NO SEMPRE ES POT GUANYAR.

..

La lliga espanyola de futbol d’enguany hauria de ser una rentada de cervell per a tots aquells equips que es creuen que són els millors i ho han de demostrar sent campions any rere any. Creure que s’és el millor no és només una demostració d’orgull sinó un greuge  vergonyós envers els altres. Personalment m’agrada guanyar, però cal saber perdre. La lliga de futbol espanyola és la imatge de la humanitat. La minoria són els afavorits per la riquesa i la majoria els esclaus de la pobresa. I aquesta imatge és un clam que demana justícia. En la seva qualitat d’activitat humana el futbol ha de complir el seu deure de factor social. De crear ambients de benestar en els que el guanyador se senti germà del perdedor. Guanyar és un al·licient per millor, però perdre, també. No sempre el guanyador és el millor. L’esport, i per tant el futbol, en la seva condició de joc, és  una activitat en la que es palesa la capacitat creativa de la persona humana. I la capacitat creativa en un esport de conjunt es demostra no només en el domini de la pilota sinó en la col·locació i els moviments. Saber moure’s és un acte intel·ligent, controlar la pilota és una tècnica. De res serveix la tècnica si no hi ha intel·ligència. Els clubs que es creuen els millors van darrere fonamentalment de la tècnica i la intel·ligència que li posi l’entrenador. I aquí rau el problema. La incompatibilitat d’un entrenador amb el saber fer dels jugadors. Amb aquestes paraules no vull dir que els entrenadors no siguin necessaris. I tant que ho són, però amb la condició que siguin pedagogs. I un pedagog ha de ser intel·ligent. La intel·ligència no es demostra cridant, tot el contrari, parlant amistosament. Una bona entesa entrenador jugadors és imprescindible per crear bon joc, guanyant o perdent. Quan es perd, es juga  malament? No sempre. Guanyar, no significa sempre ser millor. En el futbol d’alta competició hi juguen altres factors: les directives, els arbitratges, la premsa i l’afició. Encara que sembli impossible, hi tenen part i molta. Personalment em sembla impossible que en un equip com el Barça les diferències de fitxatges i de sous entre els jugadors no causin problemes. L’amor propi dels jugadors pot solucionar el problema, però també el pot espatllar. Les preferències envers uns jugadors en relació amb els altres, es vulgui o no, fan forat i són perjudicials. Els tractaments dels jugadors com mercaderies per solucionar problemes d’economia forçosament són negatius. I a Can Barça aquest tema sembla norma. Dels arbitratges i de la premsa, millor no “meneallo”. En síntesi, en el fons, el problema principal radica en el fet del respecte a la persona, que se senti respectada. I en el futbol aquesta condició depèn dels gols. Molt trist.