Joan Castellsagué Planas

Noranta dos anys d’una vida digna i compromesa. Enamorat de la natura, l’excursionisme i l’escoltisme eren la batuta del seu cor que bategava amb aquella fe que Ramon Llull en un pensament del seu Llibre de l’amic i de l’amat ens recorda que “es van trobar l’amic i l’amat i l’amic diu: no cal que em parlis, fes-me una senyal amb els teus ulls que per el meu cor són paraules, que et donaran allò que em demanes”. El Joan caminava per la vida amb els ulls molt oberts que li permetien caminar segur per entendre les lleis de l’amor. La fe era en ell una virtut indispensable per una vida global en la que el cos i l’esperit en un equilibri intel·ligent per ser en tot moment un ciutadà d’acord amb les lleis naturals i amb les ensenyances de l’evangeli. L’amor del Joan no era exclusiu, encara que en algunes de les seves cançons d’excursionista carregués un xic les tintes contra la dictadura feixista de l’estat espanyol. Eren un cant de defensa de la dignitat catalana que el Joan vivia intensament i acusava l’invasor d’injust. La meva amistat amb ell nasqué del fet de ser jo professor de tres dels seus fills i de coincidir en la redacció de la revista COMUNITAT CRISTIANA en la que amb tots els respectes ell i jo no coincidíem en alguns dels temes tractats, estant sempre disposat a treballar per la Parròquia, demostrant-ho en els anys difícils de la revista sancionada per la política franquista per la seva orientació humana i catalana. Fou per a mi una experiència que m’ensenyà  a viure amb la diferència i retirar-me en defensa de la meva veritat, que el Joan sempre va respectar. L’escoltisme, l’Agrupació Excursionista de Granollers i els Amics dels pastorets, són tres amors de la seva vida, testimonis de la seva capacitat pedagògica per fer-los estimar vivint-los i coneixent-los amb una particularitat que la de la mateixa manera que definien la seva consciència ciutadana, també eren exponents de com en ells també es viu la fe religiosa. Perquè el Joan era un catòlic convençut. Un clar exemple d’aquella expressió evangèlica “pels seus fruits els coneixereu”. El seu somriure, quan el trobaves pel carrer passejant i darrerament en cadira de rodes, era un somriure encomanadís d’una persona que donava la imatge d’una felicitat interior que de la malaltia en feia un acte de servei a la societat i un sacrifici de la seva vida a Déu. No era necessari que parlés, parlava la persona íntegra. Parafrasejant Lluis M. Xirinacs, el Joan Castellsagué Planas, ara amb la seva esposa Trini i amb el seu fill Xavier gaudeixen de la globalitat del JO etern.