Vaig seguir el partit per TV3

El partit, analitzat esportivament em va defraudar per la forma com es produí el resultat final, i el desencís s’augmentà quan durant una bona estona em vaig dedicar a visionar els comentaris post partit. No negaré la bondat o no del resultat, però el partit va denunciar importants mancances tècniques, reglamentàries i humanes. A vegades sembla ser que en l’esport s’hi val tot i algunes faltes de risc són valorades amb “són coses del futbol”, com si el futbol tingués dret a tot. El futbol com activitat humana que és, el primer deure que té és el respecte a la persona, al futbolista i al públic. I sovint aquesta norma és ajornada, que és pitjor que oblidada. Sincerament el resultat no em va agradar, em va plaure la victòria del Barça però no la forma. Les dues parts del partit tingueren dues lectures prou diferents propiciades per una errada greu del visitant, errada que va tenir la sanció que es mereixia. Penso que la culpa fou total del jugador que l’àrbitre en una falta amb targeta ja s’havia adonat de quina personalitat deportiva calçava i actuà com calia. Qui no va actuar com calia en el gol visitant fou la defensa del Barça lenta de reflexes per cobrir l’espai que havia deixat obert. El 0-1, mèrit de l’atacant i demèrit dels defensors. Errada per una banda, capacitat de reacció per l’altra. Em sap greu, però amb tota sinceritat, manifesto que en la primera part les figures del Barça no van demostrar la seva suposada vàlua independentment de la posició de la pilota. I per altra banda la sort va estar del seu costat quan l’Atlético no va assolir un gol cantat que hauria suposat el 0-2, reconeixent, perquè s’ho mereix, el mèrit del porter culé amb una actuació providencial. La segona part fou dominada pels locals, jugaven onze contra deu, i era la seva obligació però van topar amb una defensa molt bona i no es pot acusar els madrilenys de perdre temps perquè és una acció defensiva que qui tenia de contrarestar-la era l’equip local que li va costar massa treball per foradar la porteria. No ho considero un mèrit sinó un deure d’un equip que en aquest partit no donava la impressió de la seva valoració econòmica. Qui sempre hi és, no hi era, qui juga com un mag, menys i el forada porteries no l’encertava si bé fou l’autor dels dos gols que netejaren la seva actuació deficitària. És veritat que aquest dèficit fou provocat pel visitant que hi estava obligat. La victòria es va quedar a casa i ben vinguda sigui però no és cap garantia de cara al proper partit decisiu a cara o creu. L’Atlético amb un 0-0 en té prou i com equip defensiu és millor que el Barça. Cal esperar que els genis blaugranes a Madrid demostrin de veritat que són genis. És la base de l’esperança culé.

Un partit d’homenatge, per què, quan, com?

Un partit de competició pot aprofitar-se per fer un homenatge? La funció principal de la competició és guanyar i la necessitat dels punts des avalua sovint l’objectiu afegit. Sobre el paper, un CF.Barcelona – Reial Madrid presenta un cartell qualitatiu de caire internacional. La intenció d’un partit entre dos clubs reconeguts mundialment mereixia tots els respectes i el cartell publicitari esdevenia molt atractiu. Però els objectius dels dos equips esdevenia un gran risc perquè l’homenatge no assolís tots els objectius programats. Com a partit de lliga, dos punts de  mira oposats no ajudaven gens. El Madrid necessitava els punts per escurçar l’avantatge blaugrana i el Barça per allunyar més el contrari. Amb aquesta filosofia l’espectacle esportiu perdia la bondat d’espectacle i es convertia en pugna guerrera. El partit perdia vistositat i l’espectacle generava tensions, no benestar. Com a conseqüència el pitjor partit per homenatjar. Per part del CF. Barcelona i la premsa esportiva catalana, la victòria era fonamental per retre homenatge al geni creador de la nova filosofia futbolística, una de quines bases era salteu al camp i passeu-ho bé. Gaudiu del vostre esport. I en el partit que comento, l’espectacle fou deficitari, el joc no responia a la qualitat que se suposa als jugadors de l’equip català i el resultat es girà en contra. Des  d’els plantejaments, tot un fracàs. I ho fou perquè la vistositat del futbol no va existir per cap de les dues bandes, a l’esport li va faltar la capacitat artística dels moviments i de les jugades. És una pena que la qualitat se supervalori en base a la victòria. Penso que l’homenatge futbolístic va perdre els seus objectius i restà viu a la grada amb l’entusiasme del públic. Qui és el responsable del minso fenòmen esportiu? Opino que no tota la culpa la tenen els jugadors i els tècnics. Bàsicament s’ha de trobar en els plantejaments fets per la direcció del club i per la campanya, per a mi, exagerada de la premsa, acusant en primer lloc la televisiva, que segons ella, amagant, amb la boca petita, una possibilitat de perdre, la victòria no es podia escapar. La sobrevaloració dels mèrits crea ambients que actuen en contra i psicològicament provoquen rendiments massa negatius. La influència psicològica de l’ambient no es pot controlar fàcilment i molt menys quan s’ha creat una eufòria de caire dogmàtic. Escrivint en termes de psicologia humana, que el Barcelona perdés el partit que comentem, fou una injecció de moral per aprendre del fracàs i assegurar la lliga que té a l’abast. Un partit perdut amb un bon joc per part del perdedor i del guanyador també és un  bon homenatge a la persona que en la seva filosofia defensava que el futbol era no només un joc de competició, sinó també un joc de dignitat de vida. Saber guanyar i perdre és una bona definició de la dignitat.

QUIN NOM HA DE PORTAR EL CAMP DEL BARÇA

He seguit una estona el programa d’esports del vespre d’avui, 29-3-2016, i m’ha cridat l’atenció l’opinió d’un tertulià que confessava que avui, segons ell, hi havia dos noms per donar al camp:  Johan Cruiff i Lionel Messi. Discrepo totalment, perquè penso que el nom del camp del FC Barcelona no ha de portar el nom de cap jugador, per una raó molt senzilla, cal ser molt respectuós amb la història. Els joves tertulians parlaven del futbol del Barça corresponent al segle XXI, però obliden que algunes afirmacions no són vàlides fetes des de l’òptica actual. No nego la importància de Johan Cruiff en la història del Barça i no la nego perquè no només va millorar tècnicament sinó que li va donar una filosofia. I malgrat això, que és molt rellevant, crec que el camp del Barça no ha de portar vel seu nom. I el de Lionel Messi, molt menys, perquè la importància de la ideologia esportiva d’un club rau en la seva filosofia esportiva i Lionel Messi li aporta la pràctica però no una millora de la filosofia. En el procés del FC Barcelona hi ha dues figures que són més transcendents per donar nom, el fundador, Gamper, i el president màrtir, Sunyol. Però tampoc el batejaria amb cap d’aquests noms. Hi ha un noms en la història del Barcelona que van ser molt importants per la seva qualitat tècnica de fa cent anys i d’altres seixanta o cinquanta. Però hi ha una circumstància que és molt important a tenir en compte, l’època i el progrés. La tecnologia ha millorat els terrenys de joc i el protagonista del futbol, la pilota. No és el mateix jugar en un camp de començaments del segle XX que en un actual. No és el mateix jugar, amb una pilota dels primers anys dels segle XX que amb una actual. Com seria, per exemple, la figura de Samitier amb les condicions actuals. No anem tan enrere, com jugaria Kubala, avui dia?. Quan és vol diagnosticar quin és el millor jugador de la història del futbol o d’un club s’ha de fer amb criteris històrics, no només amb criteris d’una època. Kubala va crear la urgència d’un camp més conforme amb els temps i la forma de jugar i es va construir el Camp Nou. Cada època té els seus ídols, però els ídols no escriuen les bases de la història, les compleixen. L’autèntic fora de sèrie és aquell que és el millor del seu temps però a la vegada escriu la nova filosofia, per exemple, del futbol. I en el Barça que jo conec ho han fet dos jugadors, Kubala i Cruiff. Quin ès el millor? Matemàticament, penso, encara no existeix la fórmula per el seu càlcul. Amb tots els respectes, Messi ha guanyat pilotes d’or, Cruiff, també, Kubala, no, però penso que en el marc de la història són millors Kubala i Cruiff i m’aventuraria a dir que jugadors del primer gran Barça de la història, que emigraren a Mèxic, també tenen prou mèrits per merèixer un espai de preeminència. Els jugadors d’avui seran grans si s’adapten al progrés i només seran líders si aporten noves consideracions en la filosofia del futbol del segle XXI. Quin nom ha de portar el camp del Barça? No sóc ningú per determinar-ho però penso que seria molt intel·ligent un nom que definís la filosofia futbolística de Catalunya, d’acord amb la capitalitat català de Barcelona.

El Pare Bosom

Una gran persona, fill de Guils de Cerdanya, sacerdot escolapi que vaig conèixer als Escolapis de Puigcerdà i vaig compartir durant 8 anys la seva amistat i els seus consells. Persona humil i senzilla, al seu costat hi trobaves una agradable companyia que empeltava l’amor per la Cerdanya. El Pare Bosom tenia dues aficions que el feien un xic diferent, però amb diferències que comunicaven i agermanaven, la fotografia i la caça. Tot l’any era bo per a la fotografia, però no tot, per a la caça. Hi havia una temporada que era la del porc senglar. A les  muntanyes properes a Puigcerdà se n’hi trobaven i l’hivern era una bona estació. Un any em va convèncer per anar a la caça d’aquest animal. Aquest esport no em desagradava, el meu pare era caçador i alguna vegada l’havia acompanyat. El Pare Bosom em proporcionà tot allò necessari, el tir no em feia por, i en temps de vacances d’hivern cap a la muntanya. La nit, una cabanya de pastors, era la nostra casa. Estava ben condicionada i el jaç, ple de palla, feia de matalàs i a fe que no s’hi passava fred. La porta de fusta amb un baldó interior i al seu costat una petita llar de foc per escalfar l’estància i cuinar. L’objectiu era la caça del senglar. Però encara que els vam sentir i van passar gairebé per davant de la cabana fou impossible poder-les-hi disparar cap tret. L’herba no deixava veure’ls. Un dia al despertar-nos de bon matí i necessitar sortir al bosc per satisfer les necessitats corporals, la nevada de la nit havia atroncat de tal manera la porta que tinguérem molta feina abans de poder sortir a l’aire lliure. Un cop fora, el fred matava els microbis, et rentaves la cara amb la neu, n’omplies una olla i cap als fogons per tenir aigua per beure. La cabana no distava gaire de la línia divisòria entre Catalunya i França i el Pare Bosom, un xic bromista, m’explicava peripècies del caçador perseguit pels gendarmes francesos. Ens endinsaren en el bosc de terme francès i durant el camí i l’estona que vaig estar a l’aguait d’alguna peça de caça, no les tenia totes. Sentia sorolls d’arreu. I un de molt proper, que feia la impressió que algú apartava les mates i les plantes per poder-se moure. Ja em veia el gendarme emmanillant-me. Però la por me la va treure un esquirol que saltava de rama en rama. Vaig afinar tant la punteria que va caure de l’arbre com un roc. Em va saber greu, pobre animaló. Però aquell dia vam gaudir d’un bon arròs amb esquirol per dinar. El Pare Bosom era molt bon cuiner. Fou una llàstima perquè per aquella excursió no portava la càmera fotogràfica. Les seves fotos eren molt estimades a Puigcerdà i entre els familiars dels interns. Ultra l’esperit esportista, que tenia, gaudia d’una molt bona qualitat artística i va emprendre la tasca de colorar les fotografies. Les hi donava un segell especial. Dissortadament no en tinc cap i és una llàstima. Ser amic del Pare Bosom era una garantia, a Puigcerdà. En els 8 anys que vaig viure a la Cerdanya, la seva companyia era un relaxament i estar al seu costat quan disparava la càmera un goig i una experiència per la gràcia i traça en la recerca del motiu per a una bona foto. La pràctica de l’esport, sobre tot dels de neu, li havia donat moltes alegries en l’assoliment d’excel·lents retrats dels alumnes esquiant i fent esport. Un gran record d’una persona, enamorada de la Cerdanya, que li van causar sentimentalment una greu ferida quan hagué d’abandonar la seva Cerdanya perquè els Escolapis havien venut a l’estat l’edifici de l’internat amb els terrenys adjacents. Els darrers anys de la seva vida els va passar als Escolapis d’Alella. Un record i un testimoni a una persona que es feia estimar, a l’estil de les persones de muntanya.

BM GRANOLLERS – AALBORG

Sentiments contradictoris visionant el partit per tv. Una arrencada de campió que sembrava moments de desconfiança per mor d’unes jugades que desconcertaven. Si he de dir la veritat no vaig veure mai assegurada la victòria i per una raó més aviat psicològica que tècnica. A la vegada que s’hi lligaven bones jugades d’autèntic handbol, si succeïen unes altres que denotaven una mancança psicològica en el control de les jugades, sobre tot passis i tirs a porta. I és precisament aquesta circumstància la que va posar en perill la classificació per aconseguir jugar els quarts de final que un empat, val a dir també que amb un xic de sort, fou el premi d’una entrega amb moments psicològics un tant descontrolats. No nego el treball i l’esforç de tots els jugadors, que certament des d’aquesta vessant mereixen els millors aplaudiments. Però també és veritat que els hi falta entrenar el domini psicològic. Que era un partit de nervis, és veritat i per jugar aquests partits cal un entrenament específic. La  dedicació dels jugadors fou mereixedora del premi però cal reconèixer el factor sort per jugades equivocades del contrari i per altra banda la gran actuació del porter del Granollers que fou extraordinària. No es pot oblidar la del porter visitant que amb la seva actuació, sobre tot, a la segona part, va multiplicar els nervis dels granollerins. El premi, penso, que és just però s’ha de tenir més cura de la preparació psicològica que li dóna a la qualitat tècnica un valor afegit de qualitat superior. I penso que el Granollers està en el camí per assolir-la. El meu aplaudiment a l’equip per la classificació, al club pel treball lluitador per aconseguir una gran plantilla i al públic pel seu recolzament quan els jugadors més el necessiten.