QUIN NOM HA DE PORTAR EL CAMP DEL BARÇA

He seguit una estona el programa d’esports del vespre d’avui, 29-3-2016, i m’ha cridat l’atenció l’opinió d’un tertulià que confessava que avui, segons ell, hi havia dos noms per donar al camp:  Johan Cruiff i Lionel Messi. Discrepo totalment, perquè penso que el nom del camp del FC Barcelona no ha de portar el nom de cap jugador, per una raó molt senzilla, cal ser molt respectuós amb la història. Els joves tertulians parlaven del futbol del Barça corresponent al segle XXI, però obliden que algunes afirmacions no són vàlides fetes des de l’òptica actual. No nego la importància de Johan Cruiff en la història del Barça i no la nego perquè no només va millorar tècnicament sinó que li va donar una filosofia. I malgrat això, que és molt rellevant, crec que el camp del Barça no ha de portar vel seu nom. I el de Lionel Messi, molt menys, perquè la importància de la ideologia esportiva d’un club rau en la seva filosofia esportiva i Lionel Messi li aporta la pràctica però no una millora de la filosofia. En el procés del FC Barcelona hi ha dues figures que són més transcendents per donar nom, el fundador, Gamper, i el president màrtir, Sunyol. Però tampoc el batejaria amb cap d’aquests noms. Hi ha un noms en la història del Barcelona que van ser molt importants per la seva qualitat tècnica de fa cent anys i d’altres seixanta o cinquanta. Però hi ha una circumstància que és molt important a tenir en compte, l’època i el progrés. La tecnologia ha millorat els terrenys de joc i el protagonista del futbol, la pilota. No és el mateix jugar en un camp de començaments del segle XX que en un actual. No és el mateix jugar, amb una pilota dels primers anys dels segle XX que amb una actual. Com seria, per exemple, la figura de Samitier amb les condicions actuals. No anem tan enrere, com jugaria Kubala, avui dia?. Quan és vol diagnosticar quin és el millor jugador de la història del futbol o d’un club s’ha de fer amb criteris històrics, no només amb criteris d’una època. Kubala va crear la urgència d’un camp més conforme amb els temps i la forma de jugar i es va construir el Camp Nou. Cada època té els seus ídols, però els ídols no escriuen les bases de la història, les compleixen. L’autèntic fora de sèrie és aquell que és el millor del seu temps però a la vegada escriu la nova filosofia, per exemple, del futbol. I en el Barça que jo conec ho han fet dos jugadors, Kubala i Cruiff. Quin ès el millor? Matemàticament, penso, encara no existeix la fórmula per el seu càlcul. Amb tots els respectes, Messi ha guanyat pilotes d’or, Cruiff, també, Kubala, no, però penso que en el marc de la història són millors Kubala i Cruiff i m’aventuraria a dir que jugadors del primer gran Barça de la història, que emigraren a Mèxic, també tenen prou mèrits per merèixer un espai de preeminència. Els jugadors d’avui seran grans si s’adapten al progrés i només seran líders si aporten noves consideracions en la filosofia del futbol del segle XXI. Quin nom ha de portar el camp del Barça? No sóc ningú per determinar-ho però penso que seria molt intel·ligent un nom que definís la filosofia futbolística de Catalunya, d’acord amb la capitalitat català de Barcelona.

El Pare Bosom

Una gran persona, fill de Guils de Cerdanya, sacerdot escolapi que vaig conèixer als Escolapis de Puigcerdà i vaig compartir durant 8 anys la seva amistat i els seus consells. Persona humil i senzilla, al seu costat hi trobaves una agradable companyia que empeltava l’amor per la Cerdanya. El Pare Bosom tenia dues aficions que el feien un xic diferent, però amb diferències que comunicaven i agermanaven, la fotografia i la caça. Tot l’any era bo per a la fotografia, però no tot, per a la caça. Hi havia una temporada que era la del porc senglar. A les  muntanyes properes a Puigcerdà se n’hi trobaven i l’hivern era una bona estació. Un any em va convèncer per anar a la caça d’aquest animal. Aquest esport no em desagradava, el meu pare era caçador i alguna vegada l’havia acompanyat. El Pare Bosom em proporcionà tot allò necessari, el tir no em feia por, i en temps de vacances d’hivern cap a la muntanya. La nit, una cabanya de pastors, era la nostra casa. Estava ben condicionada i el jaç, ple de palla, feia de matalàs i a fe que no s’hi passava fred. La porta de fusta amb un baldó interior i al seu costat una petita llar de foc per escalfar l’estància i cuinar. L’objectiu era la caça del senglar. Però encara que els vam sentir i van passar gairebé per davant de la cabana fou impossible poder-les-hi disparar cap tret. L’herba no deixava veure’ls. Un dia al despertar-nos de bon matí i necessitar sortir al bosc per satisfer les necessitats corporals, la nevada de la nit havia atroncat de tal manera la porta que tinguérem molta feina abans de poder sortir a l’aire lliure. Un cop fora, el fred matava els microbis, et rentaves la cara amb la neu, n’omplies una olla i cap als fogons per tenir aigua per beure. La cabana no distava gaire de la línia divisòria entre Catalunya i França i el Pare Bosom, un xic bromista, m’explicava peripècies del caçador perseguit pels gendarmes francesos. Ens endinsaren en el bosc de terme francès i durant el camí i l’estona que vaig estar a l’aguait d’alguna peça de caça, no les tenia totes. Sentia sorolls d’arreu. I un de molt proper, que feia la impressió que algú apartava les mates i les plantes per poder-se moure. Ja em veia el gendarme emmanillant-me. Però la por me la va treure un esquirol que saltava de rama en rama. Vaig afinar tant la punteria que va caure de l’arbre com un roc. Em va saber greu, pobre animaló. Però aquell dia vam gaudir d’un bon arròs amb esquirol per dinar. El Pare Bosom era molt bon cuiner. Fou una llàstima perquè per aquella excursió no portava la càmera fotogràfica. Les seves fotos eren molt estimades a Puigcerdà i entre els familiars dels interns. Ultra l’esperit esportista, que tenia, gaudia d’una molt bona qualitat artística i va emprendre la tasca de colorar les fotografies. Les hi donava un segell especial. Dissortadament no en tinc cap i és una llàstima. Ser amic del Pare Bosom era una garantia, a Puigcerdà. En els 8 anys que vaig viure a la Cerdanya, la seva companyia era un relaxament i estar al seu costat quan disparava la càmera un goig i una experiència per la gràcia i traça en la recerca del motiu per a una bona foto. La pràctica de l’esport, sobre tot dels de neu, li havia donat moltes alegries en l’assoliment d’excel·lents retrats dels alumnes esquiant i fent esport. Un gran record d’una persona, enamorada de la Cerdanya, que li van causar sentimentalment una greu ferida quan hagué d’abandonar la seva Cerdanya perquè els Escolapis havien venut a l’estat l’edifici de l’internat amb els terrenys adjacents. Els darrers anys de la seva vida els va passar als Escolapis d’Alella. Un record i un testimoni a una persona que es feia estimar, a l’estil de les persones de muntanya.

BM GRANOLLERS – AALBORG

Sentiments contradictoris visionant el partit per tv. Una arrencada de campió que sembrava moments de desconfiança per mor d’unes jugades que desconcertaven. Si he de dir la veritat no vaig veure mai assegurada la victòria i per una raó més aviat psicològica que tècnica. A la vegada que s’hi lligaven bones jugades d’autèntic handbol, si succeïen unes altres que denotaven una mancança psicològica en el control de les jugades, sobre tot passis i tirs a porta. I és precisament aquesta circumstància la que va posar en perill la classificació per aconseguir jugar els quarts de final que un empat, val a dir també que amb un xic de sort, fou el premi d’una entrega amb moments psicològics un tant descontrolats. No nego el treball i l’esforç de tots els jugadors, que certament des d’aquesta vessant mereixen els millors aplaudiments. Però també és veritat que els hi falta entrenar el domini psicològic. Que era un partit de nervis, és veritat i per jugar aquests partits cal un entrenament específic. La  dedicació dels jugadors fou mereixedora del premi però cal reconèixer el factor sort per jugades equivocades del contrari i per altra banda la gran actuació del porter del Granollers que fou extraordinària. No es pot oblidar la del porter visitant que amb la seva actuació, sobre tot, a la segona part, va multiplicar els nervis dels granollerins. El premi, penso, que és just però s’ha de tenir més cura de la preparació psicològica que li dóna a la qualitat tècnica un valor afegit de qualitat superior. I penso que el Granollers està en el camí per assolir-la. El meu aplaudiment a l’equip per la classificació, al club pel treball lluitador per aconseguir una gran plantilla i al públic pel seu recolzament quan els jugadors més el necessiten.

M’agrada el ciclisme

M’agrada el ciclismeLa volta ciclista a Catalunya m’ha fet passar una bona estona visionant dues de les seves etapes i en especial la que acabava a Vilanova i La Geltrú. És un goig admirar els paisatges i valorar l’esforç dels corredors, dues sensacions que es complementen. La poca informació que rebia sobre la participació de ciclistes catalans i que entre els deu primers de la general no n’hi figurava cap em causava un xic de tristor. Sentiment que la importància de la cursa, a nivell nacional i internacional tenia una agradable compensació, perquè palesava que en ciclisme el meu país també té un lloc merescut en el món. La meva afició pel ciclisme la va promoure el fet que la bicicleta fou un element molt important en la recuperació física desprès de l’operació que em permeté poder caminar amb normalitat. La bicicleta va reforçar les meves cames amb l’exercici diari i va contribuir a guanyar amics i amigues. Per anar a l’escola quan tenia 9 anys, feia 8 kms. de camí d’anada i 8 de tornada. Els primers dies els feia a peu però per facilitar-m’ho el pare em va comprar una bicicleta. Era els primers anys de la dècade dels quaranta del segle passat. De Collsuspina a Moià. Cal dir que de tornada la bicicleta era la joguina dels amics que fèiem el mateix camí. D’anada anava sol perquè els altres nens no tenien bici i rarament em creuava amb cotxes o camions. Dos o tres. Això facilitava provar diferents sensacions de per exemple deixar lliure el manillar i governar els revolts amb el cos. Sense mans. Eren experiències que sortosament m’anaren bé i no vaig patir cap accident. La bicicleta, els dies de festa, era la joguina del grup de nens i nenes que ens trobàvem per jugar no gaire lluny de casa. Quan vaig ingressar a l’Escola Pia la bicicleta desaparegué de la meva vida fins el meu destí a l’Internat d’Alta Muntanya de Puigcerdà. La bicicleta era un dels equipaments dels interns i l’afició fou satisfeta. A Puigcerdà vaig fer amistat amb Miquel Casas, que regentava una botiga de bicicletes i en llogava. El Sr. Casas era un bon ciclista i havia guanyat la volta a Catalunya. La bicicleta me la deixava ell. Una de les proves que s’organitzaven a l’Internat era la volta a la Cerdanya, que era fàcil d’organitzar perquè el perill de cotxes era poc . De les sortides fetes en recordo dues. L’anada de Puigcerdà a la Seu d’Urgell amb un grup d’interns, un centenar de quilòmetres, anada i tornada, al mateix dia. I l’altra, amb un intern vam fer la Collada de Tosses per anar a veure la Volta a Catalunya en el darrer tram de la pujada venint de Ripoll. Volíem veure en Poblet, que per cert no va tenir sort perquè si mal no recordo va patir en l’etapa tres o quatre rebentons. Eren la primera meitat dels anys 50 del segle passat i la vessant de la Cerdanya encara no estava asfaltada. Va ser una experiència i una aposta personal. Cal reconèixer que vaig tenir sort de la companyia de l’intern aficionat al ciclisme. Amb la bicicleta a Puigcerdà es feia pedagogia i convivència.

CRUIFF HA FET EL SEU MILLOR GOL

El futbol l’ha posat a primera línia social i sobre tot esportiva, malgrat els contratemps propis de la naturalesa humana. La seva qualitat tècnica, a la vegada artística com a jugador cal afegir-hi la seva saviesa com entrenador i com artista del futbol. Per què Johan Cruiff era més que un jugador. Oblidem les febleses humanes que tots en tenim i parem esment en la seva aportació a la història des de la vessant que li va tocar viure. El seu nom en la història del FC Barcelona cal escriure’l amb majúscules i amb lletres d’or. L’esport és un configurador social i Cruiff ha estat una de les seves figures creatives. Però al costat de l’esport hi ha una evidència de qualitat humana provocada per la seva malaltia, un càncer. I Cruyff ha estat exemplar en la manera com l’ha viscut, l’ha suportat i no l’ha vençut però ha guanyat la partida davant la història. Tinc molt clar a la meva memòria aquell xut a un paquet tabac en la seva lluita. El tabac fou el seu enemic, però va vèncer al tabac i el regal ha estat més anys de vida entre els seus i entre els admiradors del bon futbol. Òbviament no tothom ha estat d’acord amb les seves idees però tothom està d’acord amb la genialitat de les seves jugades i sobre tot ell fou el gran defensor i promulgador de l’Escola Esportiva de Can Barça i un gran treballador en la tasca d’alló que l’esport significa per a la societat començant per la base. Un exemple de pedagogia esportiva en les escoles dels nens. Johan Cruiff és molt més que una figura del futbol mundial, és una figura de la història de com el futbol pot ser un configurador social i un exemple excel·lent de com ha d’afrontar la persona les malalties. No fa pas massa dies que ell manifestava la seva filosofia de la lluita contra el càncer i no defallia. Ha lluitat fins el darrer moment. En pau reposi i que el seu darrer gol sigui el de l’entrada a l’eternitat.