UNA VICTÒRIA QUE ADMIRA EL MÓN I L’ESTAT ESPANYOL SE N’AVERGONYEIX

El Barça i la Juventus van regalar als  milers de milions d’espectadors televisius un gran espectacle esportiu en el que l’emoció i l’ai al cor en cada afició li donaren un valor afegit de gran espectacle, també amb les errades pròpies d’una activitat humana. Personalment l’absència del rei d’Espanya i del president del Govern  no em va causà cap recança i si algun retret puc fer-hi és que palesà la feblesa qualitativa política d’un governants, que davant d’un esdeveniment internacional del que n’era protagonista un equip oficialment espanyol, fossin incapaços de sobreposar-se al seu mal humor per culpa d’una xiulada que no saben, ni volen interpretar. Davant de les autoritats esportives mundials el punt negatiu li van posar les espanyoles, perquè les catalanes en sortiren més reforçades. Qui sí va estar a l’alçada fou el president de la Federació Espanyola, present a la llotja d’autoritats. La representant de l’estat, vicepresidenta del govern, no la vaig veure ni a la TV1 ni a TV3. Catalunya, sí, en sortí més creïble i l’estadi alemany fou testimoni de l’onejar de les senyeres, del cant del Barça i del clam d’independència en el minut de partit habitual. Davant de l’evidència, m’he preguntat si a l’estat li feia vergonya ser present a la llotja per culpa d’un equip català però que oficialment figurarà en el seu llibre com un campió espanyol de la Copa d’Europa. Una trista manera de manifestar el seu amor a la seva pàtria, que no considero la meva, malgrat oficialment ho sigui. Quan escric aquestes ratlles no he llegit cap comentari de premsa espanyola ni tampoc he perdut el temps consultant les xarxes, que imagino la quantitat d’insults que vomitaran. Per una orella m’entren i per l’altra em surten. Em quedo amb la realitat del partit i amb la gran lliçó de civisme i de passió esportiva regalada per les dues aficions, la del Barça i la de la Juve. I alguns detalls em van cridar l’atenció. Les abraçades de Platini a Luis Enrique i a Xavi Hernández i com el president de la UEFA acompanyà al capità del Barça amb el trofeu fins a l’indret on tots els jugadors esperaven el lliurament que amb un gest molt significatiu donà a Xavi. Platini semblava un jugador més del Barça. Detalls, el fill de Piqué passejant a la gespa amb el seu pare, Messi amb el seu fill a coll i una imatge molt emotiva les filles de Luis Henrique onejant la bandera quatribarrada al bell mig del camp. Tot un símbol. Veritablement l’espectacle esportiu em va fer passar una bona estona, i reconec que la victòria, tal com es desenvolupà el partit, tant podia caure d’una banda com d’una altra i penso que ho feu de la banda del millor. Però jo, l’avi que estima l’esport, em quedo amb l’espectacle enorme de la gent i amb el desencís d’unes autoritats que no van estar a l’alçada del moment. Sortosament la qualitat catalana fou excel·lent.