EL FUTBOL DE CASA

 Soc un enamorat de l’esport i en la meva etapa d’educador, en els anys que l’esport era considerat un enemic els estudis, fou l’esport, base la meva vida amb algunes relacions amb l’esport d’elit. I entre els esports, òbviament no hi faltava el futbol. Els meus records, quan llegeixo la premsa avui i els problemes del Barça, em porten a reflexionar com és i hauria ser l’esport a Catalunya. La pedagogia de l’esport la vaig aprendre a Puigcerdà, continuar a Barcelona per acabar a Granollers. En cadascuna d’aquestes etapes hi figura una medalla al mèrit esportiu. On vaig començar a dedicar-me al futbol fou a Barcelona per acabar a Granollers. I en aquestes relacions hi va tenir part el FC Barcelona. Però el tema d’avui no és explicar al meva trajectòria sinó intentar bastir la meva filosofia apresa en la pràctica. La meva idea central en aquella etapa era que no es podia ser un bon jugador sinó era intel·ligent. Tot el contrari de la consciència esportiva d’aquella etapa. Una experiència de com es tractava l’esport escolar. En un col·legi on la meva tasca era l’educació física, amb els meus companys van organitzar una entrevista escrita perquè ens la contestessin els companys que superaven  la trentena de professors. Resultat. Només va dignar-se contestar l’entrevista un professor. Fou decepcionant i més quan l’escola havia assolit èxits importants a nivell nacional en l’esport escolar. Però era la tònica i les famílies majoritàriament pensaven igual. A Barcelona i sobre tot a Granollers els meus equips de futbol infantil eren seguits per observadors de Primera Divisió, en particular del Barça. La proba és que dos infantils del meu equip foren fitxats pel Barça. No sé com valorar la relació clubs de primera amb els de casa, però la meva experiència dona fe que el Barça se’n preocupava. La pedrera catalana, penso, que tant el Barça com l’Espanyol haurien de mimar-la més. Quan repasso la plantilla actual del Barça, em pregunto, de què li serveix la Masia? La idea que es té avui dia del futbol d’elit és contrària a formar el club els seus jugadors. El mercat mundial és el gran enemic de la pedrera catalana i aquesta idea no em quadra quan equips estrangers fitxen infantils catalans, alguns d’ells prenent-los al Barça. En aquesta filosofia hi ha un tema molt important per mi i molt oblidat pels grans clubs: no es dona la importància que tenen als aficionats formadors de futbolistes. La meva experiència viscuda a Granollers m’hi fa pensar. No es tenia la formació d’avui però la dedicació difícilment se supera. Per a mi és molt trist l’oblit de la pedrera catalana en un Barça que gairebé pot alinear un equip només amb estrangers. És una demostració que no es treballa la pedrera catalana i si no es treballa es passa d’ella i els jugadors han de fitxar per equips de fora, estrangers inclosos. Llegia en la premsa aquests dies que el Barça en els darrers cinc anys s’havia fitxat jugadors que s’ha tret i es vol treure de sobre, fitxats per mil milions d’euros. Fracàs en el fitxatge i fracàs en el desenvolupament de la filosofia de joc del Barça. Tinc entès que Guardiola és l’entrenador que més ha cregut en la pedrera. Alguna relació hi té amb la meva filosofia. N’hi ha per més. L’avi que estima l’esport desenvoluparà més aquest tema.