GUANYAR I PERDRE IMATGE DE SOMRIURE I PLORAR

Guanyar i perdre amb la imatge humana de somriure i plorar la podem traslladar a l’esport en concepte d’explicitar situacions que no són necessàriament positives o negatives sinó actituds pedagògiques formatives en el marc de les limitacions naturals del ser humà. En el món de l’esport, particularment en l’esport d’elit, el perdre es relaciona massa amb el fracàs i el guanyar amb l’èxit. I s’oblida molt l’efecte humà. La persona, home o dona, té les seves limitacions començant per les naturals físiques i continuant per les psíquiques. No podem oblidar que unes i altres s’interrelacionen i interactuen i els resultats de les seves actuacions varien d’intensitat i d’efectivitat. I sovint els comentaris negatius en relació amb l’actor esportiu esdevenen injustos per raons alienes al ser humà. Avui dia, l’esport d’elit està excessivament dominat per l’economia a nivell personal i col·lectiu,  perdre un partit està relacionat directament amb guanys o pèrdues (deixar de guanyar) econòmiques. Els patrocinis de les entitats esportives estan excessivament relacionats amb les situacions de privilegi tant en les classificacions nacionals com en les internacionals i mundials. I com perdre suposa no guanyar diners, el perdre es tradueix en fracàs. És una de les conseqüències del gran poder econòmic que actua en totes les institucions humanes de l’ordre que siguin. No afirmaré mai que el diner no és necessari, ho és, però allò que sí és necessari ens porta a convertir-lo en un servidor de l’esport no en l’amo. Les manipulacions són molt subtils i provenen d’estaments aliens a l’esport però que el necessiten des de vessants publicitàries, de roba per a l’esport, de situació en l’escala social i fins i tot de domini polític i també, a vegades, religiós. I aquesta vessant del domini és responsable de desequilibris socials causats per la manipulació esportiva. Personalment se’m fa inversemblant que un fabricant de calçat esportiu hi tingui tant de poder canviant i condicionant cada any el disseny de la samarreta. Perquè del negoci del calçat i de la samarreta en depèn el pressupost d’alguns clubs. La manipulació, a primer cop d’ull legal, provoca diferències tan insalvables que en les classificacions de les competicions alguns clubs de sortida ja lluiten per ser primer classificat, privilegi que es disputen dos o tres clubs que omplen les seves arques amb els guanys de la seva vestimenta. Pot ser totalment legal però les conseqüències que se’n deriven esdevenen la negació de la justícia distributiva. I aleshores la història es complica per les exigències dels diferents estaments esportius. L’esport dibuixa el mapa mundial del repartiment del diner i s’hi afegeix des d’aquesta vessant corresponsable de la riquesa per a uns pocs i de la pobresa per a la majoria. L’esport, que en la seva base ha de ser una activitat humana de germanor i promotor d’una convivència justa i en pau, s’adhereix a la formació  d’una minoria classista i responsable de l’existència d’un món injust dominat per la corrupció. Hi ha excepcions? Possiblement. Podem parlar de les fundacions d’alguns jugadors que han esdevingut multimilionaris. Però no tot són flors i violes. Escriuré sobre el tema. Guanyar i perdre, somriure i plorar, té els resultats dolents però també en té de bons.

Seleccions Catalanes

Serà el Barça campió de lliga 2015-2016?

M’agrada molt l’esport, el futbol també quan és esport, i sobre tot m’agrada que els equips catalans es belluguin entre els millors. La qualitat no la donen les victòries sinó el saber estar a d’alt. Que el Barça guanyi la lliga no em treu la són, allò que sí me la treu és que sigui capdavanter en el món. Si dic que no em preocupa, no significa que no ho desitgi. Òbviament, que sí i molt més perquè és un equip català i l’esport, el futbol com a tal, fa país i ajuda a assolir la independència. Aquesta és una de les raons per les que vull que guanyi. Però m’agradaria més si guanyés amb onze catalans en les alineacions de cada partit. Em direu que Catalunya és al món i ha de moure’s al compàs del món. Totalment d’acord. Però què vol dir moure’s al compàs? Catalunya és un subjecte més i com a tal si ha de moure i la  definició serà bona si els components són catalans. Que el procés de la història porta a un mestissatge creatiu, ben vingut sigui, però respectant i no eliminant. Un detall si un jugador estranger defensa un equip català que defensi sempre Catalunya mentre jugui en aquest equip. Les seleccions les fan les federacions no els estats i les federacions són ens socials, no polítics. No m’agrada         que el Barça sigui campió d’Espanya o de Catalunya amb un equip ple d’estrangers. La meva postura demana noves orientacions, i tant que sí. No hi estic pas en contra, però cal una nova legislació esportiva. Que l’esport ha de desvincular-se de la política. Totalment d’acord. Però comencem per la despolitització. La política com a tal només promourà i procurarà que l’activitat esportiva sigui del poble i només del poble. Però del poble de veritat, no dels que dominen el poble amb el diner. Me n’estic apartant de l’objectiu del títol. Vull que sigui campió. Estic convençut que pot ser-ho. Que els quatre partits que falten per acabar la lliga no han de ser cap obstacle. Però tinc els meus dubtes. Uns atribuïbles al Barça i altres a agents externs. El primer dubte que tinc me’l plantegen els jugadors. No em donen la impressió que hi hagi entre ells una bona entesa. Un altre me’l dicta, l’entrenador. No m’acaba de convèncer i les seves rodes de premsa les trobo sense substància. Un tercer, la directiva, quan els fruits d’un arbre són dolents es deu a un mal conreu i la directiva és el màxim conreador del club. Un quart dubte me’l fa veure el triplet. No me’n fio. I ensumo quelcom que fa males olors. Al temps. I desprès d’aquests quatre, els més perillosos són els exteriors. No m’agraden certs arbitratges. Tampoc certes postures de la federació hispana. La premsa nacional és un autèntic corcó. I per acabar no em fio gens de la política espanyola que no barrejant política i esport, fa de l’esport un instrument desestabilitzador. Malgrat tot, el Barça pot guanyar la lliga. Seria molt bo perquè pot esdevenir el principi d’una altra política esportiva a la pell de brau. L’esport és un configurador social, un ens important en la globalització de la humanitat.  

La humilitat en l’esport

La veritat és la base més emblemàtica de la humilitat. Veritat i humilitat per no trair la convivència han de caminar agafades de la mà. I en el món de l’esport aquesta condició no és norma. Resultats esportius en són testimonis. El CF Barcelona va caure derrotat en dos fronts, basquet i futbol. I penso que en els dos hi va pesar més la psicologia que no la qualitat tècnica dels jugadors. El Barça de bàsquet va ser derrotat pel  Lokomotiv i el de futbol per l’Atlètico de Madrid. Segurament que aquesta segona fa més mal que la de bàsquet. Vaig seguir el partit amb el programa La ràdio en colors i em va acabar de convèncer de lo perjudicial que és l’addicció culé. Abans del partit s’anunciava a plena veu que l’entrenador presentava la plantilla de “gala”. Sincerament opino que aquestes afirmacions són ofensives pels anomenats jugadors reserves. Però l’equip de gala no igualà el reserva. Un espectador en els missatges que s’enviaven al programa va escriure una afirmació com  aquesta:”com li falta al Barça el central Xavi Hernàndez”. Totalment d’acord. Pel que els tertulians comentaven li mancava un organitzador i sense ell el trident fa aigües. Un altre aficionat  demanava: “on està el trident”. La veritat que fa mal  l’eliminatòria del “millor equip del món” del play off de l’euro-lliga. I les expressions contra l’àrbitre que no assenyalà un penal quan faltaven un o dos minuts per la fi del partit, posant-se les mans al cap i exclamant  quina vergonya, són demostratives de la passió que cega els ulls davant la veritat! Jo pensava que la vergonya li van posar els jugadors i els tècnics incapaços de marcar un gol, que era el de la classificació. Els excessos de confiança, malgrat vestits d’humilitat reconeixent el valor del contrari, són massa sovint contraproduents. No puc opinar del joc perquè no el vaig veure, però el resultat és molt significatiu. Em sap greu però les sobrevaloracions que s’han fet i es fan de l’actual equip del Barça no és gens estrany que es paguin cares. Falta un bon feix d’humilitat i una gran dosi de respecte al contrari perquè la vida, a la llarga, t’obliga a viure la realitat en contra de les il·lusions d’una superioritat que en qualsevol moment pot canviar d’amo. El millor equip del món ho ha de  demostrar sempre i més davant de les contrarietats. I davant l’Atlètico no ho va fer. I el meu pensament em preguntava: guanyarà la lliga el Barça? Tinc els meus dubtes. Estimo l’esport, m’agrada que guanyin els equips catalans però són de veritat catalans i tractats com a catalans? Perquè TV3 va donar el dia abans el Madrid i el dia següent no el Barça. Es cosa de diners i en el rerefons d’aquesta anomalia hi ha un català. Això sí que és una vergonya.

AMBIENTS ESPORTIUS ABANS I DESPRÈS

Els avenços socials des de la vessant tecnològica són evidents i palpables. Les manifestacions esportives abans i desprès d’un partit són un avenç des de la dignitat humana maltractada físicament però molt dubtosos des de la dignitat humana psíquica. Ahir es va produir un exemple amb el partit del R. Madrid i avui es continuarà la festa amb l’Atlético de Madrid-CF Barcelona. El futbol s’ha convertit en una droga de difícil tractament però droga. Els ambients abans dels partits són provocacions buscades i desitjades perquè més enllà del triomf hi brilla el diner. Una veritat és l’afició que recolza i una altra l’afició que recolza el seu i provoca desacreditar i anul·lar el contrari. Un partit de futbol, i de qualsevol altre esport que és una demostració de qualitat per assolir la victòria, personalitza la imatge del seguidor que no entén d’enfrontaments per demostrar qui és el millor, sinó que el millor és el que guanya i conseqüentment tot si val. I aleshores es produeix la negació de l’esport com factor d’agermanament i convivència pacífica, perquè l’esport només és bo si es guanya. No hi ha respecte per les diferències i menys per les persones que el practiquen. El públic del partit de Reial Madrid xiulant, millor xisclant perquè la gràcia del xiulet no la tenen, em recordava el públic dels amfiteatres romans aixecant el dit demanant la mort del perdedor perquè la mort era el signe de la victòria. Els avenços actuals no són tan extremistes però dissortadament el subconscient de massa gent encara és el mateix. No oblidaré mai a un directiu d’un equip de futbol català que davant la jugada d’un futbolista del seu equip saltant per sobre del porter per no lesionar-lo,  dempeus cridava fes el gol i si mort ja l’enterrarem. No era gran lluny meu. La necessitat imperiosa de guanyar, perquè si perds no ets bo, crea situacions també avui, en ple segle XXI, situacions humanament reprovables. I allò que és indefensable és el tractament que se’n fa des de certa premsa escrita i audiovisual. Animar és un dret, encendre els ànims és una ignomínia. I els ànims s’encenen. Malauradament perquè sovint els informadors pertanyen a uns colors concrets i la premsa, quan és premsa, ha de ser incolora si allò que vol és informar. I la informació ha de ser respectuosa pel que guanya i pel qui perd, respectuosa i veraç però mai manipuladora. Per què sovint fa la impressió que confonen la tasca de periodista amb la d’entrenador o àrbitre, que és on més carreguen les tintes. Ah, però l’esport que no sigui d’elit, no existeix. Repasseu la premsa esportiva de casa nostra i si teniu paciència analitzeu durant una setmana quins són els esports de que es parla, de quants i de quina manera. Catalunya gaudeix de una vintena de federacions d’esports minoritaris pertanyents a les respectives federacions internacionals i amb dret a jugar campionats mundials. De la majoria la premsa esportiva catalana no en parla mai. Un exemple, personalment m’agrada molt l’hoquei sobre gel i són escassos els espais que se li proporcionen i quan en parlen majoritàriament és per parlar del Barça. Del meu equip que és el Puigcerdà i del que en sóc un dels iniciadors no trobo mai informació. Per què? Senzillament per què no provoca addicció multitudinària, no ven milers d’exemplars de diaris, no omple els carrers de les grans ciutats i en el fons no interessa al capital. Cal una pedagogia informativa i formativa més a l’abast de tots els públics perquè els ciutadans tenen dret a ser informats de tot allò que esportivament es cou en el seu entorn. La informació suficient i correcte, com cal. Una informació que no es nodreixi de la drogoaddicció de l’esport que necessita guanyar perquè del contrari no és un bon esport. Entenc el que em diran, que la premsa és un negoci. No ho nego, però cal parlar-ne i en profunditat. Un altre dia.

La responsabilitat en l’esport

Darrerament alguns resultats m’han portat a reflexionar sobre el paper que en els terrenys de joc hi tenen les figures del partit, jugadors, entrenadors, directius i àrbitres. Senzillament penso que s’estan trepitjant mútuament els papers. Una curta incursió de la meva vida com àrbitre, independentment de les meves errades, em va demostrar la urgència existent en la pràctica esportiva de cada estament de complir amb els seus deures i estar preparat. Vaig comprovar i, també abans en la meva tasca més pedagògica que pràctica en l’esport, la necessitat que cada esportista és dediqui a complir els objectius, respecti el comportament de l’altre i no s’interposi en el seu exercici. L’estament més criticat és l’arbitratge i des de la meva experiència gaudint de l’espectacle, quan era possible, l’àrbitre és qui menys s’equivoca i a qui no se li perdonen les errades. En un partit tothom es veu amb cor de fer d’àrbitre, els jugadors, els entrenadors, els directius, els periodistes i també el públic. És veritat que els àrbitres s’equivoquen i, massa vegades, greument. Però no s’equivoquen molt més els jugadors fins i tot en jugades que han acabat malament i són aplaudides com a genials? Un xut a porta que ha sortit desviat fora dels pals, sovint se’l valora de mala sort quan simplement es deu a una mancança tècnica perquè els jugadors no l’han assajada prou i, a vegades, quan aquest jugador l’erra s’enfronta protestant a l’àrbitre. Els enfrontaments de jugadors amb l’àrbitre són autèntiques provocacions perquè el públic el xiuli o l’escridassi. Els enfrontaments dels jugadors amb l’àrbitre haurien de ser castigats amb targeta vermella automàtica per què són antiesportius. Els equips tenen un capità, que sigui aquest el qui es dirigeixi correctament a l’àrbitre com diu el reglament.

La figura de l’entrenador, penso que gaudeix de massa protecció oficial. Ell és el responsable de fer rendir l’equip amb tots els jugadors que el club li posa a les seves mans. En aquest punt penso que la normativa federativa hauria de protegir més als jugadors fins al punt que aquell jugador que no jugués un percentatge raonable de partits automàticament al final de temporada fos lliure per fitxar per un altre club. Penso que el temps de joc hauria de ser com a mínim un trenta cinc per cent de les competicions de la temporada. El manteniment per sistema de les alineacions per imposició dels diners i de la necessitat de guanyar és un microbi que mina la rendibilitat de l’equip. I en aquesta circumstància hi juga molt el públic que allò que primer desitja és guanyar, hi té dret, i per assegurar la jugada cal tenir tots els esportistes disponibles preparats per  rendir al màxim. I sovint no és així i les errades venen més pels anomenats titulars que no pas pels reserves. Penso sincerament que aquesta diferència discrimina com a jugador i com a persona i fa mal a l’entitat. Opino que l’entrenador pot ser un conseller a l’hora de fitxar, però no exigir tal o qual nom. Ser un bon entrenador amb els millors jugadors del món no és cap títol honorífic perquè un equip format pels millors jugadors, si de veritat ho són, no necessitarien ser dirigits perquè tindrien la suficient intel·ligència per auto-dirigir-se. L’entrenador ha de fer d’entrenador, que de feina en té prou i no pas fàcil. Una de força difícil és el coneixement psicològic dels jugadors en el camp, fora del camp i com s’adequa en determinats partits i moments de la vida esportiva. La mútua confiança jugador entrenador és vital, com també ho és la d’entre els companys de joc. Un partit fa endevinar si aquesta confiança existeix i he de confessar que molts partits demostren greus mancances. Un incís, quan en un partit de futbol, handbol, bàsquet, etc... la pilota és mou massa per un espai concret denuncia defectes psicològics amb les corresponents anomalies. Qui ha de corregir-ho? Òbviament que la direcció del club.