Champions league 2016.

El partit per assolir el títol, disputat entre dos equips espanyols i concretament de Madrid no li va fer cap favor de qualitat a la competició. Vaig seguir atentament el partit, però la pròrroga la vaig seguir per ràdio. Francament no va ser un partit dels que fan història, més aviat un partit que desmereix la competició. Per a Espanya era molt important la final entre dos equips de la seva lliga nacional. Però per a l’esport en genral i per al futbol en particular més aviat fou decepcionant. No va oferir un espectacle que fa història sinó més aviat un que de la història en fa un oblit. Calia esperar una final esportivament brillant i no ho va ser i en massa moments del partit feia la impressió que l’espectacle els hi venia gran. Òbviament que l’equip blanc tècnicament es veia superior, però també el barrat hi posava més cor però sense massa intel·ligència. Precisament el gol dels blancs fou un gol fruit d’una errada defensiva i d’una errada arbitral. No tenia que haver pujat mai al marcador. Però nio un equip ni l’altre havien fet prou mèrits per merèixer-ho. Si tècnicament els blancs eren més tècnics, cal reconèixer que aquesta tècnica tenia massa sovint el suport d’una posició al camp dels barrats improvisada i un xic desordenada. Molt atacs de l’Atlèetico morfien als peus del Real Madrid per culpa d’un atac massa tancat que aglomerava la defensa blanca facilitant el seu joc i convertint el futbol en un joc gaire bé d’aprenents. Xuts a porta i rematades de cap tècnicament defectuoses i donava la impressió que mal entrenades facilitava el treball del porter i de la defensa i acusava als atacants d’innocents i alguns cops d’aprenents. El primer gol dels blancs va ser un clar fora de joc i els gols dels barrats  demostratiu de que es mereixien un premi millor. Vist el partit em vaig plantejar que si la Champions league era una lliga de cxaampions o d’aficionats. Per què hi ha equips d’aficionats que juguen força millor. El fet d’arribar els dos equips a la final, que a primer cop d’ull s’hauria de valorar com un mèrit del futbol de la federació espanyola, fou una demostració que a la lliga europea li falla quelcom important perquè no s’entén que quedin en la cuneta equips de millor vàlua futbolista, com ha succeït enguany. I no tota la culpa la tenen els jugadors o els clubs, la culpa, penso i n’estic convençut, té un altre destí és enlairat i que es serveix de l’esport d’una manera gens respectuosa, ni digna. Senzillament cal dignificar els valors humans de la competició i el primer reciclatge cal fer-ho als nivells més alts de poder i de govern. El campió s’emporta els honors, però l’esport se n’emporta la penitència. Així penso i així o manifesto, per experiència  esportiva i per amor a les essències més pures de l’esport que el gran futbol d’avui contamina.