L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 10 de març del 2015

ÉS GLOBAL L’ESPORT DEL SEGLE XXI ?



La imatge que l’esport del segle XXI tramet a través dels seus esdeveniments genera massa contradiccions. Em refereixo a l’esport d’elite perquè el popular, com generador d’imatge, les estructures, que dominen el fenòmen mundial esportiu, amb el seu funcionament l’estan minvant i descatalogant. Els Jocs Olímpics, els Campionats Mundials, les Competicions Internacionals i la publicitat i premsa que els hi dóna suport, si bé és veritat que enlluernen, també ho és que la seva manera d’enlluernar produeix ceguesa. I l’esport popular, el bàsic perd favor popular i aquesta pèrdua de favor popular es tradueix en la formació de les plantilles dels grans clubs que es nodreixen majoritàriament d’esportistes de fora del país. Des d’una visió personal l’esport popular l’estan convertint en un miratge. Tot per la necessitat de ser el millor. Parlant amb exemples, com pot defensar l’estat espanyol la marca Espanya  deportivament, quan la nineta dels seus ulls la formen bàsicament jugadors que no són espanyols. I com a consequència els pocs jugadors d’elite de casa, per poder subsistir, la seva majoria ha d’emigrar a l’estranger. Jo em pregunto, així es construeix la globalitat esportiva? Però existeixen altres vessants negatives. Una d’elles rau en la catalogació i tractament dels esports de majories i minories quan hi ha esports de minories que són culturalment i científica superiors als de majories, però perquè són de minories pateixen discriminacions particularment en les questions crematístiques. Hi ha esports minoritaris que són una autèntica meravella demostrativa de la capacitat creativa de la persona, essent el cos el suport de la creació de l’obra d’art. Una altra vessant negativa la descobrim en la desaparició d’entitats formatives de l’esport de base. La mirada posada en l’elite ha desviat la percepció popular i com a consequència, si la línea no es corregeix, la pobresa en l’aparició de nous esportistes de nivell superior. I el fet empitjora quan les lleis d’algún país, com la pell de brau, són retrògades  pel concepte i ratificat pels fruits. Malgrat que el futur pinta negre, l’esport sempre ha gaudit d’execel·lents programadors i promotors. Persones que s’hi han dedicat exhaustivament i han generat exigències de futur per poder millorar. Actualment, a la pell de brau, la política dominant es manifesta com el risc més negatiu també  esportivament parlant. I ho és perquè les seves normes produeixen desencís i derrotes de personalitat esportiva. Urgeix una filosofia política de l’esport, que col·loqui en el centre la persona, com també una economía que no esdevingui impositiva sinò servidora. El mal de l’esport actual rau en el fet que és governat per una política i una economia que tot si val per guanyar, independentment de la dignitat de la persona. I aquesta filosofia i economia es posa de manifest quan per guanyar competicions mundials s’ofereixen quantitats de diners desorbitades, com es va viure amb la selecció espanyola de futbol del campionat mundial del 2010 i dels diners que per aquest concepte es movien en el de Katar. L’horitzó és negre, però el futur és cromàtic com l’arc de Sant Martí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada