Significat esportiu de la meva estada a Puigcerdà

Era l’estiu de l’any 1952. Havia acabat les estudis preceptius a l’Escola Pia i començava la meva etapa d’educador. He de reconèixer que èticament era molt estricte i pedagògicament molt fidel a la regla. Senzillament un xic dictador, però per contra partida molt entregat a la meva vocació. En principi estava destinat a l’Escola Pia de Vilanova i La Geltrú però un bon dia m’arriba una nova destinació. Em van dir que era per quinze dies, per acabar la temporada d’estiu. Però no sé perquè, en ple més d’agost, el P. Rector de Puigcerdà em demanava si m’agradaria quedar-m’hi. No vaig tenir temps de contestar quan em diu que hi he estat destinat. I per una anada de quinze dies m’hi vaig passar vuit anys. Els 8 anys es poden dividir en dues etapes. La del P. Mampel, la millor i la del P. Padrós, que no m’agrada recordar. Amb el P. Mampel vaig aprendre què significava ser pedagog sense necessitat de llibres, només observant. El Pensionat d’Alta Muntanya, amb un edifici més aviat ruïnós, s’havia convertit en el desig de la classe rica de Barcelona. No per l’edifici, per la pedagogia i psicologia que s’hi practicava. Del P. Mampel vaig aprendre a entregar-me als altres. És veritat que la meva rectitud legal em portà a cometre alguna irregularitat per excés, excés que corregia amb els consells del meu superior. L’excessiva rectitud va donar pas a un tractament més humà i més comprensiu i en aquest canvi hi va jugar molt fort l’esport. Els alumnes en sabien més que no pas jo i d’ells havia d’aprendre i aquesta lliçó em va servir per posar-la en pràctica a l’aula. En l’internat d’Alta Muntanya l’esport era vida educativa. A les hores de pati i d’esbargiment en la petita pista s’hi jugava a futbol, bàsquet, handbol, hoquei patines, ciclisme, no us ho podeu imaginar. I dintre una mena de bogeria que s’hi endevinava regnava la llibertat i el respecte a l’altre. Si he d’explicar com vaig introduir-me en aquest mon, he de confessar que no ho sé. Per què m’hi vaig entregar obertament? Per què era la vida de l’internat i allò que els alumnes volien per passar-ho bé. Si volia ser un bon educador havia de dominar la matèria esportiva. El mètode fou una veritable immersió esportiva. És veritat que vaig tenir bons mestres, encara que sembli mentida, més d’un militar. El primer, el capità Medrano, casat amb una ceretana i amo d’una botiga d’esports. Espert en l’esquí, col·laborava amb el col·legi en les classes i sortides de l’esport blanc,. Un altre, el capità Martínez, genet que ensenyava a muntar a cavall als alumnes. En el món del gel, un personatge molt singular, cuiner del pensionat i entrenador d’hoquei sobre gel, Pere Dosta, que fou una persona molt important en el treball d’introduir aquest esport a la capital de la Cerdanya.Un altre personatge que indirectament, no era professor, ni vivia a Puigcerdà, però vaig gaudir de la seva amistat i col·laboració, Tito Mas, jugador internacional d’hoquei sobre patins i integrant de l’equip que conquerir per Espanya, el primer Campionat del Món d’aquesta modalitat, format l’equip en la seva totalitat per jugadors catalans. Una altra persona, que va influir molt en la meva vida, fou Miquel Casas, ciclista, guanyador d’una volta a Catalunya i havia obert una botiga de bicicletes a Puigcerdà. La llista és més llarga i tindrem ocasió de parlar-ne.