L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 28 de març del 2016

El Pare Bosom



Una gran persona, fill de Guils de Cerdanya, sacerdot escolapi que vaig conèixer als Escolapis de Puigcerdà i vaig compartir durant 8 anys la seva amistat i els seus consells. Persona humil i senzilla, al seu costat hi trobaves una agradable companyia que empeltava l’amor per la Cerdanya. El Pare Bosom tenia dues aficions que el feien un xic diferent, però amb diferències que comunicaven i agermanaven, la fotografia i la caça. Tot l’any era bo per a la fotografia, però no tot, per a la caça. Hi havia una temporada que era la del porc senglar. A les  muntanyes properes a Puigcerdà se n’hi trobaven i l’hivern era una bona estació. Un any em va convèncer per anar a la caça d’aquest animal. Aquest esport no em desagradava, el meu pare era caçador i alguna vegada l’havia acompanyat. El Pare Bosom em proporcionà tot allò necessari, el tir no em feia por, i en temps de vacances d’hivern cap a la muntanya. La nit, una cabanya de pastors, era la nostra casa. Estava ben condicionada i el jaç, ple de palla, feia de matalàs i a fe que no s’hi passava fred. La porta de fusta amb un baldó interior i al seu costat una petita llar de foc per escalfar l’estància i cuinar. L’objectiu era la caça del senglar. Però encara que els vam sentir i van passar gairebé per davant de la cabana fou impossible poder-les-hi disparar cap tret. L’herba no deixava veure’ls. Un dia al despertar-nos de bon matí i necessitar sortir al bosc per satisfer les necessitats corporals, la nevada de la nit havia atroncat de tal manera la porta que tinguérem molta feina abans de poder sortir a l’aire lliure. Un cop fora, el fred matava els microbis, et rentaves la cara amb la neu, n’omplies una olla i cap als fogons per tenir aigua per beure. La cabana no distava gaire de la línia divisòria entre Catalunya i França i el Pare Bosom, un xic bromista, m’explicava peripècies del caçador perseguit pels gendarmes francesos. Ens endinsaren en el bosc de terme francès i durant el camí i l’estona que vaig estar a l’aguait d’alguna peça de caça, no les tenia totes. Sentia sorolls d’arreu. I un de molt proper, que feia la impressió que algú apartava les mates i les plantes per poder-se moure. Ja em veia el gendarme emmanillant-me. Però la por me la va treure un esquirol que saltava de rama en rama. Vaig afinar tant la punteria que va caure de l’arbre com un roc. Em va saber greu, pobre animaló. Però aquell dia vam gaudir d’un bon arròs amb esquirol per dinar. El Pare Bosom era molt bon cuiner. Fou una llàstima perquè per aquella excursió no portava la càmera fotogràfica. Les seves fotos eren molt estimades a Puigcerdà i entre els familiars dels interns. Ultra l’esperit esportista, que tenia, gaudia d’una molt bona qualitat artística i va emprendre la tasca de colorar les fotografies. Les hi donava un segell especial. Dissortadament no en tinc cap i és una llàstima. Ser amic del Pare Bosom era una garantia, a Puigcerdà. En els 8 anys que vaig viure a la Cerdanya, la seva companyia era un relaxament i estar al seu costat quan disparava la càmera un goig i una experiència per la gràcia i traça en la recerca del motiu per a una bona foto. La pràctica de l’esport, sobre tot dels de neu, li havia donat moltes alegries en l’assoliment d’excel·lents retrats dels alumnes esquiant i fent esport. Un gran record d’una persona, enamorada de la Cerdanya, que li van causar sentimentalment una greu ferida quan hagué d’abandonar la seva Cerdanya perquè els Escolapis havien venut a l’estat l’edifici de l’internat amb els terrenys adjacents. Els darrers anys de la seva vida els va passar als Escolapis d’Alella. Un record i un testimoni a una persona que es feia estimar, a l’estil de les persones de muntanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada