La Selecció ha perdut la corona

M’agrada l’esport, m’agrada que els equips de casa siguin els millors, però visionant el partit Espanya- Itàlia sentia unes vibracions que em feien desitjar la victòria d’Itàlia. Eren vibracions passionals perquè racionalment em decanto sempre pel millor joc. És veritat que el joc de la Selecció Espanyola en la primera part no era un bon futbol i el d’Itàlia era l’amo i dominador. Volia ser imparcial i la part passional no m’ho permetia. No volia relacionar política amb l’esport però penso que el meu  sentiment i convenciment independentista hi tenia molt a veure. És veritat que per a mi la representativitat d’Espanya per la Selecció Nacional de Futbol és una entelèquia però la realitat és la que és i la coincidència d’un partit de futbol amb una contesa electoral coordinava relacions contraposades. Malgrat tot opino que la Selecció Espanyola no mereixia pel seu joc passar a quarts de final i per tant l’eliminació era justa. El fet de no sentir-me espanyol, malgrat gaudir del DNI adient, no m’obliga a defensar allò que considero indefensable i el joc de la Selecció Espanyola en el Campionat d’Europa no responia al fet de ser la Selecció que defensava l’honor de ser-ne la campiona. He de confessar que, a la vegada, una barreja de sentiments s’hi barallaven en el meu interior per la presència de jugadors catalans en la selecció, presència que no critico però espero que en properes conteses la selecció sigui catalana. No critico la seva presència perquè es tracta d’un esport professional i la barreja de jugadors de diferents nacions és una realitat en els campionats nacionals d’Europa. Aquest és un altre tema que em predisposa davant les seleccions nacionals. Espanya fou eliminada del Campionat Europeu, la meva sensació és un sentiment, no necessàriament una alegria, però un sentiment favorable als contraris. Cal matissar la paraula contraris perquè per a mi ni Espanya, ni Itàlia, eren contraris, i per tant la meva llibertat d’intencions era més neta i clara. En la situació política actual, els jugadors catalans que estan sota l’obediència de la Federació Espanyola, tenen tot el dret de formar part de la Selecció si se’ls hi demana i la seva obligació és de jugar el millor futbol que porten en les seves botes. Practiquen un esport que en ell mateix no és polític malgrat les seleccions siguin polititzades. I serà un plaer per a  mi el dia que s’enfrontin en competicions internacionals Catalunya i Espanya i que guanyi el millor. De moment em toca defensar el dret a tenir seleccions catalanes pròpies amb els corresponents sentiments, dintre el reconeixement dels valors de les dues parts. Reconèixer que Espanya no mereixia guanyar a Itàlia no és fruit del rencor, ni de l’enveja, sinó de la realitat que veien els meus ulls i vivien els meus sentiments. Per un esport d’una Catalunya independent, digne, solidari i campió.