L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

PEP VILÀ, L’HANDBOL AMOR D’UNA VIDA

 

L’amor és la gran llei de la vida que defineix la personalitat en moments que esdevenen transcendents. Pep Vilà va descobrir la plenitud  de la seva vida humana en l’esport de l’handbol. Hi ho descobrí barallant-se amb circumstàncies que semblen negatives que porten a la veritat. Un cop de puny enemic resposta a una acusació arbitral negativa. I Pep Vilà va allargar la mà a l’àrbitre i  abraçà l’esport que seria la seva veritat. Complint la sanció els companys li demanaren que fes d’entrenador. I l’esport de l’handbol rebé amb entusiasme un pedagog de la filosofia de l’esport i el creador de la popularitat de l’handbol a Granollers i en les pistes que el seu equip hi jugava. Pep Vilà fou una de les tres persones que donaren al seu esport el caràcter de ciutadà a Granollers. Les altres dues foren Lluis Sitjes i Emili Botey. Pep Vilà fou el veritable conductor de l’handbol a nivell català i espanyol amb resultats molt respectats a nivell internacional. Fou ell qui internacionalitzà l’handbol espanyol i en particular el de Granollers. Quan l’entrenador alemany Kempa  va donar una empenta plena d’èxits, sota la direcció de Pep Vilà el BM Granollers ja havia conquerit el primer dels títols nacionals. Pep Vilà era la humilitat dels èxits i un excel·lent alumne dels mestres. Sense por d’equivocar-me, fou un geni de la pedagogia de l’esport com ho feu palès en la seva etapa granollerina i en la del C.F.Barcelona. Amic Vilà els valors de l’esport et feren millor persona. L’amor lliurat a la vida és la imatge del gran amor que ens obra la porta de la vida celestial.

LA MORT DE MÉS DE 6000 PERSONES NO ATURA UN CAMPIONAT DE FUTBOL

Qatar seu del campionat mundial de futbol de 2022. Circumstàncies que l’envolten  demostren l’esclavatge a que té sotmès el gran capital a l’esport. Més de 6000 treballadors morts per les condicions inhumanes i climatològiques en que els obligaren a treballar no haurien de ser mai justificades per cap esdeveniment. Només una de les seleccions mundials amb la inscripció  “drets humans per a tothom” a les samarretes dels jugadors denunciava la gravetat. Però, més vergonyós, la FIFA obligà a la federació de futbol compromesa a esborrar la inscripció. 745 milions de dòlars més importants que les vides humanes i els drets humans. No hi faltaren declaracions contra els drets humans amb la manifestació d’un ambaixador del mundial dient “que l’homosexualitat és un dany mental” quan a finals del anys noranta del segle passat la OMS va declarar que no era d’origen mental. I si tenim present com són tractades les dones, una altra raó per no estar d’acord amb el campionat de Qatar. La valoració negativa a l’empara de l’exercici de la llibertat dels pobles em porta a reflexionar sobre possibles efectes positius del campionat. Soc conscient que força gent atorgarà el seu vot positiu al campionat valorant les victòries com una lliçó de superioritat en relació amb les pèrdues. Arribat a aquest punt cal valorar que es pot perdre dignament jugant millor que el guanyador. Sovint la victòria s’assoleix amb passió d’èxit  superant la qualitat tècnica del contrari. I malgrat sembli  inversemblant la possibilitat s’hi belluga en tots els partits. L’esforç de la dignitat humana pot derrotar la qualitat tècnica del millor especialista. La sorpresa a Qatar pot ser la llum de la humilitat que  desllueix els focus de l’exuberància. Una pilota de futbol als peus de la passió de la bellesa pot redimir la pobresa esportiva jugadora del gran partit de la història de la convivència en pau. Serà el guanyador del Campionat de Futbol de Qatar la victòria d’un pas endavant en la fraternitat universal si el Campió aixeca el trofeu de l’esport pedagog de la llibertat humana. La sang dels màrtirs constructors dels estadis símbols  de riquesa corre per les venes i artèries de la història i és sang d’amor als pobres, dels pobres d’esperit perquè ells posseiran la terra. El futbol, esport, servidor de la humanitat, com la política, la religió, la cultura amb totes les seves modalitats, el civisme, deu aportar la seva capacitat creativa a la dignitat de l’ésser humà. Tenir cura del físic i del psíquic. Col·laborar al desenvolupament de l’obra d’art que és una persona. Tota organització que perjudica els drets naturals destrueix la convivència pacífica.

EL FUTBOL IMATGE D’UNA HUMANITAT MANIPULADA

El futbol és un esport i per definició un factor de convivència. La bondat o no d’una convivència la donen les relacions humanes i el perquè de les relacions. La convivència és relació amb un programa responsable amb la garantia d’una llei. Quin paper hi juga el futbol en aquest programa? Primerament curador de la salut i tot seguit harmonitzador de convivència. Darrerament ha esdevingut un treball. El futbol per tant és un joc d’entreteniment personal i col·lectiu i un treball garant d’una vida digna. Els objectius en ells mateixos són consolidadors d’una vida digna. Però l’egoisme humà ha descontrolat el programa convertint-lo en un altre programa manipulador dels bens naturals i socials. I dissortadament el futbol en el segle XXI és un col·laborador de la gran economia mundial en la que per fer-se ric tot si val. I la imatge del futbol és la mateixa de l’economia controladora, una minoria extremadament rica que allunya de la convivència una minoria extremadament pobre. La classificació dels jugadors de futbol dona una imatge de futbolistes multimilionaris al costat de futbolistes amb dificultats de subsistència. I aquesta imatge és injusta per què nega drets naturals al futbolista per la seva qualitat de persona. El gran capital ha esdevingut amo i senyor de l’esport del futbol. I està en camí real d’actuar de la mateixa manera en altres esports. Dissortadament el futbolista s’ha convertit en mercaderia en mans del poder econòmic. El gran capital ha comprat clubs de futbol imposant la seva llei i els grans clubs que encara no han pogut comprar els controlen amb subvencions que a primera vista donen la impressió són una ajuda quan en veritat són una imposició de compra semblant una ajuda. No entenc camps de futbol plens  arrebossar sobre tot quan els dos contrincants són exponents del gran capital i del seu comerç. No cal citar noms, son prou coneguts. En tenen prou venent la seva imatge encara que sigui una renúncia a la seva identitat social. El futbol, com la política, necessita un canvi radical si vol ser part de la imatge humana digna.

L’HANDBOL DE GRANOLLERS UN MISSATGE DE FRATERNITAT

Vaig seguir per televisió els dos partits del BM Granollers, masculí i femení. Independentment de guanyar o perdre em vaig convèncer d’una victòria de l’esport. Amb les seves característiques corresponents els dos equips vam jugar un bon partit. Les noies sempre van anar per davant amb  algunes errades que donaven ales a les visitants però l’entrenadora va donar una lliçó de pedagogia esportiva en els moments més difícils. Els nois anaren la major part del partit a remolc dels contraris però l’afany de vèncer els dominava massa una il·lusió difícil de controlar que els perjudicava en moments que feien preveure la victòria a tocar de la mà. No soc ningú per treure mèrits. Però l’afany de victòria que es toca amb els dits precipitava llançaments a porta gens efectius. Van jugar malament? No, al contrari, però davant hi tenien un equip de la seva alçada que controlava un xic millor els atacs i els tirs. Que els granollerins haurien pogut guanyar no en tinc cap dubte. Em van agradar molt els joves. El seu futur és esperançador. No soc ningú per donar lliçons però mentre visionava el partit hi vaig trobar a faltar un atacant atlètic, dominador del salt en carrera, capaç d’enlairar-se per damunt dels caps dels defensors a l’hora de disparar a porta. I penso que aquest jugador el BM Granollers el té. Hauria guanyat el partit amb ell? Possiblement, però és un recurs pel seu equip i un perill pel contrari. I un segon punt, puc estar equivocat, els nervis van provocar precipitacions favorables als contraris. Que ningú pensi que em vaig formar una mala idea del BM Granollers, tot el contrari. Crec que era un partit experimental i de probes i la proba fou positiva amb perspectives d’una gran equip. En la vida totes les situacions negatives són un missatge de futur si qui les pateix és intel·ligent en l’exercici de la saviesa. No vull acusar ningú, però un esportista que no és intel·ligent mai serà un excel·lent esportista. És fonamental en la pedagogia de l’esport. En un equip, el pedagog és l’entrenador i el Granollers el té. Per acabar la meva valoració del partit: acabat, tant el de les noies, com el dels nois, la foto defineix l’abraçada de la fraternitat.

FUTBOL MANIPULAT I MANIPULADOR

El futbol és una activitat humana amb l’objectiu de servei. La convivència és una globalització, fruit de l’estudi de la filosofia de la imatge de l’ésser humà. I en aquesta imatge és essencial el cos formant un tot integrat amb l’esperit. Les aportacions del cos per ser necessiten les aportacions de l’esperit per ser i viure. I sota aquest concepte la salut corporal és fonamental per la bona imatge personal. El futbol és una activitat física amb objectiu de servei. En l’actualitat el seu servei pot orientar-se en tres fronts: passar-ho bé, salut i treball. Com totes les activitats humanes estan a l’albir de la llibertat. I en aquest sentit l’exercici de la llibertat està sotmès a les intencionalitats de les persones que s’hi impliquen, unes com esportistes, altres com aficionades que gaudeixen contemplant el joc i un tercer bloc que han trobat en el futbol el mitjà ideal per fer-se rics i entrar en el món dels multimilionaris. I és per culpa d’aquest tercer bloc que el futbol està perdent la seva funció de servei a la humanitat. I ha començat el joc de qui el manipula millor. Existeix una manipulació cultural. I una tercera, que és cívica. Tres manipulacions que estan al servei del gran capital. Entra a formar part de l’economia global del diner. És un mal ser ric? Sí, ho és quan està al servei d’una minoria que amb el seu enriquiment la majoria cada dia és més pobre. I el futbol l’han implicat en aquest joc. No és un mal quan la persona rica amb el seu diner col·labora per un treball dignament remunerat, per una salut sense distinció de persones, per una cultura a l’abast de tothom amb atenció als més necessitats i per la germanor universal complint l’objectiu de la igualtat.Com actua la política del futbol? Culturalment es dona més importància als jugadors de fora que als de casa més valorats econòmicament. Que fa el futbol català per estimular els joves futbolistes catalans? Als grans clubs, es diu, els hi surt més econòmic un de fora que un de casa. Es manipula el futbol des de la base. L’experiència que en tinc m’ho confirma. No es treballa com cal l’esport general en les escoles i el futbol en particular. I a la vox popular se la convida a vitorejar al  rei futbol. El gran manipulador del futbol és el gran capital. Fer multimilionaris a uns pocs jugadors no és un servei a la humanitat. És seguir la norma que per ser ric tot s’hi val. Cal reciclar el futbol activitat humana de dignitat de totes les persones.

---

 [JSV1]

EL FUTBOL, FACTOR DE CONVIVÈNCIA EN L’ESPORT CATALÀ.

 

La imatge mundial de la convivència gemega en l’esclavatge que la sotmet l’economia auto-proclamant-se poder absolut de la humanitat. I el poder econòmic juga amb la complicitat de factors que garanteixen la seva existència en el poder del diner. L’esport n’ha esdevingut un escolanet amb l’egoisme explosiu del futbol. Quin paper hi juga l’esport català? L’esport català és més víctima que no pas company en convivència malgrat alguns clubs convidin a pensar en positiu. I l’esport català, al marge del diner, palesa la seva fortalesa creativa. Molts esportistes de casa tenen l’economia com mitjà de convivència portant una vida digna en la seva senzillesa i humilitat. També molts i moltes futbolistes que viuen de l’esport però amb sous sovint mileuristes. El futbol fulgura com l’estrella salvadora quan la realitat ens diu que el seu comportament multimilionari és l’escolanet de les grans fortunes que per rics tot si val, fins la pobresa i misèria de l’altre. Deixant de banda el futbol economia, sortosament el futbol germanor és viu. Darrerament la germanor en el futbol català ha fet un pas endavant molt important possibilitant que les dones tinguin plaça en els equips de futbol de la Federació Catalana. Una pas endavant en la igualtat home dona respectant les diferències físiques i psíquiques que tant en la dona com en l’home són la garantia de la supervivència de la humanitat. I precisament aquestes diferències palesen el perquè d’esports bàsicament femenins i masculins. Un equip de futbol amb alineacions masculines i femenines quina imatge ha de donar? Les diferències físiques i psíquiques adaptades a cada situació del futbol han de suposar millores. Valorant les onze situacions, quines són les que han d’ocupar un home o una dona preferentment. O tal vegada les condicions de cada situació es compliran correctament amb una intel·ligència sàvia? El que sí és necessari saber crear situacions favorables intel·ligentment. I aquesta circumstància és massa deficitària a casa nostra. La saviesa en el coneixement de l’ésser humà ens ha de demostrar que el futbol des de la vessant esportiva aporta a la convivència solidaritat i fraternitat la característica de globalitat. La humanitat global és un jardí floral en el que cada planta hi aporta la seva vitalitat creativa. Una obra d’art del gran artista de la història.

EL FUTBOL CATALÀ UNA IMATGE DEL TEMPS

Ser líder de convivència defineix capacitat i voluntat de l’exercici de la llibertat. L’esport és una activitat de relacions humanes sota el control de la intel·ligència impregnada per la passió. L’esport és tan antic com la humanitat perquè el moviment i la força sempre han estat competitius. L’esport explica el procés del progrés humà i de les relacions de convivència que poden començar per una urgència vital esdevenint un desig de satisfacció demostrant superioritat. Existeixen uns patins per desplaçar-se  sobre gel en la prehistòria. La caça, un medi de subsistència, en temps molt antics fou objecte artístic en coves prehistòriques esdevenint esport. L’esforç de superació, de millora i de competició és inherent en l’ésser humà. En els seus inicis era un treball per viure, al segle XXI té un doble funció: divertiment i treball. Una demostració de la veritat humana. I en el segle XXI l’esport palesa les grandeses i les misèries de la història. Grandeses de l’home i de la dona assolint objectius que semblen impossibles. Catalunya és capdavantera en la pràctica esportiva però, a la vegada, pateix la tirania de l’esport per l’esport. Dissortadament un dels esports més controvertits és el futbol. Si fóssim capaços d’entendre la seva imatge de factor de convivència ens adonaríem que aquesta imatge té una entitat, el FC Barcelona. La imatge del futbol d’elit és paral·lela a la imatge de l’economia. I en el Club de Futbol Barcelona, com segurament també la dels grans clubs, l’economia distorsiona l’esportivitat. He fet una ullada als valors de mercat dels jugadors del FC Barcelona i les diferències són forçosament element distorsionador a l’hora dels rendiments. En un club d’elit mundial el valor dels seus jugadors hauria de reflectir equilibris. Per exemple, i permeteu-me no dir noms, el màxim valor de mercat és de 80 milions d’euros i el mínim de 2 milions. Quin rendiment han de donar els més infravalorats? En la plantilla del 2022 hi he trobat les valoracions següents:  80 milions (1), 70 (1), 60 (1), 45 (2), 40 (1) 30 (1), 18 (2), 14 (1),  12 (1), 9 (2),  7’5 (1), 5 (1), 4 (1), 2 (1). Aquesta relació l’he treta de les pàgines web del club. I entre els menys valorats hi figuren jugadors imprescindibles. Jo em pregunto amb quina autoritat pot l’entrenador exigir un gran rendiment a tots els jugadors. I això en un club considerat el millor del món. De moment no he buscat informació d’altres clubs de Primera Divisió. Però no em sorprendria si existissin valoracions de mil euros. L’economia en el futbol i en l’esport en general exigeix un canvi radical en el que la dignitat de la persona sigui la raó valorativa tenint present les diferències esportives, com existeixen en l’art, per exemple. Que el futbol sigui el treball del mitjà de vida, excel·lent, però en el marc de la justícia distributiva.

LA DONA EN EL MÓN DE L’ESPORT

 

El salt important de l’esport femení en el segle XXI guardona una tasca des de la humilitat i fins i tot del menys preu que arribà a definir la dona en un nivell natural inferior a l’home. L’esport ha estat un factor de la veritat humana definida en la Bíblia quan Déu digué que havia creat la dona i l’home a imatge seva. La dona porta a la convivència les paraules mare i pare. En la creació de noves vides la dona i l’home hi tenen el seu paper diferent però necessari i sense la unitat agermanada dels dos la humanitat no creixeria. Valorat el rol de la dona en base al programa bíblic penso que la història ha estat injusta amb ella negant-li el protagonisme que la seva dignitat de mare mereix. I aquesta inferioritat deguda a l’orgull masculí és responsable d’un procés històric contrari al programa natural dictat per Déu. L’esclat guanyador dels nostres dies a tots nivells col·loca la dignitat de la dona al mateix nivell de la de l’home. I l’esport hi col·labora i ho justifica. Podem dir que es fa justícia. No obstant tinc un temor: caurà la dona en la temptació del diner? En aquest tema el seu pensament d’igualtat ha de treballar-hi i ressituar l’economia a la seva condició de servei. La humanitat necessita una nova política en la que el diner no sigui la causa d’enriquiments desmesurats i de pobreses de misèria i de mort. L’esport hi té molt a dir i les dones poden obligar a complir. I dissortadament l’esport femení encara no ha rebut el degut vist i plau corresponent. No es té en compte que l’esport individual i col·lectiu millorarà la seva imatge amb la sensibilitat femenina més poètica i artística. I a l’esport i sobre tot en el futbol li fa molta falta l’art, la poesia i la música, condicions inherents al físic femení. Però aquest procés amb la incorporació de la  dona no caminarà vers un futur més humà i més digne sense un diàleg intel·ligent i racional entre la sensibilitat femenina i la força masculina. En aquest esclat esportiu quin paper hi juguen, han jugat on han de jugador els pensadors i pensadores de l’esportivitat? No m’allargo gaire més. A cabo amb una reflexió: en la Grècia antiga les dones gaudien dels seus Jocs Olímpics propis, paral·lels als del homes.  Tenien per objectiu, la pau i començaven pregant als seus déus. En el Jocs Olímpics moderns no hi ha faltat mai la dona. Defensen la pau i quina base humana? Per pensar-hi.

FUTBOL, ESPORT DE GRANOLLERS

L’esportivitat és inherent en la definició del model de convivència de Granollers. L’esport ha escrit i escriu capítols molt importants en la seva història. I l’Esport Club de Fútbol és l’entitat capdavantera desprès de l’ocellaire. Més de cent anys l’avalen. Va néixer el 2013 amb una inicial intel·ligència entre dues entitats urbanes culturals, una més popular i l’altre de classe social superior. Els problemes no van faltar i ha estat una característica de l’entitat com m’ho ha fet palès la consulta a Viquipèdia  i les pàgines web de l’entitat. En una pàgina de l’any 2019 s’hi llegeix: “L’E.C. Granollers forma part de la història de la ciutat, volem construir una entitat on totes les parts de la societat granollerina estiguin presents”. M’ha cridat molt l’atenció la denúncia que s’hi intueix en aquestes paraules. No soc ningú per donar lliçons, però penso que he viscut intensament la història de l’E.C. Granollers. Ha estat en el mon del futbol una ciutat capdavantera en la formació de base com ho palesen  jugadors arribant a primera línia. Perdoneu, però avui no citaré noms, noms que han estat molt importants en l’esport, tant directius com jugadors i formadors. Valorant l’actualitat de l’esport en el segle XXI sincerament penso que l’economia aportant millores és la causa d’una greu devaluació de l’esportivitat popular. Les grans categories perjudiquen, segons el meu entendre, les bases formatives. I l’E.C.Granollers n’és un perjudicat important. Segueixo per la premsa la seva trajectòria i no entenc que un club que en la base forma mes de tres cents infantils no pot presentar amb garanties un primer equip en la Tercera   Nacional. És un tema de debat i estic convençut que les persones per tirar-lo endavant hi són. Una recent trobada amb jugadors infantils del Granollers i del Sant Josep dels anys 1965-70 m’ho ha fet palès. L’E.C. Granollers ha de tornar a omplir el camp del C/ Girona. Una entitat que en el seu temps va obrir les portes a l’atletisme, al ciclisme, al bàsquet i a l’handbol és una entitat que porta en el seu ADN l’esport. Perdoneu, però penso que l’organització actual de l’esport internacional, nacional, comarcal i popular necessita una nova filosofia. I d’aquesta nova filosofia Granollers en pot ser càtedra. I l’EC amb les altres entitats esportives n’ha de ser protagonista. I tornarà a omplir el camp.

LA DERROTA FA MAL PERÓ ÉS UNA LLIÇÓ

 

La derrota del Barça davant del Bayern no és motiu d’estripar res sinó d’aprendre la lliçó sobre un procés no complert. Primerament cal felicitar l’equip alemany i a continuació no culpar als jugadors del Barça, ni a l’entrenador. No son els culpables. On no n’hi ha no en raja. Gran part de la culpa la dono al comportament de l’elit que abandona per falta de confiança en l’equip i es lliura a un altra perquè pensa li garanteix la continuïtat als seus èxits. I aquí dedueixo on rau la dignitat esportiva. Messi assolí ser el gran jugador jugant amb el Barça o el Barça fou el gran equip gracies a Messi. No nego el talent però penso en la saviesa. L’anada de Messi al PSG té dos motius, continuar guanyant trofeus individuals i el diner. Què succeirà si el PSG no guanya títols? Francament, per a mi les llàgrimes de comiat el trairen. El Barça fou factor en la fama del geni i el geni quan endevina els risc reacciona oblidant la dignitat. No cal ser agraït per ajudar al seu benefactor esportiu. Sé que lectors i lectores no estaran d’acord amb mi. Només aconsello que analitzin el seu propi procés viscut.  La segona lliçó ens la dona el diner. El geni ha oblidat els problemes econòmics del Barça per  continuar la seva fortuna amb el suport de Dakar quan els seus ex-companys continuen en l’equip i col·laboren a solucionar els seus problemes econòmics dels quals en part n’és també responsable el geni. Però hi ha una segona part que la derrota posa en evidència de la que n’és responsable la Junta i els tècnics. No van tenir cura del planter, que a l’hora de la veritat ha aixecat la veu i ha evidenciat que de qualitat a casa n’hi ha però se n’ha de tenir cura. A Catalunya hi ha un excel·lent planter i el Barça, orgullós de la seva Masia, no n’ha tingut la cura que cal. I humilment crec que tinc arguments per demostrar-ho. Ho vaig viure. Però el diner ha marcat la pauta. Les grans despeses en jugadors estrangers dona nom encara que els de casa siguin superiors. I econòmicament se’ls devalua. Els genis a Catalunya hi son i no es coneixen perquè no es descobreixen, ni s’hi treballa com cal. L’economia tanca la porta als de casa i l’obra als de fora. I aquí hi juga un paper molt important: el representant dels jugadors. L’esport només en mans del diner porta al patiment actual del Barça.

EL FUTBOL VÍCTIMA O ALIAT DE LA PANDÈMIA ECONÒMICA

 

El futbol, l’esport rei de la humanitat, no hauria d’oblidar mai que és una activitat humana i el seu objectiu fonamental és col·laborar en fer realitat la convivència en  pau. Tots els esports per la seva condició d’activitat humana han de ser uns bons aliats de la formació integral de cada persona. I no ho compleixen. No és culpa de l’esport, es culpa dels seus manipuladors. El futbol en els nostres temps ha esdevingut un factor de riquesa. I aquesta qualitat no ha passat desapercebuda a les potències econòmiques. La capacitat d’entusiasmar ha estat captada pel gran capital que no ha dubtat gens a divinitzar futbolistes, qualificats de fenòmens genials. I han convertit allò que era un passatemps divertit en un treball dominat pel diner. I el diner s’ha convertit en el jutge qualificador del seu valor econòmic. I allò que és verdaderament greu és que massa gent ha caigut en la trampa i ja no és l’esport que els porta al camp de joc sinó el fenomen de torn. I el futbol s’ha convertit en imatge de la humanitat en la que una minoria gaudeix de milions i la majoria, treballs a viure. M’agradaria equivocar-me però els darrers moviments viscuts a Catalunya en relació a la figura més rellevant del futbol em fa pensar que aquest esport l’han convertit en una pandèmia. La primera víctima ha estat el FC Barcelona, i la següent serà el seu jugador estrella manipulat per la seva obsessió desmesurada de guanyar títols. Obsessió que pot ser justa però també ha de ser intel·ligent. L’afany de títols i els diners han estat els responsables, responsabilitat que ha estat treballada pel gran capital. Qui és el propietari del club que ha fitxat al jugador? Una autoritat molt significada de Qatar i mou les cireres en la UEFA. Aquesta pandèmia s’ha treballat uns deu anys en clau de salut esportiva fins que el fruit ha madurat. Una maduració que ha estat contaminadora per uns i els que l’han treballada pensen que els serà saludable. Fa molt temps que quan seguia els partits del Barça parava molta atenció a la manera de corre del jugador. I no m’inspira confiança. Crec que les seves cames amb els anys han rebut un càstig, que desitjaria no es produís. I al costat d’aquesta possibilitat, la genialitat no és garantia d’èxit. Tinc els meus arguments. La genialitat no fa veritat la llibertat. L’error és present també en la vida dels genis. Personalment em puc equivocar en el meu pensament, però les perspectives no son afalagadores. Sigui quin sigui el futur, la persona sempre mereix el màxim respecte.

EL FUTBOL, COM LA POLÍTICA, MANIPULADOR DE LA LLIBERTAT

La manipulació dels actius que programen la convivència social és i ha estat, al llarg de la història, norma ens les institucions de poder. Activitats, que en els seus començaments eren un servei, han estat reconvertides, per la seva acceptació social, en arguments, guarnits amb pell d’ovella,  per demostrar que la riquesa és un bé social més important que la dignitat de les persones. L’esport, en el segle XXI, en les seves modalitats preferents, ha estat transformat en un instrument manipulador de la societat. El poder econòmic se n’ha apropiat, però no de totes les especialitats, només d’aquelles que accepten la globalitat econòmica. I és precisament el futbol, l’esport preferit. Quines son les conseqüències? Les mateixes de la convivència universal. Una minoria gaudeix de la riquesa i la gran majoria en pateix les mancances. En el futbol, una minoria en gaudeix de la seva pràctica i la gran majoria pateix per sobreviure. Els jugadors preferits neden en l’abundància econòmica i la resta feines a viure, essent també professionals. La covid-19 ha actuat de mestre de cerimònies posant en evidència el futbol com epidèmia, patint de la seva prepotència.  En tenim un clar exemple en el Barça en el seu problema amb Messi. No és només Messi la causa de la feble economia blaugrana. Els jugadors no son els culpables, són la causa del problema programat per la directiva del moment. Sota l’avarícia de la fama de bastir el millor equip del món, els jugadors compliren, es creà un monstre econòmic. I aquest monstre amaga la mà i posa en evidència als jugadors i en especial al més significat. I aquest monstre encara ho complica més assolint que la política presenti una solució econòmica que farà encara més dura la dependència del futbol de l’economia. La nova directiva del Barça se n’ha adonat però no li permet comptar amb el jugador preferit. La gran economia ha barrat el pas. No culpo al jugador, culpo el poder econòmic que l’ha manipulat impedint-li ser lliure. Dissortadament la compra-venda de futbolistes juga amb la seva identitat negant la llibertat convertint-los en esclaus del diner. Esclaus aclamats per la fama. M’hauria fet feliç si algun dels jugadors més famosos haguessin fet un pas endavant allargant la mà a l’esport i al seus directius i sobre tot als seus seguidors proposant jugar un any sense cobrar per ajudar a sortir de la crisi. No son pobres i poden fer-ho. La seva dignitat de persona hauria fet més important el futbol i l’esport hauria donat una lliçó de convivència global en dignitat.

PER SALVAR EL FUTBOL, UNA SUPERLLIGA EUROPEA.

Les idees comencen amb un desig, però el desig sense madurar enterra les idees. Que  entenc per madurar? Desenvolupar una filosofia de millora per sobreviure. Corre el   futbol algun risc? L’evolució actual del futbol pateix una saturació d’egoisme de classe. I aquesta saturació és culpable d’una desvaloració del futbol de base. S’ha convertit el futbol en un negoci, que ha perjudicat en gran manera les categories de base, fins a l’extrem que massa gent pensa fer-s’hi ric. I aquest objectiu ha portat a molts esportistes al fracàs. Evitar el fracàs del futbol fou la idea impulsora de la proposta d’una superlliga europea capitanejada pel president del Reial Madrid. Personalment penso que el temps demana una organització millor estructurada de l’esport del futbol i la idea d’una lliga europea fa temps que la reflexiono. Penso que seria l’evolució lògica d’una Europa Unida. Óbviament aquesta superlliga l’haurien de formar els vint millors equips europeus, fruit d’un estudi seriós de les federacions nacionals i de la UEFA. No és una idea descabellada des d’una mirada de millora de l’esport, sí ho és des de la visió econòmica de l’esport. L’argument fonamental del President del Reial Madrid era econòmic i l’amenaça de la UEFA contra la idea també. S’ha de donar per perduda la idea?  No. El que s’ha de fer és seure i dialogar perquè el món del futbol necessita un reciclatge en profunditat per culpa del diner, dominador de les cúpules federatives i clubs de màxima categoria. El problema més greu del futbol federat rau en la pèrdua d’interès en les categories de base. Un altre problema greu està en el fet de la compra de jugadors d’altres clubs, que no té altre objectiu que demostrar que els grans jugadors els fan els diners que es paguen per ells. No estic en contra del futbol  com mitjà de vida, però el futbol professional no serà un mitjà de vida si tots els professionals de l’esport no poden viure dignament. El futbol, mitjà de vida, necessita una nova filosofia i una nova reglamentació. I un pas molt important ha de ser la valoració de base del futbol dec competició. Una superlliga no aportarà res de bo si allò que vol són els diners per a nous multimilionaris. Comencem per dignificar el futbol dignificant les persones. Dic sí a una superlliga europea respectuosa amb les diferències de categoria. El futbol professional sense uns bons pedagogs de l’esport de base no va enlloc, continua el mon actual en el que per fer diner tot si val. La controvèrsia viscuda entre els promotors de la superlliga i les autoritats esportives palesa la prioritat econòmica davant la qualitat pedagògica. El futbol de competició necessita una bona filosofia. Els pensadors hi són, cal escoltar-los. Seurà la UEFA amb les Federacions europees per arribar a un bon acord? El primer punt ha de ser irrenunciable: la dignitat dels jugadors com persones que son

SOMRIURES I LLÀGRIMES EN PARTITS DE FUTBOL

 

El futbol és una activitat humana en la modalitat de l’esport. I massa sovint es llegeixen comentaris que li donen a l’esport qualitats i condicions que no li pertoquen per la senzilla raó que no en té. L’esport no és un valor, és una exigència de valors perquè els valors només els gaudeix l’ésser humà. Quan la pràctica de l’esport dona més importància al guanyar que a l’exercici pedagògic regna allò que se’n diu el joc brut i la manca d’esportivitat. Son freqüents en el mon del futbol frases com “quan la pilota no vol entrar”, “son coses del futbol...” Una manera de justificar les errades humanes. Quan la pilota no entra, simplement és una errada humana. Una errada tan simple que depèn de falta d’entrament. La direcció de la pilota la condiciona l’angle del peu a l’hora del xut. No s’ha treballat prou la jugada? La sort no sempre és positiva. No es domina la mecànica de la jugada. Cal tenir molt present que fins i tot un bon entrenament a l’hora de la veritat pot desil·lusionar pel mal joc. Per què? La persona no és una màquina. La veritat matemàtica no hi té espai. És veritat que és intel·ligent però també és passional i el domini de la passió sobre la intel·ligència pot desvirtuar la veritat. I els jugadors de futbol quan salten al camp no sempre poden controlar les seves emocions i molt menys quan aquestes són negatives. El Club de Futbol Barcelona n’és un exemple. Pot un jugador rendir normalment quan el seu club no li garanteix la seva fitxa? Pot un jugador donar tot el que sap quan la premsa el posa pels núvols com si fos un déu?  Una pregunta tècnica. Pot l’equip jugar be quan es dona més importància a l’esquema de joc, que a la intel·ligència? I podríem continuar fent preguntes. Saltar al terreny de joc dominat per una passió, encara que sigui la de guanyar, sempre és negatiu, encara que sovint es guanya jugant malament i es perd jugant be. En els comentaris dels partits hi trobo a faltar massa sovint manca de respecte al contrari. La sort o la intel·ligència en aquell partit poden ser superiors al que se suposa ser millor i malgrat tot perd. Guanyar o perdre és una circumstància que no sempre es valorada racionalment. És la responsable dels somriures o llàgrimes. Somriure o plorar pot ser l’aval de perdre o guanyar. Hi ha equips que perdent somriuen perquè han jugat be i d’altres que guanyant ploren per haver jugat malament. Massa sovint en la valoració dels partits de futbol no es té en compte la realitat de la llibertat que és aquella facultat humana que garanteix el dret a equivocar-te amb el deure de corregir l’error quan se n’és conscient. L’esport, dissortadament, avui, també és un servidor de l’economia, origen dels seus mals. No és un servidor de la convivència.

A L’ESTAT LI FA POR UN BARÇA CATALÀ

 

La victòria de Joan Laporta ha despertat l’alarma independentista de l’estat espanyol. Al ministre de cultura i esport li ha faltat temps per pontificar que l’esport “no pot   estar al servei de la independència”. Li pregunto al Senyor Ministre: la cultura i l’esport al servei der qui estan, de les persones o de la política? Espanya no és el territori, ho son les persones i les persones d’Espanya pertanyen a diferents pobles que la configuren. I aquests pobles tenen els seus drets que cap poder els hi pot prendre. Em pot dir el Sr. Ministre quin ha estat el poble d’Espanya capdavanter en el foment de l’esport? Des d’aquest punt de vista Catalunya té uns drets que mereixen el reconeixement que el Sr. Ministre nega. L’Estat Espanyol no és dialogant, imposa la seva voluntat. Com i on es va constituir el Comitè Olímpic Espanyol? A Catalunya. Els anys 20 del segle passat el COI va oferir a una entitat catalana formar part amb tots els drets del Comitè Olímpic Internacional. L’estat ho va impedir. Resposta: Catalunya funda el COE amb residència a Barcelona, i aquest comitè permet la presència d’Espanya en els Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola de Futbol d’aquell equip famós d’Alcántara, Zamora i Samitier. Quin comportament més solidari el de Catalunya! I l’Estat Espanyol s’atribueix els mèrits dels altres. Només l’olor d’independència fa saltar l’alarma. L’exercici de la llibertat horroritza a la política espanyola. Una contradicció en democràcia. I ha estat  la forma democràtica de les eleccions del nou president la guspira que ha encès el foc. El missatge va més enllà del model polític de visió esportiva. És un missatge de diàleg amb l’abraçada dels tres aspirants amb la particularitat que en aquesta abraçada s’hi acceptava una filosofia de futur innovadora. És la intel·ligència democràtica de l’esport català, que avança malgrat els entrebancs. Senyor Ministre, les amenaces amanides de llei, no deixen de ser amenaces i per tant una contradicció democràtica. La política és un servei no una imposició dictatorial en forma legal. Personalment em repugna un model polític de visió humanista com era el socialisme en els seus inicis que discrepi del dret de la llibertat dels pobles. Tem el ministre una Catalunya universal en el mon de l’esport ambaixadora de llibertat? Ho té fàcil, sigui veritablement demòcrata, i col·loqui Espanya al mateix nivell. Catalunya ho vol. Vol una Espanya capdavantera en les llibertats creant una humanitat global amb les diferències. No respectar les diferències nega la veritat de la història.  

BM GRANOLLERS 22 – FC.BARCELONA 32

 

El Barcelona finalista de la Copa del Rei. Un resultat que no és cap sorpresa. És la coherència amb el temps actual del domini del diner sobre la dignitat de la persona. El resultat té una part humana que s’ha de respectar perquè des del respecte, la solució més humana és possible. Els jugadors del Barça també són humans i l’exercici de la seva llibertat s’ha de respectar. Des de la tècnica i la història de l’equip, el resultat no era cap secret. No critico els jugadors, critico el sistema. Valorant el partit des del valor humà esportiu només hi calen lloances. Si algun retret mereix, el faria a la cúpula i a l’arbitratge. Des de la meva observació el partit va tenir dos temps força significatius. Una primera part, que de bon començament semblava un desastre pel Granollers, i fou el triomf de l’esperit davant la superioritat i la segona fou el domini de la tècnica i del físic que imposà la seva llei. Res a objectar en el desenvolupament del partit i del seu resultat. Molt a reflexionar pel futur de l’esport basat en l’esperit humà. El BM Granollers va donar una lliçó de pedagogia en la primera part que li fou massa difícil de continuar en la segona. El Barcelona, en la primera part no mesurà el saber fer humà del contrari i en la segona va fer valer el poder dels valors aliens a l’esport que imposen la seva voluntat. Acuso, als jugadors? No, acuso al sistema. Se’m dirà que són els fruits del temps, no dic que no, però no m’agrada el conreu que dona fruits aliens a la pedagogia de l’esport. No estic d’acord amb l’esport controlat pel diner, vull un esport controlat pels valors humans. És una lluita, també des de l’esport, per un futur més racional i humà de les activitats humanes. Ens movem en un temps fora del temps desitjable. I l’esport, com factor de convivència, ha de col·laborar i en certa manera col·labora en l’exercici de la llibertat humana, que té dret a equivocar-se, però el deure de reciclatge quan s’adona de l’error. I el partit Granollers- Barça, de la Copa del Rei, palesa la urgència de col·laborar en la pau verdadera de la convivència humana. L’handbol de jugadors qualificats i excel·lents en té, de pensadors, penso que també però el que no té són els dirigents que el temps reclama, com els reclama també   política, l’economia, la cultura i també la religió. Al marge del resultat, que és indiscutible, del partit em quedo que fou la demostració de la lliçó d’una nova psicologia i pedagogia de convivència. Millorar l’esport, és fer més humana la convivència.

L’ESPORT CATALÀ CONFIGURADOR SOCIAL

La tarda-nit del dia 3 de març de 2021 la vaig viure esportivament de la mà del CF Barcelona. Tres partits que foren resposta i missatge. La foscor del poder feta llum per la gent. Fa molts anys que visc l’esport català, el Barça és català i la tarda  d’ahir la vaig llegir amb consciència de present i amb il·lusió de futur. No soc culè però estimo l’esport. Del Barça m’agrada l’esport però no la seva política. I el missatge esportiu del dia 3 de març fou directe i clar. La victòria de l’equip femení per 4-0 amb un joc il·lusionat i de futur va ser un crit d’atenció i gaire bé d’alarma al futur president. Qualitat esportiva al servei de l’entitat i qualitat humana al servei de la gent. Qualitat en la gestió era el reclam que es llegia entre línies. El futbol és un esport al servei del benestar de la gent, benestar en el treball, benestar en el temps d’esbargiment i benestar en la cultura, perquè el futbol té la seva filosofia humana. I els missatges continuaren alliçonant. Fou el torn de l’handbol. L’equip de Divisió d’Honor davant el contrincant ucraïnès. Els principis foren un xic decebedors, però la qualitat dels jugadors i la bona direcció va donar els seus fruits, victòria per 42-34. Una lliçó des de la base a la responsabilitat dels dirigents. Saviesa, il·lusió i treball. Saviesa, il·lusió i treball de la gent que han de saber gestionar els directius. I el tercer missatge arribà a altes hores de la nit enviat per l’equip de futbol de Divisió d’Honor amb una victòria per 3-0 davant el Sevilla, de suor, treball i llàgrimes, però victòria per qualitat humana en l’esforç. Lluitar contra les dificultats  sempre dona fruits positius. Les jugadores i els jugadors són  els representants de la humanitat en l’esport, els directius fan les funcions dels polítics en els estats. I el dia 3 de març de 2021 la imatge de club de la negror va passar a la blancor pel treball i amor del poble. Una gran lliçó de la gent que amb la seva qualitat renta els plats bruts dels cuiners de la convivència. Perquè l’esport, el futbol és esport, és factor de convivència. És la lliçó que vaig llegir el dia 3 de març parant esment en la base i en la convivència. Òbviament que des de la meva opinió critico el CF Barcelona per la manera de formar els equips, per l’economia deformadora social, per la interpretació de la globalització que es fa en les gestions, i per una filosofia de doble direcció quan s’analitza el club en les vessants humanes, esportives i polítiques (direcció). Al marge dels desacords, la lliçó dels tres equips, fou una lliçó de dignitat de les persones, i quan les persones defensen la seva dignitat els fruits són bons i les recompenses arriben. Vaig viure una classe de dignitat humana des de l’esport de qualitat.

LA GENT VA FER GRAN ELS ANYS 40 I 50 DEL SEGLE PASSAT AL BM GRANOLLERS

 

Un dinar de Festa Major propicià el naixement de l’handbol a Granollers. Va ser un naixement polític que una rebel·lió ciutadana el feu seu amb el nom BM GRANOLLERS. La veu del poble derrotava la veu de la política. El Front de Joventuts no estava d’acord amb la dedicació ciutadana i destituí el seu Delegat. Aquesta destitució ferí greument la sensibilitat dels homes de l’hanbol que eren membres de la Falange i es van rebel·lar. Se  n’emporten tot el material i documentació de l’equip del local del Front de Joventuts i funden el BM Granollers. El nou Delegat només pensava en política i va perdre la partida. El batlle de Granollers defensà els seus súbdits i la veu popular va derrotar la política. I el BM començà a créixer. El seu president, un gran granollerí i un excel·lent relacions públiques tenia molt clar que el nou club era de la ciutat. Era l’any 1946, el naixement del BM Granollers. Per raons alienes a l’esportivitat, l’any 1955 Lluis Sitges es destituït. El nomenament del nou president fou una demostració que primer són les persones. I aquell any, un nom destacava en el món de l’esport granollerí, però pesava sobre ell una condemna, que primer fou de mort, commutada i malgrat la llibertat inhabilitat per càrrecs públics. Els responsables del club, tots ells membres de la OJE tenien molt clar que Emili Botey seria un gran president. Havia militat a ERC i actuat de Comissari Cultural. Però les autoritats franquistes de Granollers palesaren una vegada més el valor de la persona. I fou el gran President del BM Granollers. El poble es volcà en el nou club; jugadors, directius i socis desenvoluparen un gran treball, però penso que tres noms són capdavanters: Lluis Sitges, Emili Botey i Pep Vilà. Lluis Sitges, relacions públiques; Emili Botey, esperit creatiu i filòsof de l’esport; Pep Vilà, gran entrenador i pedagog esportiu de l’handbol. I tots tres, la persona és el centre de la història en la vessant que la sort li hagi encomanat. Els tres van jugar un paper protagonista en la internalització de l’handbol espanyol. Lluis Sitges organitzava una festa popular quan un equip estranger es desplaçava a Granollers. No recordo quin equip era, que durant el sopar a l’Europa davant de l’Hotel molts granollerins celebraven un èxit esportiu. El President de l’equip visitant sortir a contemplar l’alegria de la gent i li pregunta Lluis Sitges què celebraven i sense pensar-s’hi li respon, estant celebrant la visita del teu club. La gent celebrava una victòria del Barça. El president i en Lluis foren grans amics. La relació amb l’entrenador Kempa, fou un fitxatge d’Emili Botey. Sopava amb un empresari alemany per motius comercials, i acabats els tractes, el Sr. Botey porta la conversa a l’handbol. L’industrial alemany  li va prometre que parlaria amb Kempa perquè contactés amb el BM Granollers. I d’aquesta trobada el gran progrés de l’handbol granollerí que revolucionà l’handbol espanyol. I de Pep Vilà, qué n’hem de dir. Que mai un cop de puny a un àrbitre ha estat tan esportiu. La sanció l’obligava a seguir els partits des de la grada. Els seus companys li van demanar que fes d’entrenador. I així començà qui fou l’autèntica revelació en la direcció de l’esport de l’handbol. S’ha de dir, que Pep Vilà havia demanat perdó a l’àrbitre, que influí perquè la sensació no fos massa forta. Tres exemples de ser persona. El BM Granollers, a la capital del Vallés Oriental és esport de la seva gent.

EL BARÇA QUE JO SOMIO

 

M’agrada l’esport, ho he demostrat amb el llibre L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA, i m’agrada el futbol pel seu poder pedagògic, com també ho palesa el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL on hi ha un espai dedicat al Barça. En la meva etapa d’educador i promotor de l’esport a l’escola, observadors del  Barça per descobrir futurs valors em deien “ja sabem, que no li agrada que els seus jugadors els fitxi el Barça”. La meva resposta era, el que jo vull és que hi entrin per la porta gran. I dos jugadors infantils del meu equip, el BARÇA els va fitxar. I jo no he sigut mai soci de cap equip de futbol. Hi he col·laborat, sí.  I un exalumne meu és una persona molt estimada a Can Barça en el dia d’avui, havent superat el seixanta anys. A can Barça hi tenia amics i encara n’hi tinc. I somio en el Barça que m’agradaria. El meu somni és il·lusió. Em pregunto sovint, com vol ser l’esport del futur? I penso en la filosofia de la globalització i com s’intenta programar. Cada ésser humà és un exemple de globalitat. La genialitat és una aportació d’un diferent al tot. No soc contrari a les grans figures, els fenòmens, els genis. No són la solució. També son humans. S’equivoquen. Però son  esperança d’èxit, no garantia total. I són necessaris. Tothom els desitja i els busca. Quan? Segons el meu entendre, equivocadament quan ja són genis. El cas de Messi, fou encertat. On s’han de buscar? Penso que a casa nostra. La meva experiència em diu que entre els infants que comencen s’hi mou el geni. Cal descobrir-lo. Un geni no és el nen hàbil si no dona senyals d’intel·ligència i de passió. El geni és passional perquè desconcerta. I com és intel·ligent troba com descol·locar el contrari. El nen apunta la genialitat, però necessita orientació pedagògica per dirigir els seus moviments. Se’n perden molts per mancances de pedagogia esportiva. Podria el Barça figurar entre els millors clubs del món només amb jugadors catalans? Amb una filosofia i pedagogia de l’esport desenvolupada correctament penso que sí, però la globalització no està renyida amb les bones relacions internacionals. Tot model esportiu per ser global necessita una filosofia, uns objectius, uns pensadors, uns pedagogs i són indispensables uns directius que compleixin el programa. L’esport, i el futbol ho és, el fan gran les diferències que el desenvolupen. Diferències que han de ser intel·ligents i racionals a l’hora d’activar-se. El geni és una de les diferències, però no abunda. S’ha de saber trobar i sovint salta la sorpresa.  El Barça que jo somnio és un club integrador, que gaudeixi del geni al servei del conjunt i que el seu equip sigui un model en el que el físic i el psíquic de cada jugador sigui un exemple model d’integrador en la globalitat.