Alló de l’esport que no li agrada a l’avi

Directament al gra: que l’esport fabriqui multimilionaris. Crec en l’esport com un mitjà de vida, no crec en l’esport com un instrument de desigualtats socials. I avui, a ple segle XXI l’esport em sitúa en una cruïlla que no hauria d’existir mai. Una questió per la que força gent em titllarà de malalt mental. I és. Un futbolista que pot evadir 150.000.000 €. Un escombriaire que no arriba a mileurista. Qui treballa millor per a una societat sana? Per a mi, sense cap mena de dubtes, l’escombriaire perquè la neteja dels carrers de les ciutats i els pobles és una necessitat en benefici de la salut dels ciutadans. També  del futbolista. Que aporta el joc del futbolista a la salut pública? No creieu que la política hauria de ser el veritable coordinador de la societat procurant una vida digna per a tothom? Alló que fa la política és fer més rics als que més tenen. Penso que aquest tema ha de ser un objectiu primordial per assolir el benestar d’una convivència digna i en pau, salvant les diferències justes que una convivència  verdadera ha de respectar. De la mateixa manera que en la cultura de la gent hi ha diferències, és normal que en l’economia també. I en aquesta tasca existeixen dues coordinadores bàsiques: la política i la religió. Arribaran a posar-se d’acord algun dia? Però hi ha més questions del món de l’esport que no m’agraden. Les diferències en la persecució política dels defraudadors esportistes. I aquest tema em porta a ser força mal pensat. I molt més quan un jutge ha prohibit publicar el frau d’un jugador del R. Madrid. Em pregunto per què es pot publicar la persecució dels jugadors del Barça, sense límits i la del jugador del Madrid, no? I pel que vaig llegir, sembla ser que per algun motiu, certa part de la justícia espanyola quedaria massa marcada per la part de culpa que hi té. Perseguir els jugadors del Barça és castigar Catalunya per què vol ser independent i per impedir-ho fer-li mal, on més li dol, el diner i el futbol. I dóna la impressió que aquesta prohibició judicial beneiex, perquè estafar l’estat no és cap  culpa. Senzillament opino, que els poders han de ser molt prudents en les seves paraules i en les seves accions, per què la gent pot treure’n les conclusions que lògicament se’n poden derivar. I penso que la meva argumentació és racional i lógica. Per què per assolir una societat justa i creïble és indispensable que les autoritats polítiques i religioses siguin justes i creïbles. I en el món del segle XXI están molt lluny de ser-ho. Senzillament amb la seva política, ambdues, están prostituint l’esport. És molt dur, perquè, contradicció irresponsable, hi ha massa esportistes que passen gana. I davant d’aquest panorama tan negre, l’avi que sóc independentista, em pregunto, com será l’esport que tan estimo quan Catalunya sigui un estat europeu lliure i independent? En el tinter hi queden més preguntes per contestar.