“Jo jugo a futbol i confio en el meu pare”

A primer cop d’ull les paraules són molt significatives i coherents. Defineixen, sembla, una bona relació filial, però cal tenir present quant, on i perquè foren pronunciades. El fill i el pare seient davant la justícia per una possible acció delictiva del fill perquè ell és l’actor central i principal del problema. I aquestes paraules pronunciades per Messi davant del tribunal desentenent-se de qualsevol acció delictiva esdevenen automàticament  una acusació directa del pare perquè se’l fa responsable del problema. Una postura gens digna d’un  fill vers el seu pare. La  seva categoria futbolística i la seva condició de geni li suposen una intel·ligència superior i per coherència amb capacitat de contestar a les preguntes dels jutges amb una altra lògica. No té cap obligació d’auto-acusar-se però tampoc té cap dret de fugir d’estudi passant la responsabilitat, que és seva perquè és qui signa els contractes, als altres i menys al seu pare. Em dirà, tal vegada, que es déu a errades similars a les que comet jugant al futbol i el públic el continua considerant el millor. Una  mica més de serietat i veritat en el joc de la vida. Una situació francament definidora del perquè existeixen injustícies humanes. El poder polític jutge a una persona perquè ha desviat uns diners que segons la llei havia d’haver pagat a hisenda. D’acord? Però els responsables polítics de la convivència i de l’ordre social s’han preguntat mai si els diners desviats són fruit d’uns beneficis contraris a la dignitat humana? Es preocupa mai la política i la justícia que el diner sigui un servidor just de la humanitat perquè totes les persones visquin dignament? Podria ser que els diners que hisenda reclama al jugador i a altres persones fossin injustos i per tant no declinables a l’erari públic sinó a la humanitat de qui veritablement són. És un deure del poder legalment constituït lluitar contra la injustícia però encara és més exigent el deure a l’hora de lluitar contra les causes de les injustícies. L’acusació de Mesi n’és un exemple de que els problemes no interessa solucionar-los de soca-rel. La política econòmica del futbol d’elit i de competicions nacionals, internacionals i mundials es mou gràcies al poder del diner i en consideració a ell, no en benefici de la humanitat perquè és una política egoista que centralitza el diner com configurador social i per conseqüència les persones li són servidores. El resultat, una minoria viu en l’abundància i la majoria en la pobresa. I la política econòmica esportiva es mou dintre d’aquesta filosofia. Messi s’empara en el seu pare, els multimilionaris en el paradisos fiscals i la política econòmica exigeix el diner a aquelles persones que no tenen capacitat de rebel·lar-se contra la injustícia perquè la injustícia, massa sovint, esdevé llei.