EL FUTBOL, COM LA POLÍTICA, MANIPULADOR DE LA LLIBERTAT

La manipulació dels actius que programen la convivència social és i ha estat, al llarg de la història, norma ens les institucions de poder. Activitats, que en els seus començaments eren un servei, han estat reconvertides, per la seva acceptació social, en arguments, guarnits amb pell d’ovella,  per demostrar que la riquesa és un bé social més important que la dignitat de les persones. L’esport, en el segle XXI, en les seves modalitats preferents, ha estat transformat en un instrument manipulador de la societat. El poder econòmic se n’ha apropiat, però no de totes les especialitats, només d’aquelles que accepten la globalitat econòmica. I és precisament el futbol, l’esport preferit. Quines son les conseqüències? Les mateixes de la convivència universal. Una minoria gaudeix de la riquesa i la gran majoria en pateix les mancances. En el futbol, una minoria en gaudeix de la seva pràctica i la gran majoria pateix per sobreviure. Els jugadors preferits neden en l’abundància econòmica i la resta feines a viure, essent també professionals. La covid-19 ha actuat de mestre de cerimònies posant en evidència el futbol com epidèmia, patint de la seva prepotència.  En tenim un clar exemple en el Barça en el seu problema amb Messi. No és només Messi la causa de la feble economia blaugrana. Els jugadors no son els culpables, són la causa del problema programat per la directiva del moment. Sota l’avarícia de la fama de bastir el millor equip del món, els jugadors compliren, es creà un monstre econòmic. I aquest monstre amaga la mà i posa en evidència als jugadors i en especial al més significat. I aquest monstre encara ho complica més assolint que la política presenti una solució econòmica que farà encara més dura la dependència del futbol de l’economia. La nova directiva del Barça se n’ha adonat però no li permet comptar amb el jugador preferit. La gran economia ha barrat el pas. No culpo al jugador, culpo el poder econòmic que l’ha manipulat impedint-li ser lliure. Dissortadament la compra-venda de futbolistes juga amb la seva identitat negant la llibertat convertint-los en esclaus del diner. Esclaus aclamats per la fama. M’hauria fet feliç si algun dels jugadors més famosos haguessin fet un pas endavant allargant la mà a l’esport i al seus directius i sobre tot als seus seguidors proposant jugar un any sense cobrar per ajudar a sortir de la crisi. No son pobres i poden fer-ho. La seva dignitat de persona hauria fet més important el futbol i l’esport hauria donat una lliçó de convivència global en dignitat.