Llàgrimes del cor en silenci

Ulls humits amb la mirada perduda parlen silenciosament de les intimitats de l’ànima en el record de l’ànima amiga. La natura, en silenci, promou trobades transcendents en les que només els ulls parlen i les paraules hi són sobreres. Un adèu per sempre omple ulls de llàgrimes i alimenta el desig de futures trobades. L’amic, acomiadat d’aquest món, reposava immòbil en el llit del repós etern amb el sublim silenci de dos rams de flors. No parlava. Molt a prop, la familia rebia el consols dels amics i amigues. Però em va omplir l’ànima la intensitat humida de la mirada d’un amic, que recolzat a la paret amb l’esposa al seu costat, escoltava i vaig entendre que era més creïble una encaixada i una abraçada que una paraula. Parlava amb els ulls i els seus llegien els meus. Un intens missatge de l’amistat viscuda en vida. Una amistat amb el segell de l’esport i amb l’escut d’un club que els va veure nèixer com a jugadors de futbol i que els acomiadà a l’hora de la jubilació de la pràctica esportiva. Dos amics fent-se companyia en el tanatòri, portal simbòlic del pas del temps a l’eternitat, reafirmant fins sempre la seva amistat. Dos amics que formaven part d’un grup d’exjugadors de futbol que conmpartien l’edat de la jubilació  en tertúlies de carrer discutint la jugada i que demostraven un civisme i humanisme senzill i sincer quan els trobaves passejant. Eren espais feliços de la seva vida, plens d’enyors de temps viscuts i de vivències que els feren més persones. I l’esport del futbol fou un excel·lent modelador de les seves vides. Tots ells, els del grup, m’havien fet passar estones agradables amb les seves jugades dels últims anys en actiu amb l’EC Granollers. I un d’ells, el del ulls humits, havia col·laborat entrenant l’equip infantil de la meva escola, forjant l’esperit dels aleshores infants, els dos jugadors que el CF Barcelona els va voler pels seus equips fins arribar a l’equip gran.

El missatge d’aquella mirada humida m’obrí els meus ulls que l’acompanyaren i em convidaren a pensar en la veritat de la grandesa humana, encara que limitada en el temps, però infinita intensament en la transcèndencia. En uns pocs moments, aquells ulls plorosos, del també meu amic, m’ensenyaren que l’amistat quan és verdadera esdevè eterna i si es plora la seva absència és perquè la companyia continua en un silenci que mantè viva l’amistat fins al nou i feliç retrobament etern. És la fe de l’esport que ensenya a viure i entrena la gran jugada coronada amb el llorer del jardí, camp de la vida. La vida continúa perquè és eterna.