PERDRE AMB DIGNITAT ÉS UN VALOR SUBLIM

 No m’agrada perdre però el saber perdre m’ha fet més solidari i entendre el valor de l’esport. L’esport és una activitat humana controlada per la llibertat perquè la seva evolució depèn de la intel·ligència, la racionalitat i la emotivitat. Conseqüentment la qualitat estarà condicionada per la integritat de l’esportista en les diferents situacions de la seva acció. La relació pensament i sentiment amb l’estat físic condicionarà la resposta. El rendiment no es el mateix en moments d’eufòria que en els de pessimisme o angoixa. Mantenir en cada moment el control de la qualitat humana és fonamental per a un rendiment satisfactori. Dissortadament la qualitat humana hi té molt a dir en la debacle del Barça a Portugal on el club d’Europa amb el pressupost més alt, segons un excel·lent periodista, ha acabat convertit en una broma de mal gust. Perdre   l’eliminatòria per un 2-8 fa pensar i molt perquè tanca una fase de dotze anys de grans èxits amb una demostració d’ineptitud. Què em diu aquesta derrota? Senzillament que no es pot anar pel món amb un ego d’un orgull exagerat de ser el millor, donant entendre que es pot guanyar sense baixar de l’autocar. I aquest orgull s’emparava amb èxits inoblidables que no es van saber consolidar amb una continuïtat intel·ligent i racional. Hi ha un tema que és central i no vull culpar al protagonista sinó al seu entorn. Un futbolista genial no és una garantia segura d’èxit. I no culpo a Messi sinó als que l’envoltaven, l’aplaudien exageradament, i als que li han fet el llit i una mica també a ell. Però anem a pams. La gestió de la directiva del club i la part tècnica s’escudava encara abans del partit de tenir en les seves files el millor del món. Però no mesuraven que ja porta una pila d’anys i que sorgeixen noves figures. I a les portes del partit fantasma l’entrenador deia que la figura del partit contrari, sent molt bo, era superat per Messi, preveient que portaria el Barça a la victòria. No he vist el partit, però l’entrenador alemany abant match confessà que havien treballat el tema Messi, però que no desvetllaria res, ja es veuria en el partit. Total el gran favorit 2 i el que no ho era 8. Per què es produí aquest resultat insultant? Senzillament massa jugadors van saltar al terreny de joc tocats per la política del club procurant vendre jugadors per  problemes econòmics, sembla ser. I aquesta política provocà la derrota en un equip que ratllava un promig d’edat de trenta anys. I només hi faltava la ironia que un jugador del Barça cedit a l’equip contrari fes dos gols als seus companys. El jugador més car dels darrers i que el club  necessitava vendre per recuperar diners. Tota una ironia. La política del club convertida en el seu botxí. Totes les masses piquen i les mès exagerades acaben fent mal. Francament perdre el partit en qüestió és una indignitat. Ser el més ric i tenir en les teves files el millor jugador del món no és garantia d’éxit. Aquestes garanties han estat la creu de dotze anys de bon futbol.

LA QUALITAT DE L’ESPORT CATALÀ LA CREEN ELS CATALANS

No és la meva intenció negar la solidaritat esportiva que és una virtut de convivència. Conviure amb grans esportistes d’altres nacions enriqueix la qualitat de la humanitat, riquesa que és una aportació a les diferències. L’esport de cada país el configuren les qualitats humanes dels seus esportistes ciutadans. Catalunya és una nació important en el món de l’esport. Les primeres relacions del Comitè Olímpic Internacional foren amb l’esport català abans que amb l’espanyol. El Comitè  Olímpic Espanyol es fa constituir a Catalunya. I Catalunya ha estat i és terra de grans esportistes i d’ideòlegs de l’esport. Un català ha estat President del Comitè Olímpic Internacional. Verdaderament la qualitat de l’esport la generen esportistes físics i psíquics. És veritat que la presència d’estrangers en l’esport català és i ha estat enriquidora qualitativament i humanament. El primer club de futbol de l’estat fou creat a Palamós pels estrangers que hi convivien  com també ho és que el C.F. Barcelona fou fundat per un suís. I que dos catalans van fundar el R. Madrid. Però el valor qualitatiu de la pràctica esportiva es deu als jugadors. Personalment penso que formar un equip amb una gran majoria d’estrangers fa un trist favor a l’esport català perquè perd una condició humana indispensable creure i confiar amb els de casa. Per a mi és inacceptable per exemple la catalanitat del Barça quan l’equip, que presenta   per guanyar la Copa d’Europa, format per vint i sis jugadors  consta de 7 catalans, 4  espanyols i 15 estrangers. EI model polític del món configurat pel diner. Personalment penso que basar el progrés dels pobles amb la llei de l’economia i no amb el valor de les persones és un greu error. Em sap molt greu afirmar-ho, no és el Barça que vaig conèixer seguint els jugadors de base dels clubs de Catalunya. Allò veritablement important és la imatge que es dona jugant es perdi o es guanyi. No guanyar un títol nom és un fracàs. Una lliga de 20 clubs per exemple, el que guanya triomfa i els restants fracassen? Les diferències hi són, és veritat però una bona intel·ligència pot parar els peus al geni hàbil que possiblement no és tan intel·ligent com el seu marcador. Millorar les habilitats és un deure dels entrenadors, però un deure del club és tenir cura de la intel·ligència. Una demostració d’intel·ligència rau en els desplaçaments. El jugador intel·ligent no perd mai els moviments de la pilota i es desplaça fent intuir al que la condueix a qui ha de passar-la perquè el que s’ha desmarcat ha facilitat a un company una col·locació més favorable. Es saber jugar sense pilota, i tal vegada aquesta és una condició que, al menys en els partits que he vist per TV, trobo més a faltar. Preparació física, sí, necessària i exigent, però més necessària i exigent tenir cura de la intel·ligència. Pel que està vivint aquesta temporada el CF Barcelona es fa palès que allò més important és el diner, i dissortadament ha estat un mal conseller perquè hi ha mancat intel·ligència. Un geni no és garantia d’èxit. Davant el panorama d’enguany el futbol català no confia en la qualitat i la intel·ligència dels esportistes catalans. És aquesta l’explicació del que s’anomena el seu fracàs?

EL FUTBOL DE CASA

 Soc un enamorat de l’esport i en la meva etapa d’educador, en els anys que l’esport era considerat un enemic els estudis, fou l’esport, base la meva vida amb algunes relacions amb l’esport d’elit. I entre els esports, òbviament no hi faltava el futbol. Els meus records, quan llegeixo la premsa avui i els problemes del Barça, em porten a reflexionar com és i hauria ser l’esport a Catalunya. La pedagogia de l’esport la vaig aprendre a Puigcerdà, continuar a Barcelona per acabar a Granollers. En cadascuna d’aquestes etapes hi figura una medalla al mèrit esportiu. On vaig començar a dedicar-me al futbol fou a Barcelona per acabar a Granollers. I en aquestes relacions hi va tenir part el FC Barcelona. Però el tema d’avui no és explicar al meva trajectòria sinó intentar bastir la meva filosofia apresa en la pràctica. La meva idea central en aquella etapa era que no es podia ser un bon jugador sinó era intel·ligent. Tot el contrari de la consciència esportiva d’aquella etapa. Una experiència de com es tractava l’esport escolar. En un col·legi on la meva tasca era l’educació física, amb els meus companys van organitzar una entrevista escrita perquè ens la contestessin els companys que superaven  la trentena de professors. Resultat. Només va dignar-se contestar l’entrevista un professor. Fou decepcionant i més quan l’escola havia assolit èxits importants a nivell nacional en l’esport escolar. Però era la tònica i les famílies majoritàriament pensaven igual. A Barcelona i sobre tot a Granollers els meus equips de futbol infantil eren seguits per observadors de Primera Divisió, en particular del Barça. La proba és que dos infantils del meu equip foren fitxats pel Barça. No sé com valorar la relació clubs de primera amb els de casa, però la meva experiència dona fe que el Barça se’n preocupava. La pedrera catalana, penso, que tant el Barça com l’Espanyol haurien de mimar-la més. Quan repasso la plantilla actual del Barça, em pregunto, de què li serveix la Masia? La idea que es té avui dia del futbol d’elit és contrària a formar el club els seus jugadors. El mercat mundial és el gran enemic de la pedrera catalana i aquesta idea no em quadra quan equips estrangers fitxen infantils catalans, alguns d’ells prenent-los al Barça. En aquesta filosofia hi ha un tema molt important per mi i molt oblidat pels grans clubs: no es dona la importància que tenen als aficionats formadors de futbolistes. La meva experiència viscuda a Granollers m’hi fa pensar. No es tenia la formació d’avui però la dedicació difícilment se supera. Per a mi és molt trist l’oblit de la pedrera catalana en un Barça que gairebé pot alinear un equip només amb estrangers. És una demostració que no es treballa la pedrera catalana i si no es treballa es passa d’ella i els jugadors han de fitxar per equips de fora, estrangers inclosos. Llegia en la premsa aquests dies que el Barça en els darrers cinc anys s’havia fitxat jugadors que s’ha tret i es vol treure de sobre, fitxats per mil milions d’euros. Fracàs en el fitxatge i fracàs en el desenvolupament de la filosofia de joc del Barça. Tinc entès que Guardiola és l’entrenador que més ha cregut en la pedrera. Alguna relació hi té amb la meva filosofia. N’hi ha per més. L’avi que estima l’esport desenvoluparà més aquest tema.

NO SEMPRE ES POT GUANYAR.

..

La lliga espanyola de futbol d’enguany hauria de ser una rentada de cervell per a tots aquells equips que es creuen que són els millors i ho han de demostrar sent campions any rere any. Creure que s’és el millor no és només una demostració d’orgull sinó un greuge  vergonyós envers els altres. Personalment m’agrada guanyar, però cal saber perdre. La lliga de futbol espanyola és la imatge de la humanitat. La minoria són els afavorits per la riquesa i la majoria els esclaus de la pobresa. I aquesta imatge és un clam que demana justícia. En la seva qualitat d’activitat humana el futbol ha de complir el seu deure de factor social. De crear ambients de benestar en els que el guanyador se senti germà del perdedor. Guanyar és un al·licient per millor, però perdre, també. No sempre el guanyador és el millor. L’esport, i per tant el futbol, en la seva condició de joc, és  una activitat en la que es palesa la capacitat creativa de la persona humana. I la capacitat creativa en un esport de conjunt es demostra no només en el domini de la pilota sinó en la col·locació i els moviments. Saber moure’s és un acte intel·ligent, controlar la pilota és una tècnica. De res serveix la tècnica si no hi ha intel·ligència. Els clubs que es creuen els millors van darrere fonamentalment de la tècnica i la intel·ligència que li posi l’entrenador. I aquí rau el problema. La incompatibilitat d’un entrenador amb el saber fer dels jugadors. Amb aquestes paraules no vull dir que els entrenadors no siguin necessaris. I tant que ho són, però amb la condició que siguin pedagogs. I un pedagog ha de ser intel·ligent. La intel·ligència no es demostra cridant, tot el contrari, parlant amistosament. Una bona entesa entrenador jugadors és imprescindible per crear bon joc, guanyant o perdent. Quan es perd, es juga  malament? No sempre. Guanyar, no significa sempre ser millor. En el futbol d’alta competició hi juguen altres factors: les directives, els arbitratges, la premsa i l’afició. Encara que sembli impossible, hi tenen part i molta. Personalment em sembla impossible que en un equip com el Barça les diferències de fitxatges i de sous entre els jugadors no causin problemes. L’amor propi dels jugadors pot solucionar el problema, però també el pot espatllar. Les preferències envers uns jugadors en relació amb els altres, es vulgui o no, fan forat i són perjudicials. Els tractaments dels jugadors com mercaderies per solucionar problemes d’economia forçosament són negatius. I a Can Barça aquest tema sembla norma. Dels arbitratges i de la premsa, millor no “meneallo”. En síntesi, en el fons, el problema principal radica en el fet del respecte a la persona, que se senti respectada. I en el futbol aquesta condició depèn dels gols. Molt trist.

CARTA OBERTA A MESSI

Benvolgut: No em coneixes, sóc un avi enamorat de l’esport que en la seva etapa d’educador en feu de l’esport una pedagogia.El futbol em relacionà amb  el FC, Barcelona i fitxà dos jugadors del meu equip infantil. ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL és el llibre pensat gràcies a ells. Sempre he defensat la idea que per arribar a ser un bon jugador s’ha de ser intel·ligent. I des d’aquesta filosofia he seguit la teva trajectòria. Els no massa partits que he visionat del Barça m’han fet observar la teva manera de correr. I penso que t’ha arribat el dia de reorientar esportivament i humana la teva vida. He llegit a la premsa la teva  preocupació de futur. Et serè molt sincer. Ho has conseguit tot. No perdis la fama assolida volent anar a més. El teu físic no t’ho permetrà. La teva estrella et marca la continuitat, no en el camp de futbol, sinò en la càtedra de fer jugadors per omplir el terreny de joc.La teva generositat marca aquest camí en benefici de la humanitat.Però el deute que a la teva edat tens amb l’esport i en concret amb el futbol, no és ser jugador, sinò fer jugadors. I no em refereixo a ser entrenador, que pot ser una finalitat, però cura et pot perjudicar, em refereixo a desenvolupar la teva filosofia amb idees continuant la tasca que has fet jugant.Estic convençut que el teu futur ha de continuar treballant en l’esport perqué de veritat sigui un verdader configurador social. I aquesta tasca la pots fer esdevenint un filósof del futbol en la càtedra catalana de Can Barça. Has demostrat, jugant, la teva intel·ligència, estic convençut que la humanitat necessita que la continuis demostrant  en el camp de la cultura. L’esport és paraula, art i poesia. La convivència humana necessita aquesta aportació esportiva. Atentament.

CAP A ON ENS PORTA L'ESPORT?

Des d'els temps prehistòrics que l'activitat esportiva actúa de configuradora de la convivència humana i d'educadora de la persona. Òbviament que no es coneixia el seu nom, però els efectes de l'exercici físic es notaven. Desplaçaments per indrets difícils per la configuració o la temperatura obligaven a moviments més o menys sofisticats per raons de vida, de veinatge o de necessitat. No tenien la qualificació actual però els efectes eren parells als de l'esport actual. La caça i la pesca eren necessitats, esdevingudes segles desprès activitats de lleure esportives; els desplaçaments, en particular d'indrets nevats, exigien un calçat més protector, com per exemple el patí de gel fet d'un os que es conserva en un museu; els troncs de defensa i atac que donaren pas a les espases per atacar i defensar'se. Una necessitat històrica convertida en acció d'esbargiment ha desembocat amb l'exercici que avui en diem esport en l'aparició de moltes varietats de moviments. L'esport configurador social ha passat de ser una necessitat de subsistència a una diversió i en l'actualitat, la diversió en més d'un esport, ha tornat a ser un mitjà de subsistència amb condicions molt millorades. Però com totes les activitats humanes estan sotmeses a l'us de la llibertat, que els humans en fan, per conèixer si és en bé o en mal. I per aquesta raó, seguint el procés mundial dels esports, cal preguntar-se cap a on ens porta l'esport? I la problemàtica esdevé preocupant quan hom se n'adona que està dominat pel capital, que ha convertit algues modalitats esportives en les seves esclaves de luxe per fer nous rics en detriment de més pobres. I el problema més patent i poderós el planteja el futbol i aquells esports dominats per les televisions nacionals amb incidències mundials que amb facilitat l'esport esdevé un reclam configurador d'una humanitat més injusta. Vaig visionar el lliurament de la sisena pilota d'or a Messi amb una gran festa del futbol mundial, en la que les figures masculines particularment brillaren més perquè són les més riques i milionàries, donant-els-hi un espai protagonista al costat de l'atorgat a les dones, que no va passar desapercebut però no massa brillant Està molt bé aquesta festa però perquè de veritat sigui un servei a la societat ha de tenir més incidència en que l'esport sigui un mitjà de vida digna per a tots els esportistes i no només per a una minoria. Cal més exercici de dignitat humana i de rebre la corona de llorer, que atorgaven els Jocs Olímpics Grecs a esportistes dignes en la seva integritat. No em queixo dels esportistes, em queixo del model, perquè crec i en algun cas n'estic segur, que hi ha esportistes que són campions també de dignitat humana.L'exemple d'individualitats és d'aplaudir però prefereixo que la dignitat es practiqui des d'el poder, en aquest tema, esportiu. Penso que s'hi camina, peró massa lentament. Crec que en el lliurament darrer de la pilota d'or, d'exemples n'hi havia més d'un. I aixó és bo per a la humanitat. El diner hi és, en l'acte de referència es veia amb prou claretat, ara només falta complir-hi la filosofia. I en aquesta questió i estem tots implicats, perquè si no en som tots conscients, el camí serà en va, i la humanitat mo s'ho mereix, ha de ser en positiu. De diner, n'hi ha; d'intel·ligència social esportiva, també; que falta?, que la religió marqui el camí de l'amor universal i que la política sigui de veritat un servei a la humanitat. On hi ha el problema? Només en les persones amb capacitat de decidir. Si no s'avança en aquest camí és per manca de voluntat i per orgull de sentir-se déu, encara que sigui en minúscula.

FUTBOL PROFESSIONAL UNA IMATGE DE LA POLÍTICA ECONÒMICA

La importància de l'esport en la convivència humana palesa un progrès significatiu en la història de la humanitat. Però tot progrès està controlat per l'economia i la política. I en el gran marc de les manifestacions esportives, algunes modalitats tenen més presència, ja sigui per la seva espectacularitat, ja sigui per la seva incidència en la configuració de la imatge humana, ja sigui per la seva força en el moviment dels aficionats i sobre tot per la seva capacitat de moure diners com es palesa en la professionalitat del futbol, que essent un avenç, no deixa de crear problemes. La gran professionalitat ha convertit el futbol en un manipulador de les persones. I el boom professional desperta passions. Però volent remarcar el valor futbolístic, converteix l'esportista en moneda de canvi. Un greuge inacceptable de la dignitat humana. S'ha transformat en un fenònem mercantil de convertir esclaus en multimilionaris. El mercadeix, que s'està vivint en l'espai hàbil de contractar futbolistes, posa en evidència que les campanyes de l'esport promotor de valors, són un embolcall per tenir pas lliure a un real, encara que camuflat, canvi d'esclaus. I el greuge és més indignant quan

el pagament de contracte de X millions, una part es fa amb diners i l'altra amb jugadors d'acord amb el preu que tenen en el mercat. I no em digueu que aixó no és un tracte d'esclaus. No sóc contrari a que el futbolistes professionals siguin remunerats d'acord amb les seves qualitats personals, que creen diferències, però sempre dintre del barem de la dignitat. Les clàusules de rescissió de contracte de 200, 500 o 800 milions d'euros son un insult davant la professionalitat de moltíssims jugadors mileuristes amb problemes de cobrament. On està la defena dels valors de l'esport en aquesta filosofia que avui dia talla el bacallà? Tothom té dret a guanyar-se la vida, però les formes són ls formes i en els traspassos de jugadors hi ha molt a dir. Els representants de jugadors que s'hi guanyen la vida poden explicar moltes anècdotes. El boom de la premsa al voltant d'un jugador multimilionari per tornar al seu ex-club és molt significatiu i per a mi amb l'ètica esportiva dels valors que ens volen fer creure encara més. I el que més em decepciona és la tranquil·litat de fet normal amb que es gestiona. A l'analitzar els resultats negatius d'algun partit dels intocables, em pregunto quina incidència té en els companys d'equip quan escolten les gestions multimilionàries per recuperar el jugador, incloint en el pagament els traspàs de jugadors que hauran de marxar a un altre club

. Amb tota franquesa en aquest mercadeix es juga amb la dignitat de les persones lliures que se senten tractades com esclaus. Aquest mercadeix és possible en un país, encara que sigui demòcrata, quan per guanyuar diners tot si val. En el cas que commento, el guanyar diners , digui el que es digui, és la raó més important, malgrat l'argument dels valors que massa vegades és una tapadora. La dignitat d'una persona no té preu, no hi ha prous diners al món. Senzillament, agradant-me com m'agrada l'esport, m'esgarrifo davant d'actituds esclavitzadores. I m'esgarrifo per que a nivell d'infantils ho he viscut en el tracte d'exalumnes, verdaderes promeses del futbol i alguns d'ells fitxats per clubs de divisió d'honor. No ho accepto, lluito en contra, però mentre el món no gaudeixi d'una classe política digna que compleixi els seus deures de defensora de la llibertat i dignitat de les persones i dels pobles, el futbol professional farà els honors a aquesta política. És molt trist que l'esport esdevingui un factor negatiu en la convivència en pau de la humanitat. Però l'esperança no es pot perdre perquè hi ha exemples d'esportistes de tots nivells, encara que pocs els dels nivells superioros,, defensors dels drets naturals de les persones.