PERDRE AMB DIGNITAT ÉS UN VALOR SUBLIM

 No m’agrada perdre però el saber perdre m’ha fet més solidari i entendre el valor de l’esport. L’esport és una activitat humana controlada per la llibertat perquè la seva evolució depèn de la intel·ligència, la racionalitat i la emotivitat. Conseqüentment la qualitat estarà condicionada per la integritat de l’esportista en les diferents situacions de la seva acció. La relació pensament i sentiment amb l’estat físic condicionarà la resposta. El rendiment no es el mateix en moments d’eufòria que en els de pessimisme o angoixa. Mantenir en cada moment el control de la qualitat humana és fonamental per a un rendiment satisfactori. Dissortadament la qualitat humana hi té molt a dir en la debacle del Barça a Portugal on el club d’Europa amb el pressupost més alt, segons un excel·lent periodista, ha acabat convertit en una broma de mal gust. Perdre   l’eliminatòria per un 2-8 fa pensar i molt perquè tanca una fase de dotze anys de grans èxits amb una demostració d’ineptitud. Què em diu aquesta derrota? Senzillament que no es pot anar pel món amb un ego d’un orgull exagerat de ser el millor, donant entendre que es pot guanyar sense baixar de l’autocar. I aquest orgull s’emparava amb èxits inoblidables que no es van saber consolidar amb una continuïtat intel·ligent i racional. Hi ha un tema que és central i no vull culpar al protagonista sinó al seu entorn. Un futbolista genial no és una garantia segura d’èxit. I no culpo a Messi sinó als que l’envoltaven, l’aplaudien exageradament, i als que li han fet el llit i una mica també a ell. Però anem a pams. La gestió de la directiva del club i la part tècnica s’escudava encara abans del partit de tenir en les seves files el millor del món. Però no mesuraven que ja porta una pila d’anys i que sorgeixen noves figures. I a les portes del partit fantasma l’entrenador deia que la figura del partit contrari, sent molt bo, era superat per Messi, preveient que portaria el Barça a la victòria. No he vist el partit, però l’entrenador alemany abant match confessà que havien treballat el tema Messi, però que no desvetllaria res, ja es veuria en el partit. Total el gran favorit 2 i el que no ho era 8. Per què es produí aquest resultat insultant? Senzillament massa jugadors van saltar al terreny de joc tocats per la política del club procurant vendre jugadors per  problemes econòmics, sembla ser. I aquesta política provocà la derrota en un equip que ratllava un promig d’edat de trenta anys. I només hi faltava la ironia que un jugador del Barça cedit a l’equip contrari fes dos gols als seus companys. El jugador més car dels darrers i que el club  necessitava vendre per recuperar diners. Tota una ironia. La política del club convertida en el seu botxí. Totes les masses piquen i les mès exagerades acaben fent mal. Francament perdre el partit en qüestió és una indignitat. Ser el més ric i tenir en les teves files el millor jugador del món no és garantia d’éxit. Aquestes garanties han estat la creu de dotze anys de bon futbol.