AMBIENTS ESPORTIUS ABANS I DESPRÈS

Els avenços socials des de la vessant tecnològica són evidents i palpables. Les manifestacions esportives abans i desprès d’un partit són un avenç des de la dignitat humana maltractada físicament però molt dubtosos des de la dignitat humana psíquica. Ahir es va produir un exemple amb el partit del R. Madrid i avui es continuarà la festa amb l’Atlético de Madrid-CF Barcelona. El futbol s’ha convertit en una droga de difícil tractament però droga. Els ambients abans dels partits són provocacions buscades i desitjades perquè més enllà del triomf hi brilla el diner. Una veritat és l’afició que recolza i una altra l’afició que recolza el seu i provoca desacreditar i anul·lar el contrari. Un partit de futbol, i de qualsevol altre esport que és una demostració de qualitat per assolir la victòria, personalitza la imatge del seguidor que no entén d’enfrontaments per demostrar qui és el millor, sinó que el millor és el que guanya i conseqüentment tot si val. I aleshores es produeix la negació de l’esport com factor d’agermanament i convivència pacífica, perquè l’esport només és bo si es guanya. No hi ha respecte per les diferències i menys per les persones que el practiquen. El públic del partit de Reial Madrid xiulant, millor xisclant perquè la gràcia del xiulet no la tenen, em recordava el públic dels amfiteatres romans aixecant el dit demanant la mort del perdedor perquè la mort era el signe de la victòria. Els avenços actuals no són tan extremistes però dissortadament el subconscient de massa gent encara és el mateix. No oblidaré mai a un directiu d’un equip de futbol català que davant la jugada d’un futbolista del seu equip saltant per sobre del porter per no lesionar-lo,  dempeus cridava fes el gol i si mort ja l’enterrarem. No era gran lluny meu. La necessitat imperiosa de guanyar, perquè si perds no ets bo, crea situacions també avui, en ple segle XXI, situacions humanament reprovables. I allò que és indefensable és el tractament que se’n fa des de certa premsa escrita i audiovisual. Animar és un dret, encendre els ànims és una ignomínia. I els ànims s’encenen. Malauradament perquè sovint els informadors pertanyen a uns colors concrets i la premsa, quan és premsa, ha de ser incolora si allò que vol és informar. I la informació ha de ser respectuosa pel que guanya i pel qui perd, respectuosa i veraç però mai manipuladora. Per què sovint fa la impressió que confonen la tasca de periodista amb la d’entrenador o àrbitre, que és on més carreguen les tintes. Ah, però l’esport que no sigui d’elit, no existeix. Repasseu la premsa esportiva de casa nostra i si teniu paciència analitzeu durant una setmana quins són els esports de que es parla, de quants i de quina manera. Catalunya gaudeix de una vintena de federacions d’esports minoritaris pertanyents a les respectives federacions internacionals i amb dret a jugar campionats mundials. De la majoria la premsa esportiva catalana no en parla mai. Un exemple, personalment m’agrada molt l’hoquei sobre gel i són escassos els espais que se li proporcionen i quan en parlen majoritàriament és per parlar del Barça. Del meu equip que és el Puigcerdà i del que en sóc un dels iniciadors no trobo mai informació. Per què? Senzillament per què no provoca addicció multitudinària, no ven milers d’exemplars de diaris, no omple els carrers de les grans ciutats i en el fons no interessa al capital. Cal una pedagogia informativa i formativa més a l’abast de tots els públics perquè els ciutadans tenen dret a ser informats de tot allò que esportivament es cou en el seu entorn. La informació suficient i correcte, com cal. Una informació que no es nodreixi de la drogoaddicció de l’esport que necessita guanyar perquè del contrari no és un bon esport. Entenc el que em diran, que la premsa és un negoci. No ho nego, però cal parlar-ne i en profunditat. Un altre dia.