Són els jugadors nomès els responsables?

Seguint partits de futbol, bàsquet i hàndbol, m’he preguntat moltes vegades quina és la tasca dels entrenadors. La meva crítica, lluny de no valorar com cal la dels entrenadors de les categories inferiors que mai serà prou valorada, va dirigida a la dels equips de l’elit. Els darrers resultats dels equips de futbol i bàsquet del CF Barcelona m’han tornat a plantejar-la. I me la faig perquè, crec, que la feina fonamental de l’entrenador no és demanar tal o qual jugador sinó que tota la plantilla estigui en forma per poder jugar els partits corresponents. És obvi que les lesions i les malalties hi juguen el seu paper, com sovint la sort, i la sort s’ha de buscar i per trobar-la s’ha d’arriscar. Els darrers resultats de l’equip de bàsquet són molt significatius. Contra el Madrid quants jugadors catalans saltaren a la pista? Crec que cap. La majoria, per no dir tots eren estrangers. Quan es van a buscar fora de casa suposo que és per garantia de qualitat. I aquesta garantia brillava per la seva absència. Per què tants jugadors de fora? Per què són més ecconòmics que els de casa? O perquè són millors? No em direu que a Catalunya no s’hi formen excel·lents jugadors. On són els resultats de l’escola del Club de Futbol Barcelona? No acuso als jugadors, ni a l’entrenador, si no als responsables de configurar l’equip. Una pregunta: on són els col·laboradors del Barça, descobridors de futures figures catalanes? I una pregunta, és català un equip format per estrangers? Un flac favor a Catalunya. I no parlem  nomès de bàsquet, el futbol també pateix la mateixa malaltia.

Ho escric amb tota sinceritat, dependre d’una figura és un error. I no tenir tota la plantilla prou preparada per substituir les baixes és responsabilitat directa de l’entrenador. Jo no crec en titolars i suplents. Per a mi només hi ha titolars, malgrat les diferències. I l’entrenador amb el seus tècnics és responable der saber reorganitzar l’equip quan li fallen jugadors per lesió o malaltia. I els resultats palesen que no es feu alló que calia. És molt fácil dir vull aquest o aquell jugador que és dels millors i dormir tranquil. Els fora de sèrie o genis, benvinguts sien, però no són sempre garantia d’èxit. El Barça darrerement ho té prou comprobat amb el seu millor jugador del món de tots els temps. Personalment no m’ho crec. El respecto per la qualitat que té però s’ha palesat que sense els altres no es va enlloc. A partir de les meves observacions, critico enèrgicament el fet que els entrenadors no comptin amb jugadors de la plantilla per les raons que siguin. La seva  funció és tenir-los tots en cada moment prou preparats per defensar els colors i si no els hi té és culpa seva. Personalment penso que la política de fitxatges, sobre tot en el futbol, és molt incorrecte i destructiva. La culpa és del valor del jugador en el mercat. Cal una filosofia esportiva adaptada al temps d’acord amb les línies de procès del progrès històric i que l’economia s’adapti als mèrits d’acord amb les diferències i el respecte a la dignitat de les persones. L’esport és un excel·lent configurador social i la seva manipulació és una traició a la història. Cadascú ha de cumplir amb les seves funcions. L’entrenador té les seves com els tècnics i la directiva ha de ser el laboratori perquè la química esportiva sigui correcta i bona.