Futbol capitalista i pobresa ciutadana

M’agrada escoltar tertúlies esportives i confesso que m’escandalitza la normalitat amb que s’accepta els estratosfèrics fitxatges del món del futbol. És incomprensible i inacceptable que des d’una filosofia de la urgència d’una convivència amb la centralitat de la dignitat del ser humà es consideri normal el pagament de cent noranta milions d’euros per pagar la carta de llibertat d’un jugador com si es tractés d’un moble perquè en argot capitalista no és altra cosa. És socialment escandalós i humanament insultant i  denigrant que en el camp d’una activitat humana, en aquest cas el futbol, es tracti a les persones com si fossin un objecte i es pagués el deure de ser un esclau, perquè en la pràctica esdevé un esclau del seu club i el diner. Socialment en la situació actual de la gent senzilla de casa nostra no entenc com hi ha gent que trobi normal aquesta mena de contractes. Què aporta al progrés social i de convivència el futbol? Com es pot comprovar en els aldarulls de la Copa d’Europa que es juga a França la negació d’una convivència mundial. No és  aquesta la filosofia de l’esport, és la manipulada  filosofia del capital egoista i enemic de la pau social. No cal en aquest moment aportar arguments sobre el tema, ho pateix prou la milionària multitud de pobres. És repugnant que l’esport fassi el joc a aquesta doctrina. És certament un avenç social la possibilitat que l’esport esdevingui un mitjà honrat que contribueixi  a  una vida digna de les persones. Però una indignitat que se’l transformi en un instrument d’enriquiments personals injustos per insultants als que menys tenen. No tinc cap objecció a l’esport com un treball en el camp de la dignitat de les persones, però rebutjo, critico i  criminalitzo la manipulació de l’esport com a creador de diferències socials i causa d’accions corruptes per culpa del diner. És indignant que la política mundial sigui indiferent a la filosofia esportiva dels fitxatges multimilionaris i que crea diferències socials i cíviques entre esportistes del mateix club. Em sap molt de greu però no aprovo la política econòmica esportiva del FC Barcelona, per què me l’estimo i és de casa, amb les diferències de sous milionàries entre els seus propis jugadors i són els de casa els més mal pagats. La diferència estel·lar entre la política  econòmica practicada i la política pedagògica de la base denuncia situacions que no haurien d’existir. Per una altra ocasió. El tema econòmic en el futbol mundial d’elit és una demostració del desequilibri social existent i que l’esport el recolza dissortadament. No negaré, tot el contrari, l’aportació que l’esport pot fer i, a vegades, també fa, però lluitaré contra la política econòmica que no contribueix a una societat més justa sinó que crea, dia a dia, més desequilibris socials.