. Són les normes que marca la intel·ligència en cada moment i es necessita habilitat per aplicar-les. Són aquelles normes que posen dempeus al públic i aplaudeix a rabiar. Apareix el geni. Però el geni és efímer. I contra el geni previsiblement apareix el joc violent. No és fàcil conjugar joc genial contra joc dur. Es imprescindible l’actuació arbitral i la coordinació de l’entrenador. En un joc en que l’equip més virtuós fracassa el perquè no només és culpa dels jugadors sinó dels responsables del bon joc, els entrenadors i l’àrbitre. Senzillament penso que el fracàs esportiu del partit, si veritablement és un fracàs, és deu a una insuficiència de pedagogia i psicologia esportiva per part de tots els protagonistes del partit. I possiblement l’ambient del públic també hi té la seva responsabilitat. Posar nerviós al contrari i animar el de casa també hi juga quan no es troba la manera de teixir el partit futbolísticament modèlic. Però al tractar-se d’una activitat humana sempre s’ha de tenir present el moment psíquic del jugador i el dret a equivocar-se. I aquest dret cal tractar-lo psicològicament sociable i en un partit de futbol encès per raons vàries, no és fàcil. I un darrer apunt, el futbol és un joc.