No és la meva intenció negar la solidaritat esportiva que és una virtut de convivència. Conviure amb grans esportistes d’altres nacions enriqueix la qualitat de la humanitat, riquesa que és una aportació a les diferències. L’esport de cada país el configuren les qualitats humanes dels seus esportistes ciutadans. Catalunya és una nació important en el món de l’esport. Les primeres relacions del Comitè Olímpic Internacional foren amb l’esport català abans que amb l’espanyol. El Comitè Olímpic Espanyol es fa constituir a Catalunya. I Catalunya ha estat i és terra de grans esportistes i d’ideòlegs de l’esport. Un català ha estat President del Comitè Olímpic Internacional. Verdaderament la qualitat de l’esport la generen esportistes físics i psíquics. És veritat que la presència d’estrangers en l’esport català és i ha estat enriquidora qualitativament i humanament. El primer club de futbol de l’estat fou creat a Palamós pels estrangers que hi convivien com també ho és que el C.F. Barcelona fou fundat per un suís. I que dos catalans van fundar el R. Madrid. Però el valor qualitatiu de la pràctica esportiva es deu als jugadors. Personalment penso que formar un equip amb una gran majoria d’estrangers fa un trist favor a l’esport català perquè perd una condició humana indispensable creure i confiar amb els de casa. Per a mi és inacceptable per exemple la catalanitat del Barça quan l’equip, que presenta per guanyar la Copa d’Europa, format per vint i sis jugadors consta de 7 catalans, 4 espanyols i 15 estrangers. EI model polític del món configurat pel diner. Personalment penso que basar el progrés dels pobles amb la llei de l’economia i no amb el valor de les persones és un greu error. Em sap molt greu afirmar-ho, no és el Barça que vaig conèixer seguint els jugadors de base dels clubs de Catalunya. Allò veritablement important és la imatge que es dona jugant es perdi o es guanyi. No guanyar un títol nom és un fracàs. Una lliga de 20 clubs per exemple, el que guanya triomfa i els restants fracassen? Les diferències hi són, és veritat però una bona intel·ligència pot parar els peus al geni hàbil que possiblement no és tan intel·ligent com el seu marcador. Millorar les habilitats és un deure dels entrenadors, però un deure del club és tenir cura de la intel·ligència. Una demostració d’intel·ligència rau en els desplaçaments. El jugador intel·ligent no perd mai els moviments de la pilota i es desplaça fent intuir al que la condueix a qui ha de passar-la perquè el que s’ha desmarcat ha facilitat a un company una col·locació més favorable. Es saber jugar sense pilota, i tal vegada aquesta és una condició que, al menys en els partits que he vist per TV, trobo més a faltar. Preparació física, sí, necessària i exigent, però més necessària i exigent tenir cura de la intel·ligència. Pel que està vivint aquesta temporada el CF Barcelona es fa palès que allò més important és el diner, i dissortadament ha estat un mal conseller perquè hi ha mancat intel·ligència. Un geni no és garantia d’èxit. Davant el panorama d’enguany el futbol català no confia en la qualitat i la intel·ligència dels esportistes catalans. És aquesta l’explicació del que s’anomena el seu fracàs?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada