Serà el Barça campió de lliga 2015-2016?

M’agrada molt l’esport, el futbol també quan és esport, i sobre tot m’agrada que els equips catalans es belluguin entre els millors. La qualitat no la donen les victòries sinó el saber estar a d’alt. Que el Barça guanyi la lliga no em treu la són, allò que sí me la treu és que sigui capdavanter en el món. Si dic que no em preocupa, no significa que no ho desitgi. Òbviament, que sí i molt més perquè és un equip català i l’esport, el futbol com a tal, fa país i ajuda a assolir la independència. Aquesta és una de les raons per les que vull que guanyi. Però m’agradaria més si guanyés amb onze catalans en les alineacions de cada partit. Em direu que Catalunya és al món i ha de moure’s al compàs del món. Totalment d’acord. Però què vol dir moure’s al compàs? Catalunya és un subjecte més i com a tal si ha de moure i la  definició serà bona si els components són catalans. Que el procés de la història porta a un mestissatge creatiu, ben vingut sigui, però respectant i no eliminant. Un detall si un jugador estranger defensa un equip català que defensi sempre Catalunya mentre jugui en aquest equip. Les seleccions les fan les federacions no els estats i les federacions són ens socials, no polítics. No m’agrada         que el Barça sigui campió d’Espanya o de Catalunya amb un equip ple d’estrangers. La meva postura demana noves orientacions, i tant que sí. No hi estic pas en contra, però cal una nova legislació esportiva. Que l’esport ha de desvincular-se de la política. Totalment d’acord. Però comencem per la despolitització. La política com a tal només promourà i procurarà que l’activitat esportiva sigui del poble i només del poble. Però del poble de veritat, no dels que dominen el poble amb el diner. Me n’estic apartant de l’objectiu del títol. Vull que sigui campió. Estic convençut que pot ser-ho. Que els quatre partits que falten per acabar la lliga no han de ser cap obstacle. Però tinc els meus dubtes. Uns atribuïbles al Barça i altres a agents externs. El primer dubte que tinc me’l plantegen els jugadors. No em donen la impressió que hi hagi entre ells una bona entesa. Un altre me’l dicta, l’entrenador. No m’acaba de convèncer i les seves rodes de premsa les trobo sense substància. Un tercer, la directiva, quan els fruits d’un arbre són dolents es deu a un mal conreu i la directiva és el màxim conreador del club. Un quart dubte me’l fa veure el triplet. No me’n fio. I ensumo quelcom que fa males olors. Al temps. I desprès d’aquests quatre, els més perillosos són els exteriors. No m’agraden certs arbitratges. Tampoc certes postures de la federació hispana. La premsa nacional és un autèntic corcó. I per acabar no em fio gens de la política espanyola que no barrejant política i esport, fa de l’esport un instrument desestabilitzador. Malgrat tot, el Barça pot guanyar la lliga. Seria molt bo perquè pot esdevenir el principi d’una altra política esportiva a la pell de brau. L’esport és un configurador social, un ens important en la globalització de la humanitat.