M’agrada el ciclisme

M’agrada el ciclismeLa volta ciclista a Catalunya m’ha fet passar una bona estona visionant dues de les seves etapes i en especial la que acabava a Vilanova i La Geltrú. És un goig admirar els paisatges i valorar l’esforç dels corredors, dues sensacions que es complementen. La poca informació que rebia sobre la participació de ciclistes catalans i que entre els deu primers de la general no n’hi figurava cap em causava un xic de tristor. Sentiment que la importància de la cursa, a nivell nacional i internacional tenia una agradable compensació, perquè palesava que en ciclisme el meu país també té un lloc merescut en el món. La meva afició pel ciclisme la va promoure el fet que la bicicleta fou un element molt important en la recuperació física desprès de l’operació que em permeté poder caminar amb normalitat. La bicicleta va reforçar les meves cames amb l’exercici diari i va contribuir a guanyar amics i amigues. Per anar a l’escola quan tenia 9 anys, feia 8 kms. de camí d’anada i 8 de tornada. Els primers dies els feia a peu però per facilitar-m’ho el pare em va comprar una bicicleta. Era els primers anys de la dècade dels quaranta del segle passat. De Collsuspina a Moià. Cal dir que de tornada la bicicleta era la joguina dels amics que fèiem el mateix camí. D’anada anava sol perquè els altres nens no tenien bici i rarament em creuava amb cotxes o camions. Dos o tres. Això facilitava provar diferents sensacions de per exemple deixar lliure el manillar i governar els revolts amb el cos. Sense mans. Eren experiències que sortosament m’anaren bé i no vaig patir cap accident. La bicicleta, els dies de festa, era la joguina del grup de nens i nenes que ens trobàvem per jugar no gaire lluny de casa. Quan vaig ingressar a l’Escola Pia la bicicleta desaparegué de la meva vida fins el meu destí a l’Internat d’Alta Muntanya de Puigcerdà. La bicicleta era un dels equipaments dels interns i l’afició fou satisfeta. A Puigcerdà vaig fer amistat amb Miquel Casas, que regentava una botiga de bicicletes i en llogava. El Sr. Casas era un bon ciclista i havia guanyat la volta a Catalunya. La bicicleta me la deixava ell. Una de les proves que s’organitzaven a l’Internat era la volta a la Cerdanya, que era fàcil d’organitzar perquè el perill de cotxes era poc . De les sortides fetes en recordo dues. L’anada de Puigcerdà a la Seu d’Urgell amb un grup d’interns, un centenar de quilòmetres, anada i tornada, al mateix dia. I l’altra, amb un intern vam fer la Collada de Tosses per anar a veure la Volta a Catalunya en el darrer tram de la pujada venint de Ripoll. Volíem veure en Poblet, que per cert no va tenir sort perquè si mal no recordo va patir en l’etapa tres o quatre rebentons. Eren la primera meitat dels anys 50 del segle passat i la vessant de la Cerdanya encara no estava asfaltada. Va ser una experiència i una aposta personal. Cal reconèixer que vaig tenir sort de la companyia de l’intern aficionat al ciclisme. Amb la bicicleta a Puigcerdà es feia pedagogia i convivència.