GUANYAR I PERDRE IMATGE DE SOMRIURE I PLORAR

Guanyar i perdre amb la imatge humana de somriure i plorar la podem traslladar a l’esport en concepte d’explicitar situacions que no són necessàriament positives o negatives sinó actituds pedagògiques formatives en el marc de les limitacions naturals del ser humà. En el món de l’esport, particularment en l’esport d’elit, el perdre es relaciona massa amb el fracàs i el guanyar amb l’èxit. I s’oblida molt l’efecte humà. La persona, home o dona, té les seves limitacions començant per les naturals físiques i continuant per les psíquiques. No podem oblidar que unes i altres s’interrelacionen i interactuen i els resultats de les seves actuacions varien d’intensitat i d’efectivitat. I sovint els comentaris negatius en relació amb l’actor esportiu esdevenen injustos per raons alienes al ser humà. Avui dia, l’esport d’elit està excessivament dominat per l’economia a nivell personal i col·lectiu,  perdre un partit està relacionat directament amb guanys o pèrdues (deixar de guanyar) econòmiques. Els patrocinis de les entitats esportives estan excessivament relacionats amb les situacions de privilegi tant en les classificacions nacionals com en les internacionals i mundials. I com perdre suposa no guanyar diners, el perdre es tradueix en fracàs. És una de les conseqüències del gran poder econòmic que actua en totes les institucions humanes de l’ordre que siguin. No afirmaré mai que el diner no és necessari, ho és, però allò que sí és necessari ens porta a convertir-lo en un servidor de l’esport no en l’amo. Les manipulacions són molt subtils i provenen d’estaments aliens a l’esport però que el necessiten des de vessants publicitàries, de roba per a l’esport, de situació en l’escala social i fins i tot de domini polític i també, a vegades, religiós. I aquesta vessant del domini és responsable de desequilibris socials causats per la manipulació esportiva. Personalment se’m fa inversemblant que un fabricant de calçat esportiu hi tingui tant de poder canviant i condicionant cada any el disseny de la samarreta. Perquè del negoci del calçat i de la samarreta en depèn el pressupost d’alguns clubs. La manipulació, a primer cop d’ull legal, provoca diferències tan insalvables que en les classificacions de les competicions alguns clubs de sortida ja lluiten per ser primer classificat, privilegi que es disputen dos o tres clubs que omplen les seves arques amb els guanys de la seva vestimenta. Pot ser totalment legal però les conseqüències que se’n deriven esdevenen la negació de la justícia distributiva. I aleshores la història es complica per les exigències dels diferents estaments esportius. L’esport dibuixa el mapa mundial del repartiment del diner i s’hi afegeix des d’aquesta vessant corresponsable de la riquesa per a uns pocs i de la pobresa per a la majoria. L’esport, que en la seva base ha de ser una activitat humana de germanor i promotor d’una convivència justa i en pau, s’adhereix a la formació  d’una minoria classista i responsable de l’existència d’un món injust dominat per la corrupció. Hi ha excepcions? Possiblement. Podem parlar de les fundacions d’alguns jugadors que han esdevingut multimilionaris. Però no tot són flors i violes. Escriuré sobre el tema. Guanyar i perdre, somriure i plorar, té els resultats dolents però també en té de bons.