L’ESPORT CATALÀ CONFIGURADOR SOCIAL

La tarda-nit del dia 3 de març de 2021 la vaig viure esportivament de la mà del CF Barcelona. Tres partits que foren resposta i missatge. La foscor del poder feta llum per la gent. Fa molts anys que visc l’esport català, el Barça és català i la tarda  d’ahir la vaig llegir amb consciència de present i amb il·lusió de futur. No soc culè però estimo l’esport. Del Barça m’agrada l’esport però no la seva política. I el missatge esportiu del dia 3 de març fou directe i clar. La victòria de l’equip femení per 4-0 amb un joc il·lusionat i de futur va ser un crit d’atenció i gaire bé d’alarma al futur president. Qualitat esportiva al servei de l’entitat i qualitat humana al servei de la gent. Qualitat en la gestió era el reclam que es llegia entre línies. El futbol és un esport al servei del benestar de la gent, benestar en el treball, benestar en el temps d’esbargiment i benestar en la cultura, perquè el futbol té la seva filosofia humana. I els missatges continuaren alliçonant. Fou el torn de l’handbol. L’equip de Divisió d’Honor davant el contrincant ucraïnès. Els principis foren un xic decebedors, però la qualitat dels jugadors i la bona direcció va donar els seus fruits, victòria per 42-34. Una lliçó des de la base a la responsabilitat dels dirigents. Saviesa, il·lusió i treball. Saviesa, il·lusió i treball de la gent que han de saber gestionar els directius. I el tercer missatge arribà a altes hores de la nit enviat per l’equip de futbol de Divisió d’Honor amb una victòria per 3-0 davant el Sevilla, de suor, treball i llàgrimes, però victòria per qualitat humana en l’esforç. Lluitar contra les dificultats  sempre dona fruits positius. Les jugadores i els jugadors són  els representants de la humanitat en l’esport, els directius fan les funcions dels polítics en els estats. I el dia 3 de març de 2021 la imatge de club de la negror va passar a la blancor pel treball i amor del poble. Una gran lliçó de la gent que amb la seva qualitat renta els plats bruts dels cuiners de la convivència. Perquè l’esport, el futbol és esport, és factor de convivència. És la lliçó que vaig llegir el dia 3 de març parant esment en la base i en la convivència. Òbviament que des de la meva opinió critico el CF Barcelona per la manera de formar els equips, per l’economia deformadora social, per la interpretació de la globalització que es fa en les gestions, i per una filosofia de doble direcció quan s’analitza el club en les vessants humanes, esportives i polítiques (direcció). Al marge dels desacords, la lliçó dels tres equips, fou una lliçó de dignitat de les persones, i quan les persones defensen la seva dignitat els fruits són bons i les recompenses arriben. Vaig viure una classe de dignitat humana des de l’esport de qualitat.

LA GENT VA FER GRAN ELS ANYS 40 I 50 DEL SEGLE PASSAT AL BM GRANOLLERS

 

Un dinar de Festa Major propicià el naixement de l’handbol a Granollers. Va ser un naixement polític que una rebel·lió ciutadana el feu seu amb el nom BM GRANOLLERS. La veu del poble derrotava la veu de la política. El Front de Joventuts no estava d’acord amb la dedicació ciutadana i destituí el seu Delegat. Aquesta destitució ferí greument la sensibilitat dels homes de l’hanbol que eren membres de la Falange i es van rebel·lar. Se  n’emporten tot el material i documentació de l’equip del local del Front de Joventuts i funden el BM Granollers. El nou Delegat només pensava en política i va perdre la partida. El batlle de Granollers defensà els seus súbdits i la veu popular va derrotar la política. I el BM començà a créixer. El seu president, un gran granollerí i un excel·lent relacions públiques tenia molt clar que el nou club era de la ciutat. Era l’any 1946, el naixement del BM Granollers. Per raons alienes a l’esportivitat, l’any 1955 Lluis Sitges es destituït. El nomenament del nou president fou una demostració que primer són les persones. I aquell any, un nom destacava en el món de l’esport granollerí, però pesava sobre ell una condemna, que primer fou de mort, commutada i malgrat la llibertat inhabilitat per càrrecs públics. Els responsables del club, tots ells membres de la OJE tenien molt clar que Emili Botey seria un gran president. Havia militat a ERC i actuat de Comissari Cultural. Però les autoritats franquistes de Granollers palesaren una vegada més el valor de la persona. I fou el gran President del BM Granollers. El poble es volcà en el nou club; jugadors, directius i socis desenvoluparen un gran treball, però penso que tres noms són capdavanters: Lluis Sitges, Emili Botey i Pep Vilà. Lluis Sitges, relacions públiques; Emili Botey, esperit creatiu i filòsof de l’esport; Pep Vilà, gran entrenador i pedagog esportiu de l’handbol. I tots tres, la persona és el centre de la història en la vessant que la sort li hagi encomanat. Els tres van jugar un paper protagonista en la internalització de l’handbol espanyol. Lluis Sitges organitzava una festa popular quan un equip estranger es desplaçava a Granollers. No recordo quin equip era, que durant el sopar a l’Europa davant de l’Hotel molts granollerins celebraven un èxit esportiu. El President de l’equip visitant sortir a contemplar l’alegria de la gent i li pregunta Lluis Sitges què celebraven i sense pensar-s’hi li respon, estant celebrant la visita del teu club. La gent celebrava una victòria del Barça. El president i en Lluis foren grans amics. La relació amb l’entrenador Kempa, fou un fitxatge d’Emili Botey. Sopava amb un empresari alemany per motius comercials, i acabats els tractes, el Sr. Botey porta la conversa a l’handbol. L’industrial alemany  li va prometre que parlaria amb Kempa perquè contactés amb el BM Granollers. I d’aquesta trobada el gran progrés de l’handbol granollerí que revolucionà l’handbol espanyol. I de Pep Vilà, qué n’hem de dir. Que mai un cop de puny a un àrbitre ha estat tan esportiu. La sanció l’obligava a seguir els partits des de la grada. Els seus companys li van demanar que fes d’entrenador. I així començà qui fou l’autèntica revelació en la direcció de l’esport de l’handbol. S’ha de dir, que Pep Vilà havia demanat perdó a l’àrbitre, que influí perquè la sensació no fos massa forta. Tres exemples de ser persona. El BM Granollers, a la capital del Vallés Oriental és esport de la seva gent.

EL BARÇA QUE JO SOMIO

 

M’agrada l’esport, ho he demostrat amb el llibre L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA, i m’agrada el futbol pel seu poder pedagògic, com també ho palesa el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL on hi ha un espai dedicat al Barça. En la meva etapa d’educador i promotor de l’esport a l’escola, observadors del  Barça per descobrir futurs valors em deien “ja sabem, que no li agrada que els seus jugadors els fitxi el Barça”. La meva resposta era, el que jo vull és que hi entrin per la porta gran. I dos jugadors infantils del meu equip, el BARÇA els va fitxar. I jo no he sigut mai soci de cap equip de futbol. Hi he col·laborat, sí.  I un exalumne meu és una persona molt estimada a Can Barça en el dia d’avui, havent superat el seixanta anys. A can Barça hi tenia amics i encara n’hi tinc. I somio en el Barça que m’agradaria. El meu somni és il·lusió. Em pregunto sovint, com vol ser l’esport del futur? I penso en la filosofia de la globalització i com s’intenta programar. Cada ésser humà és un exemple de globalitat. La genialitat és una aportació d’un diferent al tot. No soc contrari a les grans figures, els fenòmens, els genis. No són la solució. També son humans. S’equivoquen. Però son  esperança d’èxit, no garantia total. I són necessaris. Tothom els desitja i els busca. Quan? Segons el meu entendre, equivocadament quan ja són genis. El cas de Messi, fou encertat. On s’han de buscar? Penso que a casa nostra. La meva experiència em diu que entre els infants que comencen s’hi mou el geni. Cal descobrir-lo. Un geni no és el nen hàbil si no dona senyals d’intel·ligència i de passió. El geni és passional perquè desconcerta. I com és intel·ligent troba com descol·locar el contrari. El nen apunta la genialitat, però necessita orientació pedagògica per dirigir els seus moviments. Se’n perden molts per mancances de pedagogia esportiva. Podria el Barça figurar entre els millors clubs del món només amb jugadors catalans? Amb una filosofia i pedagogia de l’esport desenvolupada correctament penso que sí, però la globalització no està renyida amb les bones relacions internacionals. Tot model esportiu per ser global necessita una filosofia, uns objectius, uns pensadors, uns pedagogs i són indispensables uns directius que compleixin el programa. L’esport, i el futbol ho és, el fan gran les diferències que el desenvolupen. Diferències que han de ser intel·ligents i racionals a l’hora d’activar-se. El geni és una de les diferències, però no abunda. S’ha de saber trobar i sovint salta la sorpresa.  El Barça que jo somnio és un club integrador, que gaudeixi del geni al servei del conjunt i que el seu equip sigui un model en el que el físic i el psíquic de cada jugador sigui un exemple model d’integrador en la globalitat.

L’HANDBOL HA ROBAT EL COR A GRANOLLERS

L’esport a Granollers viu una història centenària que mereix figurar en les biblioteques i dissortadament encara no ha estat escrita. Curiosament la primera activitat esportiva  fou ocellaire i l’exhibició d’un globus aerostàtic. L’EC de Futbol és, avui, l’entitat més antiga però també mereixen figurar en la història, el basquet, el ciclisme, el motorisme, la natació i qui s’emporta la palma és l’handbol esdevingut el gran ambaixador nacional i internacional de la ciutat. El BM Granollers que ha celebrat el seu setanta cinc aniversari s’enorgulleix d’haver-se endinsada fins al moll de l’os de la ciutat. En aquesta tasca, segons el meu entendre, cal destacar el treball de dos presidents i un entrenador, sense menystenir la tasca dels altres. I em refereixo a tres perquè foren els iniciadors de bastir l’esperit ciutadà d’aquest esport. Foren Lluis Sitges, Antoni Botey i Pep Vilà. Lluis Sitges convertí l’handbol en artista de la ciutadania amb la festa que se celebrava en les visites d’equips internacionals. En una d’elles l’equip visitant sopava a la Fonda Europa, convidat pel club, mentre a l’exterior el poble celebrava un èxit del Barça. L’entusiasme de la gent desvetllà la curiositat del president de l’equip visitant i sortí al carrer acompanyat pel Sr. Sitges. Li pregunta a què es deu aquella celebració i sense dubtar li respon que celebren la seva vinguda a Granollers. Era l’estil Sitges. Antoni Botey, fou qui donà caràcter a l’entitat esportiva.   Condemnat pels franquistes estava inhabilitat havent estat sancionat pel seu comportament durant la guerra, que no fou altre que cultural, però allò veritablement alliçonador en la seva rehabilitació fou la dignitat de les persones al marge de la política. L’alcalde Font fou el primer en demanar se li reconeguessin els seus drets per poder ser president. La persona que defensa a una altra que pensa diferent i en contra. Un exemple als polítics d’avui. El Pep Vilà, malgrat no se li reconegui com cal, fou el primer pedagog de l’handbol espanyol i un autèntic estudiós donant-li caràcter a l’equip. Curiosament els fets de la història són alliçonadors. Fou entrenador per culpa d’una agressió a un àrbitre. Sancionat, els seus companys, l’equip encara no tenia entrenador, li demanaren que actués com a tal. De dolent a gran amic de l’esport. Tres noms que feren gran l’entitat granollerina i setanta cinc anys d’història són el millor trofeu de l’esport. El BM Granollers en la llista dels grans constructors de la societat.

LLÀGRIMES EN LES DERROTES, VICTÒRIES EN L’ESPORT

 

L’eliminació de l’EUROPEAN CUP D’HANDBOL  de l’equip femení de Granollers KH-7 certifica el valor del saber perdre en la cursa envers l’elit de la competició o en el treball per a mantenir-s’hi. La història del BM Granollers palesa el sentit esportiu de la lluita per superar-se, sovint sembrat de cards però que regat amb llàgrimes de la veritat, l’horitzó s’il·lumina i la realitat porta a l’alegria. Els camins del BM Granollers en els més de setanta cinc anys d’història no han estat sempre de flors i violes, hi han  aparegut molts cards, que les llàgrimes han convertit en flors. L’equip masculí de Divisió d’Honor pràcticament des del seu naixement ha jugat en l’elit superant situacions difícils, algunes d’elles no patides en la pista de joc, sinó en les taules de la Federació, però la suor i les llàgrimes mantingueren la categoria amb el seu joc. L’equip femení en les dues etapes de la seva militància esportives superant els problemes ha assolit pel handbol granollerí una nova elit, amb doble mèrit perquè el BM Granollers és el primer club d’handbol català i espanyol amb dos equips a Divisió d’Honor, el masculí i el femení. En el curs de l’ esportivitat, derrotes humiliants marquen fites doloroses. Exponents de l’esport, activitat humana, sota els efectes de la llibertat que és un dret a equivocar-se. Sovint en la pràctica esportiva per raons suposadament tècniques es frena la llibertat d’acció de l’esportista amb repercussions en el rendiment. El joc entre la llibertat de l’entrenador i la llibertat del jugador que per raons esportives, semblen raonables no ha estat intel·ligents. L’entrenador del KH-7 ha redreçat el risc afirmant: ”soc el màxim responsable d’aquesta derrota”. L’equip ha perdut un partit, no la categoria. Continua en la màxima categoria nacional. La humilitat de les llàgrimes són la represa de la continuïtat. El mèrit el dona la categoria esportiva, però també la categoria humana. Guanyar o perdre un partit són circumstàncies que palesen la qualitat de la competició, en la que el pensament i la passió humana hi tenen molt a dir, però qui hi posa ordre és la intel·ligència. Sense intel·ligència no s’assoleixen les fites importants. La resposta davant un partit perdut, si és intel·ligent, malgrat se’n perdin altres, la categoria està assegurada. La filosofia del BM Granollers ho demostra.

L’ESPORT CONFIGURADOR SOCIAL DE LA IMATGE HUMANA

 

La dignificació de l’ésser humà ha patit al llarg de la història una formació espiritualista  obviant la veritat corporal com integradora de la realitat de persona. Sense cos no hi ha persona i sense esperit, tampoc. La integració cos i esperit configuren la veritat del ser humà. Els Olímpics de l’etapa grega conjugaven aquesta veritat quan els inauguraven amb una acte religiós demanant la protecció dels seus déus i divinitzant els guanyadors. El fet que els esportistes i les esportistes, que també celebraven els seus jocs, hi participessin nus, feu que en els principis del cristianisme es prohibís la seva celebració. El procés progressista de la cultura ha fet entendre la qualitat de l’esport en la seva funció educadora convertint el culte al cos en una pedagogia creativa dels seus valors humans. Evidentment que el seu concepte té diferents punts de vista d’acord amb l’objectiu, però no podem oblidar que la salut corporal és bàsica per un correcte desenvolupament de la vida de cada persona. I en aquest tema el desig artístic hi juga un paper definidor. Assolir un cos físicament artístic i desitjable no és contradictori amb l’agermanament d’una formació psíquica configurant físic i psíquic l’ésser humà, masculí o femení. No podem oblidar que hi juga un paper fonamental la llibertat que pot inclinar-se a diferents objectius de veritat o mentida, de bé o del mal. La intel·ligència i la racionalitzat són les facultats humanes per assolir la veritat dels seus fets. Normalitzar les relacions humanes en les diferents situacions en que es troben les persones és un objectiu de progrés en l’evolució de la convivència i l’esport hi incideix. El respecte a la imatge corporal nua, vestida esportivament o socialment és una exigència que valora la dignitat o denuncia la indignitat. En aquesta valoració hi juga molt la capacitat intel·lectual i racional. L’exercici físic i l’exercici intel·lectual i racional han de desenvolupar una pedagogia de valors conjunta perquè la imatge de l’ésser humà sigui una obra d’art en els diferents moments de la vida. La nuesa és la imatge natural, el vestit és la creació d’una imatge més agradable i visualment més artística. L’esport en totes les seves modalitats palesa diferents formes de la imatge de l’esportista. No és la mateixa la d’un esquiador, que la d’un nedador o d’un jugador en pista o camp obert. I el ser home o dona també hi juga el seu paper. Sintetitzant, l’esport és un pedagog molt important en l’educació de l’ésser humà en les seves diferències i a la vegada dicta una valuosa pedagogia de les diferències. L’esport és exigent en l’adequada orientació de les diferències físiques i psíquiques dels humans i una demostració de la necessitat d’un programa plural. Una pregunta: quin paper hi tenen les religions. Tema per un altre capítol.

HUMANISME EN L’ESPORT, URGÈNCIA EN LA DIGNITAT PERSONAL

 L’esport, activitat humana, és farga de convivència. Saber avivar el foc en sentiu creatiu només és a l’abast de persones intel·ligents conscients de la veritat de la seva llibertat. L’esport no és un descobriment dels temps del benestar perquè en temps prehistòric ja es practicava  com ho palesen uns patins de gel aprofitant ossos que ajudaven a lliscar sobre neu gelada, confirmant també la tesi pintures prehistòriques d’escenes de caça. L’exercici físic sempre ha estat programador social. L’Esport esdevingué el gran fenomen de la història quan palesà la seva capacitat de crear benestar i felicitat humana, esdevenint, a la vegada, un factor econòmic de  convivència, que dissortadament ha creat conflictes socials. Els problemes esportius tenen incidències negatives i positives en el disseny de la imatge global de la humanitat. Oblidar el protagonisme del factor humanista en l’esport significa no tenir consciència de la pròpia personalitat i molt més quan l’esport és el mitjà de subsistència. Quan s’entra en la dinàmica que per ser ric tot si val aplicant-la a l’esport, la convivència humana camina vers un horitzó on la injustícia és llei. Fa molts anys que la filosofia de l’esport m’ha portat a l’exercici de la pedagogia. He superat els 90 i en porto 70 fent pedagogia, pensant i bevent de les millors fonts, que són els alumnes en totes les edats. En l’esport d’elit em desil·lusiona la manca d’una pedagogia filosòfica de com ha de col·laborar-hi la riquesa. Sé que hi ha grans pensadors però les formes esportives no segueixen les seves ensenyances. Per pensar- hi, opinar i reflexionar, no en manquen. En l’actualitat a Barcelona una hi excel·leix: el comunicat de Messi que vol abandonar el Barça. Una autèntica bomba de rellotgeria. Llegint comentaris, escoltant opinions, repassant fets i circumstàncies hi intueixo un conflicte en el que l’humanisme coixeja i l’horitzó no és clar. Personalment tinc molt clar que el problema de fons és de dignitat humana trepitjada per formes esportives. Simplement és un problema que només el poden solucionar persones íntegres i dignes. Estic convençut que hi són i els problemes de relacions esportives les primeres propostes de solució han de presentar-les persones amb credibilitat humana, que si són intel·ligents des de l’humanisme enfocaran els problemes esportius tècnics, econòmics, des d’una filosofia pedagògica a l’alçada del temps en que vivim. Ha de ser protagonista Messi i la Directiva, òbviament que sí, però l’enfocament del problema l’han de protagonitzar persones alienes al club, intel·ligents, solidàries, sàvies, honrades, justes i dignes. Quina és la meva solució? La més intel·ligent dels enamorats de l’esport i el tema és un tema de futur perquè la continuïtat d’un passat ingrat no ofereix garanties de recuperació, al menys tal es desenvolupa el problema. Els protagonistes del problema són garantia de retorn esplendent? El tema demana tres solucions: a) la dignitat del protagonista, b) el nivell de l’esport de competició i c) un model de club  de futur.