EL FUTBOL VÍCTIMA O ALIAT DE LA PANDÈMIA ECONÒMICA

 

El futbol, l’esport rei de la humanitat, no hauria d’oblidar mai que és una activitat humana i el seu objectiu fonamental és col·laborar en fer realitat la convivència en  pau. Tots els esports per la seva condició d’activitat humana han de ser uns bons aliats de la formació integral de cada persona. I no ho compleixen. No és culpa de l’esport, es culpa dels seus manipuladors. El futbol en els nostres temps ha esdevingut un factor de riquesa. I aquesta qualitat no ha passat desapercebuda a les potències econòmiques. La capacitat d’entusiasmar ha estat captada pel gran capital que no ha dubtat gens a divinitzar futbolistes, qualificats de fenòmens genials. I han convertit allò que era un passatemps divertit en un treball dominat pel diner. I el diner s’ha convertit en el jutge qualificador del seu valor econòmic. I allò que és verdaderament greu és que massa gent ha caigut en la trampa i ja no és l’esport que els porta al camp de joc sinó el fenomen de torn. I el futbol s’ha convertit en imatge de la humanitat en la que una minoria gaudeix de milions i la majoria, treballs a viure. M’agradaria equivocar-me però els darrers moviments viscuts a Catalunya en relació a la figura més rellevant del futbol em fa pensar que aquest esport l’han convertit en una pandèmia. La primera víctima ha estat el FC Barcelona, i la següent serà el seu jugador estrella manipulat per la seva obsessió desmesurada de guanyar títols. Obsessió que pot ser justa però també ha de ser intel·ligent. L’afany de títols i els diners han estat els responsables, responsabilitat que ha estat treballada pel gran capital. Qui és el propietari del club que ha fitxat al jugador? Una autoritat molt significada de Qatar i mou les cireres en la UEFA. Aquesta pandèmia s’ha treballat uns deu anys en clau de salut esportiva fins que el fruit ha madurat. Una maduració que ha estat contaminadora per uns i els que l’han treballada pensen que els serà saludable. Fa molt temps que quan seguia els partits del Barça parava molta atenció a la manera de corre del jugador. I no m’inspira confiança. Crec que les seves cames amb els anys han rebut un càstig, que desitjaria no es produís. I al costat d’aquesta possibilitat, la genialitat no és garantia d’èxit. Tinc els meus arguments. La genialitat no fa veritat la llibertat. L’error és present també en la vida dels genis. Personalment em puc equivocar en el meu pensament, però les perspectives no son afalagadores. Sigui quin sigui el futur, la persona sempre mereix el màxim respecte.