L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dijous, 10 de març del 2016

Guanyar i perdre són exigències del progrés.




Els dos verbs, quina acció és molt present a l’existència, són indicadors de diferències causants de l’èxit o del fracàs. La valoració de les victòries i de les derrotes ens manifesta el nivell en el moment que es produeix l’acció. I el nivell senyala amb el seu dit els motius. Però a l’hora de valorar una o altra actitud no s’ha de maximitzar en accés, ni devaluar massa el fracàs. El fracàs important rau en el fet de no formar part del grup en el que el progrés decideix que cal lluitar. Dues derrotes han causat en l’handbol granollerí un sentiment de fracàs quan en la realitat tant l’equip masculí com el femení jugant contra equips punters van demostrar la seva qualitat i el dret a competir en la mateixa categoria. Ni el màxim èxit és ser campió, ni el pitjor fracàs és classificar-se darrer. El valor esportiu important rau en el fet de ser-hi. Les victòries i les derrotes són accidents fruit de diferències, algunes superables i altres no. El problema el trobem en el diner. Alguns clubs configuren les seves plantilles a cops de talonari i altres amb una gran tasca de formació tècnica i humana. Aquests segons, amb un bon treball, tenen en la seva filosofia un motiu per millorar el seu pressupost i poder estar entre els millors. Són dos conceptes esportius respectables però que precisen d’una racionalitat equilibradora. Tothom té dret a formar el millor conjunt. Però, també, tothom hauria de poder gaudir dels valors indispensables per formar un equip que lluités en igualtat de possibilitats. És veritat que el físic i el psíquic de les persones consagren diferències, a nivell de força, de rapidesa, de flexibilitat, d’intuïció, d’intel·ligència, de raonament i de solidaritat i altres condicionants necessaris per un esportista. Però també és veritat que un jugador pot ser excel·lent físicament i lent intel·lectualment, i aquesta dicotomia genera accions bones i d’altres no tan bones. La naturalesa compensa qualitats i condicions. I en aquest món buscant l’excel·lència, tot jugador o jugadora té dret a millorar, també econòmicament quan l’esport és el seu treball. El problema rau en com arribar a l’equilibri racional i de progrés que sigui positiu per a tothom. El diner no hauria de ser un desequilibrador, però dissortadament la llei de l’oferta i la demanda hi juga massa fort i desequilibrant. Com substituir el segon adjectiu? Opino que és una qüestió de cultura humana i d’una filosofia esportiva al servei de la humanitat. Estic convençut que s’hi treballa força i bé, però encara s’hi barregen massa elements distorsionadors a tots nivells, no només econòmics, sinó polítics, religiosos, filosòfics i formatius. El procés de millora continua, cal treballar-hi molt i aconseguir una gran esportivitat tant quan es guanya, com quan es perd. Guanyar i perdre són els elements a conjugar i conjugar-los bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada