ENDAVANT BM GRANOLLERS!

 Si heu parat esment en l’escut del BM Granollers us heu adonat que porta un missatge de batalla amb les armes de l’esport al servei d’una bandera, la catalana, representant amb un ocell, una població, Granollers. I aquest escut creat els anys quaranta del segle XX. Un escut que proclama el valor de la persona. La postura del jugador recorda una manera d’atac de Vicens Vacca, jugador indispensable en aquell primer equip. Per què ho recordo? Senzillament perquè ahir, 21 d’agost de 2020, dos equips de Granollers de Divisió d’Honor en la lliga espanyola, van jugar la Copa Catalana d’handbol palesant que Granollers continua setanta cinc anys desprès del seu naixement ocupant el lloc d’honor que ha merescut sempre. El primer partit el van jugar les finalistes femenines i el segon els masculins. Les jugadores de l’handbol granollerí van donar una lliçó d’esportivitat i de qualitat amb un resultat d’un gran domini, guanyant per un aclaparador 41-22. El segon partit el Granollers el va perdre amb un resultat, crec, de dignitat, 25-32, quan en alguns moments em pensava que cauria amb un resultat d’escàndol. La qualitat, palesada a intervals, va donar els seus fruits els darrers minuts de la segona part. Així com en el partit de les noies vaig intuir un resultat possiblement d’escàndol al seu favor, intuïa que l’equip masculí seria el que el rebria, però sortosament no es produí malgrat perdre. Què  m’ho feia pensar? Per dues raons: primera, un atac massa tímid amb moviments de pilota que donaven molta facilitat a la defensa contrària i segon, els desplaçaments de jugadors que no causaven problemes difícils de defensar. I n’hi podem afegir una tercera: massa facilitats als contra atacs contraris. Però moviments massa espaiats de qualitat feien néixer l’esperança en un resultat honrós, com valoro que fou. Granollers capdavanter de l’handbol català, jugant entre els millors equips espanyols i participant en competicions europees. I allò que és moltíssim important, una excel·lent pedrera de jugadors i jugadores, característica defensada des dels seus primers anys. Fou per a mi un goig i una satisfacció visionar per televisió, mentre el meu cor animava a les jugadores i jugadors del BM Granollers que els setanta cinc anys no són de vellesa sinó de bellesa.. L’escut no el porten només en la samarreta, sinó principalment en el cor. És un escut de batalla, d’il·lusió per ser el millor i de força per superar els problemes. Amb l’handbol, Granollers al món.

UN TÀNDEM QUE PODRIA MARCAR HISTÒRIA ESPORTIVA

 Saber aprendre dels fracassos i de les derrotes és un signe intel·ligent de futur. El tàndem Koeman-Messi si es posa en marxa pot marcar una nova etapa històrica de  l’entitat i fins i tot superar-la. Però el primer pas és formar-la encara que es comenci continuant sent Messi jugador a les ordres de Koeman. Les paraules del nou entrenador el dia de la seva presentació em van convèncer. Amb Koeman, entrenador,  Messi, capità, el futbol del club català, té un horitzó, no gens llunyà, d’un nou resplendor. Per què? Senzillament perquè la filosofia manifestada pel nou entrenador palesa referències d’una convivència esportiva en el club, intel·ligents i respectuoses; perquè es té fe en la pedrera i cal potenciar; perquè palesa que les lliçons positives del passat la recolzen i potencia; perquè la consciència d’equip és bàsica i fonamental; perquè un treball sense alegria no és de futur; perquè d’un mal moment cal aprendre’n la lliçó; perquè s’ha d’estimar el club més que els diners. En aquesta nova temporada Messi pot esdevenir el millor Messi del futbol amb la seva filosofia de la pedagogia, tècnica i valor humà de l’esport. La seva vida en el món del futbol ha palesat una manera de ser, fer i estar que ara en el pas de jugador a mestre de jugadors caldria que el CF Barcelona desenvolupés amb la garantia del nou entrenador, gran jugador, i excel·lent pedagog esportiu. Penso que una nova directiva, coordinada amb un nou equip tècnic, ha estat el missatge directe de la golejada encaixada, que amb Koeman i Messi, fins en el fracàs el Barça demostra ser un gran club. Estic convençut que Messi ha de començar una nova etapa en el món del futbol, perquè l’edat i sobre tot el físic, arriba un moment que aconsellen un canvi. És veritat que Messi te qualitat per jugar fins els quaranta anys o més, però també ho és que el seu físic li farà veure que li falten facultats per mantenir la classe. Crec que li ha arribat el moment de retirar-se prudentment i intel·ligent actuant cada vegada més de pedagog que de jugador dominant. Seria una llàstima perdre aquest nou futur que començaria amb el que ha estat el millor jugador del món i el tècnic holandès enamorat del Barça. Tenen els dos intel·ligència i amor al futbol per entendre`s. L’afició ho aplaudirà perquè és intel·ligent, la direcció ho recolzarà des d’un segon terme prudent i eficient. La premsa ha de col·laborar amb un treball constructiu amb valoracions positives dels èxits i de les errades. Les errades no es corregeixen, criticant sinó construint. He estat molt crític amb el Barça, però penso que la nova orientació és el camí i ho serà si la nova junta és fidel al ideal barcelonista amb una política esportiva amb visió de futur.

PERDRE AMB DIGNITAT ÉS UN VALOR SUBLIM

 No m’agrada perdre però el saber perdre m’ha fet més solidari i entendre el valor de l’esport. L’esport és una activitat humana controlada per la llibertat perquè la seva evolució depèn de la intel·ligència, la racionalitat i la emotivitat. Conseqüentment la qualitat estarà condicionada per la integritat de l’esportista en les diferents situacions de la seva acció. La relació pensament i sentiment amb l’estat físic condicionarà la resposta. El rendiment no es el mateix en moments d’eufòria que en els de pessimisme o angoixa. Mantenir en cada moment el control de la qualitat humana és fonamental per a un rendiment satisfactori. Dissortadament la qualitat humana hi té molt a dir en la debacle del Barça a Portugal on el club d’Europa amb el pressupost més alt, segons un excel·lent periodista, ha acabat convertit en una broma de mal gust. Perdre   l’eliminatòria per un 2-8 fa pensar i molt perquè tanca una fase de dotze anys de grans èxits amb una demostració d’ineptitud. Què em diu aquesta derrota? Senzillament que no es pot anar pel món amb un ego d’un orgull exagerat de ser el millor, donant entendre que es pot guanyar sense baixar de l’autocar. I aquest orgull s’emparava amb èxits inoblidables que no es van saber consolidar amb una continuïtat intel·ligent i racional. Hi ha un tema que és central i no vull culpar al protagonista sinó al seu entorn. Un futbolista genial no és una garantia segura d’èxit. I no culpo a Messi sinó als que l’envoltaven, l’aplaudien exageradament, i als que li han fet el llit i una mica també a ell. Però anem a pams. La gestió de la directiva del club i la part tècnica s’escudava encara abans del partit de tenir en les seves files el millor del món. Però no mesuraven que ja porta una pila d’anys i que sorgeixen noves figures. I a les portes del partit fantasma l’entrenador deia que la figura del partit contrari, sent molt bo, era superat per Messi, preveient que portaria el Barça a la victòria. No he vist el partit, però l’entrenador alemany abant match confessà que havien treballat el tema Messi, però que no desvetllaria res, ja es veuria en el partit. Total el gran favorit 2 i el que no ho era 8. Per què es produí aquest resultat insultant? Senzillament massa jugadors van saltar al terreny de joc tocats per la política del club procurant vendre jugadors per  problemes econòmics, sembla ser. I aquesta política provocà la derrota en un equip que ratllava un promig d’edat de trenta anys. I només hi faltava la ironia que un jugador del Barça cedit a l’equip contrari fes dos gols als seus companys. El jugador més car dels darrers i que el club  necessitava vendre per recuperar diners. Tota una ironia. La política del club convertida en el seu botxí. Totes les masses piquen i les mès exagerades acaben fent mal. Francament perdre el partit en qüestió és una indignitat. Ser el més ric i tenir en les teves files el millor jugador del món no és garantia d’éxit. Aquestes garanties han estat la creu de dotze anys de bon futbol.

LA QUALITAT DE L’ESPORT CATALÀ LA CREEN ELS CATALANS

No és la meva intenció negar la solidaritat esportiva que és una virtut de convivència. Conviure amb grans esportistes d’altres nacions enriqueix la qualitat de la humanitat, riquesa que és una aportació a les diferències. L’esport de cada país el configuren les qualitats humanes dels seus esportistes ciutadans. Catalunya és una nació important en el món de l’esport. Les primeres relacions del Comitè Olímpic Internacional foren amb l’esport català abans que amb l’espanyol. El Comitè  Olímpic Espanyol es fa constituir a Catalunya. I Catalunya ha estat i és terra de grans esportistes i d’ideòlegs de l’esport. Un català ha estat President del Comitè Olímpic Internacional. Verdaderament la qualitat de l’esport la generen esportistes físics i psíquics. És veritat que la presència d’estrangers en l’esport català és i ha estat enriquidora qualitativament i humanament. El primer club de futbol de l’estat fou creat a Palamós pels estrangers que hi convivien  com també ho és que el C.F. Barcelona fou fundat per un suís. I que dos catalans van fundar el R. Madrid. Però el valor qualitatiu de la pràctica esportiva es deu als jugadors. Personalment penso que formar un equip amb una gran majoria d’estrangers fa un trist favor a l’esport català perquè perd una condició humana indispensable creure i confiar amb els de casa. Per a mi és inacceptable per exemple la catalanitat del Barça quan l’equip, que presenta   per guanyar la Copa d’Europa, format per vint i sis jugadors  consta de 7 catalans, 4  espanyols i 15 estrangers. EI model polític del món configurat pel diner. Personalment penso que basar el progrés dels pobles amb la llei de l’economia i no amb el valor de les persones és un greu error. Em sap molt greu afirmar-ho, no és el Barça que vaig conèixer seguint els jugadors de base dels clubs de Catalunya. Allò veritablement important és la imatge que es dona jugant es perdi o es guanyi. No guanyar un títol nom és un fracàs. Una lliga de 20 clubs per exemple, el que guanya triomfa i els restants fracassen? Les diferències hi són, és veritat però una bona intel·ligència pot parar els peus al geni hàbil que possiblement no és tan intel·ligent com el seu marcador. Millorar les habilitats és un deure dels entrenadors, però un deure del club és tenir cura de la intel·ligència. Una demostració d’intel·ligència rau en els desplaçaments. El jugador intel·ligent no perd mai els moviments de la pilota i es desplaça fent intuir al que la condueix a qui ha de passar-la perquè el que s’ha desmarcat ha facilitat a un company una col·locació més favorable. Es saber jugar sense pilota, i tal vegada aquesta és una condició que, al menys en els partits que he vist per TV, trobo més a faltar. Preparació física, sí, necessària i exigent, però més necessària i exigent tenir cura de la intel·ligència. Pel que està vivint aquesta temporada el CF Barcelona es fa palès que allò més important és el diner, i dissortadament ha estat un mal conseller perquè hi ha mancat intel·ligència. Un geni no és garantia d’èxit. Davant el panorama d’enguany el futbol català no confia en la qualitat i la intel·ligència dels esportistes catalans. És aquesta l’explicació del que s’anomena el seu fracàs?

EL FUTBOL DE CASA

 Soc un enamorat de l’esport i en la meva etapa d’educador, en els anys que l’esport era considerat un enemic els estudis, fou l’esport, base la meva vida amb algunes relacions amb l’esport d’elit. I entre els esports, òbviament no hi faltava el futbol. Els meus records, quan llegeixo la premsa avui i els problemes del Barça, em porten a reflexionar com és i hauria ser l’esport a Catalunya. La pedagogia de l’esport la vaig aprendre a Puigcerdà, continuar a Barcelona per acabar a Granollers. En cadascuna d’aquestes etapes hi figura una medalla al mèrit esportiu. On vaig començar a dedicar-me al futbol fou a Barcelona per acabar a Granollers. I en aquestes relacions hi va tenir part el FC Barcelona. Però el tema d’avui no és explicar al meva trajectòria sinó intentar bastir la meva filosofia apresa en la pràctica. La meva idea central en aquella etapa era que no es podia ser un bon jugador sinó era intel·ligent. Tot el contrari de la consciència esportiva d’aquella etapa. Una experiència de com es tractava l’esport escolar. En un col·legi on la meva tasca era l’educació física, amb els meus companys van organitzar una entrevista escrita perquè ens la contestessin els companys que superaven  la trentena de professors. Resultat. Només va dignar-se contestar l’entrevista un professor. Fou decepcionant i més quan l’escola havia assolit èxits importants a nivell nacional en l’esport escolar. Però era la tònica i les famílies majoritàriament pensaven igual. A Barcelona i sobre tot a Granollers els meus equips de futbol infantil eren seguits per observadors de Primera Divisió, en particular del Barça. La proba és que dos infantils del meu equip foren fitxats pel Barça. No sé com valorar la relació clubs de primera amb els de casa, però la meva experiència dona fe que el Barça se’n preocupava. La pedrera catalana, penso, que tant el Barça com l’Espanyol haurien de mimar-la més. Quan repasso la plantilla actual del Barça, em pregunto, de què li serveix la Masia? La idea que es té avui dia del futbol d’elit és contrària a formar el club els seus jugadors. El mercat mundial és el gran enemic de la pedrera catalana i aquesta idea no em quadra quan equips estrangers fitxen infantils catalans, alguns d’ells prenent-los al Barça. En aquesta filosofia hi ha un tema molt important per mi i molt oblidat pels grans clubs: no es dona la importància que tenen als aficionats formadors de futbolistes. La meva experiència viscuda a Granollers m’hi fa pensar. No es tenia la formació d’avui però la dedicació difícilment se supera. Per a mi és molt trist l’oblit de la pedrera catalana en un Barça que gairebé pot alinear un equip només amb estrangers. És una demostració que no es treballa la pedrera catalana i si no es treballa es passa d’ella i els jugadors han de fitxar per equips de fora, estrangers inclosos. Llegia en la premsa aquests dies que el Barça en els darrers cinc anys s’havia fitxat jugadors que s’ha tret i es vol treure de sobre, fitxats per mil milions d’euros. Fracàs en el fitxatge i fracàs en el desenvolupament de la filosofia de joc del Barça. Tinc entès que Guardiola és l’entrenador que més ha cregut en la pedrera. Alguna relació hi té amb la meva filosofia. N’hi ha per més. L’avi que estima l’esport desenvoluparà més aquest tema.

NO SEMPRE ES POT GUANYAR.

..

La lliga espanyola de futbol d’enguany hauria de ser una rentada de cervell per a tots aquells equips que es creuen que són els millors i ho han de demostrar sent campions any rere any. Creure que s’és el millor no és només una demostració d’orgull sinó un greuge  vergonyós envers els altres. Personalment m’agrada guanyar, però cal saber perdre. La lliga de futbol espanyola és la imatge de la humanitat. La minoria són els afavorits per la riquesa i la majoria els esclaus de la pobresa. I aquesta imatge és un clam que demana justícia. En la seva qualitat d’activitat humana el futbol ha de complir el seu deure de factor social. De crear ambients de benestar en els que el guanyador se senti germà del perdedor. Guanyar és un al·licient per millor, però perdre, també. No sempre el guanyador és el millor. L’esport, i per tant el futbol, en la seva condició de joc, és  una activitat en la que es palesa la capacitat creativa de la persona humana. I la capacitat creativa en un esport de conjunt es demostra no només en el domini de la pilota sinó en la col·locació i els moviments. Saber moure’s és un acte intel·ligent, controlar la pilota és una tècnica. De res serveix la tècnica si no hi ha intel·ligència. Els clubs que es creuen els millors van darrere fonamentalment de la tècnica i la intel·ligència que li posi l’entrenador. I aquí rau el problema. La incompatibilitat d’un entrenador amb el saber fer dels jugadors. Amb aquestes paraules no vull dir que els entrenadors no siguin necessaris. I tant que ho són, però amb la condició que siguin pedagogs. I un pedagog ha de ser intel·ligent. La intel·ligència no es demostra cridant, tot el contrari, parlant amistosament. Una bona entesa entrenador jugadors és imprescindible per crear bon joc, guanyant o perdent. Quan es perd, es juga  malament? No sempre. Guanyar, no significa sempre ser millor. En el futbol d’alta competició hi juguen altres factors: les directives, els arbitratges, la premsa i l’afició. Encara que sembli impossible, hi tenen part i molta. Personalment em sembla impossible que en un equip com el Barça les diferències de fitxatges i de sous entre els jugadors no causin problemes. L’amor propi dels jugadors pot solucionar el problema, però també el pot espatllar. Les preferències envers uns jugadors en relació amb els altres, es vulgui o no, fan forat i són perjudicials. Els tractaments dels jugadors com mercaderies per solucionar problemes d’economia forçosament són negatius. I a Can Barça aquest tema sembla norma. Dels arbitratges i de la premsa, millor no “meneallo”. En síntesi, en el fons, el problema principal radica en el fet del respecte a la persona, que se senti respectada. I en el futbol aquesta condició depèn dels gols. Molt trist.

CARTA OBERTA A MESSI

Benvolgut: No em coneixes, sóc un avi enamorat de l’esport que en la seva etapa d’educador en feu de l’esport una pedagogia.El futbol em relacionà amb  el FC, Barcelona i fitxà dos jugadors del meu equip infantil. ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL és el llibre pensat gràcies a ells. Sempre he defensat la idea que per arribar a ser un bon jugador s’ha de ser intel·ligent. I des d’aquesta filosofia he seguit la teva trajectòria. Els no massa partits que he visionat del Barça m’han fet observar la teva manera de correr. I penso que t’ha arribat el dia de reorientar esportivament i humana la teva vida. He llegit a la premsa la teva  preocupació de futur. Et serè molt sincer. Ho has conseguit tot. No perdis la fama assolida volent anar a més. El teu físic no t’ho permetrà. La teva estrella et marca la continuitat, no en el camp de futbol, sinò en la càtedra de fer jugadors per omplir el terreny de joc.La teva generositat marca aquest camí en benefici de la humanitat.Però el deute que a la teva edat tens amb l’esport i en concret amb el futbol, no és ser jugador, sinò fer jugadors. I no em refereixo a ser entrenador, que pot ser una finalitat, però cura et pot perjudicar, em refereixo a desenvolupar la teva filosofia amb idees continuant la tasca que has fet jugant.Estic convençut que el teu futur ha de continuar treballant en l’esport perqué de veritat sigui un verdader configurador social. I aquesta tasca la pots fer esdevenint un filósof del futbol en la càtedra catalana de Can Barça. Has demostrat, jugant, la teva intel·ligència, estic convençut que la humanitat necessita que la continuis demostrant  en el camp de la cultura. L’esport és paraula, art i poesia. La convivència humana necessita aquesta aportació esportiva. Atentament.