AMICS MEUS DEL MÓN DE L’ESPORT

Quan miro enrere, en la meva activitat pedagógica-esportiva hi ha records que m’emocionen i em neguen els ulls. Són amics i exalumnes que han brillat com esportistes d’elit. TITO MAS, jugador  d’hoquei sobre patins, internacional i campió del món, em demostrà una amistat, que no sé com explicar, ni agraïr, obrint-me les portes de casa seva i convidant-me a passar uns dies de vancances a Salàs, on hi tenia una torre. Ell em va obrir les portes de la Federació de Patinatge i m’empeltà l’afició envers aquest esport, que a Puigcerdà es traduí en el Club de Gel. Un dels jugadors d’hoquei sobre patins, alumne meu de Puigcerdà, JOAN ANTONI ROCA DE NINYALS, va fitxar pel primer equip del Voltregà en l’etapa daurada d’aquest club. MARCELINO,jugador del Vic i del Voltregà, que actualment viu a Puigcerdà fou un gran col·laborador per la introducció de l’hoquei a la capital ceretana. Dos alumnes formaren en els equips nacionals d’esquí d’Andorra i d’Espanya, JOSEP VILANOVA i FRANCESC PRAT. En el món del futbol fou amic, el davanter del Barça i gran golejador, MARTIN, amb qui compartia seient en el camp del RCD Espanyol. Un altre bon amic i excel·lent alumne, RAMON ALFONSEDA, jugador del Barça i actualmente President de l’Associació de Jugadors del CF Barcelona. Alumnes meus que van fitxar pel Barça són ENRIC MORET i EUDALD DURAN. En la meva etapa de Barcelona i Granollers, els responsables del futbol base del Barça, Srs. TORT i BENAGES em demostraren la seva amistat i simpatía. Al món amistós de l’handbol li dedicarè un altre apartat.

L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

És un llibre meu publicat per TEMENOS EDICIONS i en certa manera seguidor de la filosofia globalista de Lluis M.Xirinacs. Té un objectiu central d’explicar com totes les activitats humanes tenen aquesta capacitat globalitzadora. L’esport és una de les activitats humanes amb més nombre de seguidors i amb una incidència molt directa en la sociabilitat, la cultura, l’art, l’economia, la política i també en la religió. No és un assaig d’investigació sinò de reflexió sobre les meves relacions amb el món de l’esport. La relació més important ha estat pedagógica, de tal manera que fins a cert punt també ha incidit en el camp de l’ensenyament, però principalment en el de la formació integral dels alumnes. L’esport té la qualitat, que ben treballada, incideix i arriba a molta gent. Però alló veritablement important és que pot i ha d’ajudar a les persones a assolir ser persones integrals en la seva condició física i psíquica. L’esport treballa bàsicament el cos, però no pot prescindir ni de la intel·ligència, ni de la passió perquè està directament relacionat amb la ciència i l’art. L’esport en mans d’un bon  pedagog pot fins i tot orientar el futur dels alumnes. I una condició molt important enriquir el desig de millorar. Ser el millor, no només com esportista, sinò com a persona. Ser una persona integral és la fita principal de l’educació. I l’esport és un dels mestres.

EL MEU LLIBRE “ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL”

Amic lector perdona el meu orgull, però sento una necessitat d’explicar-me. Per començar el tema central no són ni tècniques, ni història, ni partits, l’objectiu, basant-me en els valors de l’esport, vol descobrir, encara que metafòricament, que un partit de futbol, no tot l’entorn d’aquest esport, pot molt be definir un model de societat. Dividit en tres parts, la primera és la més filosófica perquè la dedico a desvetllar valors socials que en un partit de futbol es practiquen. I també un model polític democràtic fonamentat en el respecte de les individualitats, la necessitat d’aquestes, i com a partir d’aquest principi és possible una globalitat pacífica i constructiva.Aquesta idea es desenvolupa en la tercera part amb   un títol que possiblement sorpendrà sobre la meva interpretació de La Roja en els campionats del món de 2010. I la segona part, el tema central es basa en els anys que Pep Guardiola va entrenar el Barça i en la vessant histórica del catalanisme del club des de la seva fundació. L’esport és un tema que m’ha acompanyat, gairebé, tota la meva vida i ara a les meves velleses em dedico a pensar-hi. Estic convençut que aquest llibre que encara s’ha de presentar a diferents poblacions com Parets del Vallès, Sant Celoni, La Roca del Vallès, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i Olot pateix d’alguns punts foscos que cal explicar millor, en particular al tractar-lo com una religió i al no abastar un camp més ampli. És veritat que nomès m’he dedicat a la vessant positiva perquè penso que la mirada positiva és més creativa i socialment més efectiva. Però a partir d’aquest treball n’estic plantejant un de nou més ampli amb el títol “DIMONIS EN EL FUTBOL”. El llibre l’ha publicat TEMENOS EDICIONS.

ALEGRIA DEPORTIVA-RELIGIOSA

L’avi de més de vuitanta anys de jove era religiós esccolapi i es va dedicar amb molt d’entusiasme a l’esport entre els alumnes. Aleshores per a ell no era una filosofía, era una vivència que ajudava als nois i una vegada jubilat també en les seves aules hi havia noies. L’esport sempre va ser important . La filosofía l’ha pensada i reflexionada més tard, bàsicament desprès de la jubilació. I l’està encara meditant escribint les seves memòries esportives. Sempre ha pensat les relacions excel·lents entre religió i esport i les qualitats d’aquest que li donen un carácter de religiositat. I a les seves velleses l’alegria és doble quan s’assebenta que el Papa Francesc impulsa un partit de futbol basat en l’espiritualitat, la fraternitat i l’excel·lència esportiva. El partit de futbol que jugaran estrelles del futbol mundial coincideix amb la primera reunió de religions en una trobada a Roma. És molt important per a la convivència mundial que el futbol, reunint jugadors d’elit de diverses creences, s’uneixi a Roma i a l’ensems exemplaritzi al món que la germanor universal és possible i que el camins que porten a la globalitat verdadera són molts, només cal conèixer-los, pensar-hi, meditar-hi i practicar les seves ensenyances. És una alegría per a ell comprovar com el seu treball en el món de l’esport no va ser un trist passatemps sinó una pedagogía que feia més forta la personalitat dels alumnes. I força d’ells li han agraït. Només li faltava aquest gest del Papa Francesc quan el seu darrer llibre es titula ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL. L’ha editat TEMENOS EDICIONS.

CAMPIONAT DE CATALUNYA A NÚRIA

No em voldria equivocar, escric de memòria,es tracta del primer partit oficial d’hoquei sobre gel jugat per un equip de Puigcerdà, el de les Escoles Pies. Va ser un partit força desigual per l’edat dels components però a l’hora de la veritat molt disputat perquè el jove equip, format majoritàriament per nois de tretze, catorze i quinze anys, capitanejat per Pere Dosta, entrenador, es va avançar en el marcador i només la veterania del Núria i la seva millor tècnica van assolir la victòria per un resultat molt igualat 2-1 si la memòria  no m’enganya. La premsa especialitzada va valorar molt positivament la gesta dels joveníssims jugadors de la Cerdanya, concretament per part de Mercè Varela que s’hi desfè en lloances. Però alló, que és molt important, es reforçà l’amistat amb els jugadors del Núria que van col·laborar generosament en la implantació d’aquest esport en la Capital de la Cerdanya. Era el primer Campionat d’Hoquei sobre Gel català. Unes jornades esportives en les que els interns  del pensionat van gaudir intensament no nomès del patinatge sobre gel sinó també de l’esport de l’esquí, que podem afirmar era l’esport rei del Pensionat.

BÀSQUET

A les Escoles Pies de Puigcerdà el bàsquet era un esport per esdeveniments socials amb la participació de l’equip de la població, de l’exèrcit i del pensionat. Certament en els anys cinquanta del segle passat la bona harmonia entre els tres estaments de la ciutat era una norma de bona convivència. Recordo un festival de bàsquet presidit pel Capità General de Catalunya, Joan Baptista Sànchez, i penso que se celebrava en honor seu. A la pista, formats, els tres equips. No em pregunteu els resultats, però sí recordo una gran lliçó de ciutadania quan se li demana al General permís per començar el torneig i ell amb una senzillesa exemplar contesta que allà l’autoritat no era ell sinó el Superior del Col·legi i li tocava a n’ell donar autorització. En les diferents manifestacions esportives que s’organitzaven l’objectiu primer era sempre una bona relació de convivència.

En una altra vessant, fou al pati dels escolapis on vaig gaudir d’un partit entre un equip de Puigcerdà i un altre d’un poble francés veí, amb la particularitat que en aquest hi jugaven homes i dones amb tota normalitat. Una lliçó de bones relacions humanes.

LA PRIMERA I ÚNICA BICICLETA

Era molt nen encara. Els meus progressos en el procès de recuperació física aconsellaren al meu pare la compra d’una bici. A casa dels avis, a Can Torres de Collsuspina, no n’hi havia cap. Va ser una joguina també per al meu germà, Josep, i la meva cosina, Montserrat. L’aprenentage per l’era de la casa de pagès no va ser massa llarg. Tan el meu pare com el meu oncle Pere s’hi van esforçar molt. I aviat esdevinguè la joguina dels amics i amigues. És veritat que la finalitat principal era la d’anar a l’escola a Moià, el poble veí que estava a 8 kms. Però força dies festius per les tardes esdevenia la joguina dels amics  i les amigues dels de Can Torres, que ens reuniem en el bosc davant de la masia i la carretera, molt poc transitada, ajudava molt a jugar amb la bicicleta. Hi havia cúa per pujar-hi i alguna baralla. Però no la vaig gaudir gaire anys perquè a l’any d’haver anat al Col·legi de Moià vaig ingressar a l’Escola Pía en l’anomenat calasanciat d’Alella. Però la bicicleta va complir la seva missió. Fou un bon instrument per reforçar la meva musculatura i sobre tot pel correcte funcionament de les articulacions dels peus. Era, si mal no recordo, l’any 1942. Fins el 1952, a Puigcerdà, no hi havia anat més. Al Pensionat d’Alta Muntanya esdevinguè un instrument esportiu i pedagògic. Les excursions més llargues foren una anada i tornada al mateix dia a la Seu d’Urgell i tornada a Puigcerdà. I una altra amb un alumne aficionat al ciclisme vam pujar la Collada de Tosses per veure la volta ciclista a Catalunya i concretament a Miquel Poblet, que a la Collada va patir tres reventons. Del cim de la Collada a Puigcerdà la carretera encara no estava asfaltada. Va ser una epopeia.