Una gran persona, fill de Guils de Cerdanya, sacerdot
escolapi que vaig conèixer als Escolapis de Puigcerdà i vaig compartir durant 8
anys la seva amistat i els seus consells. Persona humil i senzilla, al seu
costat hi trobaves una agradable companyia que empeltava l’amor per la
Cerdanya. El Pare Bosom tenia dues aficions que el feien un xic diferent, però
amb diferències que comunicaven i agermanaven, la fotografia i la caça. Tot l’any
era bo per a la fotografia, però no tot, per a la caça. Hi havia una temporada
que era la del porc senglar. A les
muntanyes properes a Puigcerdà se n’hi trobaven i l’hivern era una bona
estació. Un any em va convèncer per anar a la caça d’aquest animal. Aquest esport
no em desagradava, el meu pare era caçador i alguna vegada l’havia acompanyat.
El Pare Bosom em proporcionà tot allò necessari, el tir no em feia por, i en
temps de vacances d’hivern cap a la muntanya. La nit, una cabanya de pastors,
era la nostra casa. Estava ben condicionada i el jaç, ple de palla, feia de
matalàs i a fe que no s’hi passava fred. La porta de fusta amb un baldó
interior i al seu costat una petita llar de foc per escalfar l’estància i
cuinar. L’objectiu era la caça del senglar. Però encara que els vam sentir i
van passar gairebé per davant de la cabana fou impossible poder-les-hi disparar
cap tret. L’herba no deixava veure’ls. Un dia al despertar-nos de bon matí i
necessitar sortir al bosc per satisfer les necessitats corporals, la nevada de
la nit havia atroncat de tal manera la porta que tinguérem molta feina abans de
poder sortir a l’aire lliure. Un cop fora, el fred matava els microbis, et
rentaves la cara amb la neu, n’omplies una olla i cap als fogons per tenir
aigua per beure. La cabana no distava gaire de la línia divisòria entre Catalunya
i França i el Pare Bosom, un xic bromista, m’explicava peripècies del caçador
perseguit pels gendarmes francesos. Ens endinsaren en el bosc de terme francès
i durant el camí i l’estona que vaig estar a l’aguait d’alguna peça de caça, no
les tenia totes. Sentia sorolls d’arreu. I un de molt proper, que feia la impressió
que algú apartava les mates i les plantes per poder-se moure. Ja em veia el
gendarme emmanillant-me. Però la por me la va treure un esquirol que saltava de
rama en rama. Vaig afinar tant la punteria que va caure de l’arbre com un roc.
Em va saber greu, pobre animaló. Però aquell dia vam gaudir d’un bon arròs amb
esquirol per dinar. El Pare Bosom era molt bon cuiner. Fou una llàstima perquè
per aquella excursió no portava la càmera fotogràfica. Les seves fotos eren
molt estimades a Puigcerdà i entre els familiars dels interns. Ultra l’esperit
esportista, que tenia, gaudia d’una molt bona qualitat artística i va emprendre
la tasca de colorar les fotografies. Les hi donava un segell especial. Dissortadament
no en tinc cap i és una llàstima. Ser amic del Pare Bosom era una garantia, a
Puigcerdà. En els 8 anys que vaig viure a la Cerdanya, la seva companyia era un
relaxament i estar al seu costat quan disparava la càmera un goig i una experiència
per la gràcia i traça en la recerca del motiu per a una bona foto. La pràctica
de l’esport, sobre tot dels de neu, li havia donat moltes alegries en l’assoliment
d’excel·lents retrats dels alumnes esquiant i fent esport. Un gran record d’una
persona, enamorada de la Cerdanya, que li van causar sentimentalment una greu
ferida quan hagué d’abandonar la seva Cerdanya perquè els Escolapis havien
venut a l’estat l’edifici de l’internat amb els terrenys adjacents. Els darrers
anys de la seva vida els va passar als Escolapis d’Alella. Un record i un testimoni
a una persona que es feia estimar, a l’estil de les persones de muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada