L’esport suspen al ministre Borrell

Fa uns quants anys que una foto del ministre Borrell fent de raier hem va despertar simpatia, simpatia que les seves actuacions com a polític socialista me les han fet perdre i només faltava el seu darrer enfrontament amb el Comitè Olímpic Internacional. Ha estat l’evidència de com es compleix la norma de la política espanyola de que no s’ha de barrejar política amb esport. El COI no ha demanat a l’estat espanyol el reconeixement polític de Kosovo, només li ha dit que deixi actuar als kosovars amb la identitat seva i darrere la seva bandera. Si accedir a aquesta demanda suposa el reconeixement polític de la independència, per la  meva part, benvingut sigui, però no és aquesta la questió. La coïsor la desvetlla el fet que el comunicat de la possible sanció el fes un membre català del COI i per altra banda han lligat aquest reconeixement amb el de la futura independència de Catalunya. Francament el comportament del ministre Borrell no té altra explicació que l’esport a Espanya el controla  l’estat. I l’enfrontament és tan evident que ha gosat acusar al COI de mala fe. La força de l’esport a Catalunya és molta i potent i reconeguda internacionalment. És tan potent que la catalanitat fou el gran argument del fundador suïs del Barça que salvà el club de l’amenaça de desaparició quan portava escassament un deceni de la seva fundació. I la barreja de la política amb l’esport fou el motiu per desterrar al president fundador del Barça amb motiu de la xiulada del públic quan una banda de música anglesa  per error interpretà  l’himne nacional pensant que era el de Catalunya. La persecució d’esportistes, clubs i manifestacions esportives de color català és una constant en l’estat espanyol. I aquesta postura d’enfrontament amb el COI, el motiu no deixa de ser una manipulació de l’esport a la vegada que és un atac frontal contra Catalunya. El comentari del Diario El Mundo ho deixa molt clar:” Aixó suposa un reconeixement de facto de la independència kosovar i trasllada altres moviments sobiranistes – els catalans – que la secessió és possible per a qualsevol territori encara que violi totes les lleis”. L’acusació de violar totes les lleis, afirmo que és una demostració fenomentalista pròpia d’una dictadura i una flagrant manipulació de la llei natural del dret a la llibertat i de les lleis europees que l’estat espanyol està obligat a complir i no compleix, ni està disposat a fer-ho com ho palesen els incompliments de sentències de tribunals internacionals i els enfrontaments amb estats d’Europa per disentir en els motius de sentències condemnatòries. L’esport no pot ser diferent. És la filosofia de l’ Espanya, una, grande i libre” de les paperetes qie l’aviació de Franco llençava quan la retirada dels republicans i jo vaig collir dels camps de casa meva i un senyor gran que vivía a casa refugiat, quan les va llegir, exclamà: “Mare meva, ja ens podem preparar”. Jo tenia 9 anys. Fa anys que la recordo i quina raó tenia el bon home. El que no pensava aleshores era en l’esport. Però no se n’escapa d’aquesta filosofia de la política de l’estat. Sr. Borrell, repasi i reflexioni sobre els missatges que els independentistes enviem a l’estat i desi en la seva memòria: Espanya agrairà a Catalunya lo molt que li déu i la voldrà per aliada en la independència.Sr. Borrell aquest nen ara té 90 anys.

El dret a competir.

La porta d’entrada a les grans competicions internacionals rau bàsicament en la qualitat de l’esportista. No nego que defensar el teu país és un dret i un honor i també pot ser un deure, i aquest deure pot gaudir d’excepcions. Ha estat una alegria per a mi llegir l’avís del COI de tancar les portes a organitzar competicions internacionals a l’estat espanyol si no es compromet a reconèixer el dret dels esportistes kosovars a participar en esdeveniments internacionals amb el nom del seu país. Ja van tenir problemes per participar en els Jocs mediterranis de Tarragona i darrerament a Madrid en el Campionat Mundial de Kàrate. L’esport és una manifestació humana de les persones i un dret d’aquells que assoleixen una qualitat excepcional. Ja era hora que una organització Mundial li toquès el crostó a l’estat espanyol. No hi ha cap dubte que el problema és polític perquè suposaria reconèixer la independència de Catalunya creient que negant la de Kosovo l’evitarà millor. El greuge es fa a les persones i també a la història. M’han cridat l’atenció les paraules de Samaranch, membre del COI  i fill de qui fou president, quan afirma:”Espanya ha estat sempre una grandíssima font de solucions…” per exemple l’actuació del seu pare que gràcies a ell va impedir el COC, Comitè Olímpic Català. I al respecte dues observacions. La primera invitació per formar part amb tots els drets del COI es va fer a Catalunya els anys 20 del segle passat i fou l’Espanya de les grans solucions qui ho va impedir politicament. Però, Catalunya no va perdre l’esperança de  poder participar en els Jocs Olímpics i a Catalunya es va fundar el primer COE espanyol amb residència a Barcelona. I el famós equip de futbol de Zamora, Samitier i Alcàntara va poder participar en els Jopcs Olímpics dels anys 20 del segle passat. Els Jocs Olímpics de Barcelona eren una oportunitat per organitzar el COC i fou l’estat qui ho va impedir empressonant també a independentistes catalans a qui la Justícia Europea va donar la raó i Espanya no en va cas. Les grans ssolucions espanyoles van tancar la porta a la federació de Patinatge que havent estat admesa fou expulsada per imposicions del govern espanyol. I malgrat tot l’esport català ha estat admès per federacions internacionals amb participacions verdaderament de qualitat mundial. Com exemple la Selecció Catalana de Futbol Sala, actual campiona europea, disputarà enguany el Mundial sub-20 a Colòmbia i el corredor de muntanya Pau Capell ha conquerit enguany el títol mundial d’ultra trails. La UFEC pot facilitar molta informació de la presència esportiva catalana en competicions internacions amb un nombre important de federacions catalanes admeses per les internacionals corresponents.I també la Plataforma de Seleccions Catalanes, de la que sóc soci. I el COI ho sap i coneix molt bé l’esport català i no està disposat que la política sigui esportivament un impediment per a molts esportistes amb qualitat excepcional. M’agradarà comprovar la “grandíssima font de solucions”. Tinc molt clar que el COC es mereix ser acceptat pel COI per història i qualitat dels seus esportistes. Només la política és l’obstacle i molta culpa és de Joan Antonio Samaranch.

És just destituir l’entrenador perquè l’equip perd?

Ha aixecat molt polseguera la destitució de l’entrenador del R. Madrid. Una polseguera tan plena com plena fou la propaganda quan se’l contractar. Dues situacions tan oposades que esdevenen signe de pobresa humana i esportiva d’alguns clubs de futbol en relació a les directives. Fou contractat fent un greuge considerable a la Selecció Nacional. Se l’ha destituit amb un greuge inacceptable a l’esportivitat. El dia de la signatura les campanes llençades al vol proclamaven futures grandeses del club sense considerar el mal que feien a d’altres i a la seva federació. La natura no oblida i sovint els presuposats èxits esdevenen un boomerang, com ha succeït en el fet que comento. M’he n’alegro, de cap manera, em fa pena perquè l’esport no és aixó. Destituir un entrenador perquè el seu equip sempre ha de guanyar, fet que em repuga esportivament, suposa un orgull exagerat de la pròpia vàlua amb un menyspreu prepotent contra els contraris. Òbviament que el fet de perdre exigeix reflexionar però també respectar. I alló que hauria de ser ben vist per palesar millores en els equips que abans sempre perdien resulta que és un fracàs de l’equip suposadament invencible. Una pregunta, d’on surten els jugadors que acostumen a donar tardes de glória als grans equuips, sinò dels humils que lluitant contra els millors els autèntics craks en surten d’ells? Per altra banda considero que és extraordinari que en una compeetició les dierències cada dia esdevinguin menys diferències per millora dels humils que són els que verdaderament fan triomfar l’esport. No és bo que els títols depenguin només de dos o tres equips que esdevenen intocables i superbs. En el rendiment d’un equip són molts els factors que cal tenir en compte des d’els psicològics, els físics, els tècnics i l’entorn, des de els companys, passant pels tècnics, la directiva, els socis, els aficionats i un de molt influient, la premsa. No recordo haver lleguit mai quan perd el Madrid o el Barça que es lloi el xoc de l’equip contrari valorant sempre com un fracàs el dels dos equips supers de la lliga espanyola. I aixó crea ambient, genera psicosis, i sobre tot mengüa de l’esportivitat. No oblidem que l’esport és un factor de convivència i avui dia dissortadament és factor de discórdia. Seguint amb el tema penso que seria molt bo que les autoritats competents sancionessin la destitució d’un entrenador amb el pagament fins l’últim cèntim del contracte amb un percetatge de multa perquè vulguis que no amb la desitució se’l desvalúa considerablement i possiblement és un gran entrenador en altres circcumstàncies. En la competició espanyola hi ha un entrenador estrella, que en el seu dia el seu club es desdí dels seus serveis i en el meu interior vaig pensar que el club s’equivocava. En la dimensió econòmica que s’ha situat el futbol en l’actualitat es valora poc la part humana, encara que els directius se n’omplin la boca, i esdeven esclaus dels èxits que depenen més dels diners que de la formació dels esportistes. Per què és un contrasentit que en una competició nacional molts equips salten al terreny de joc amb més jugadors estrangers que no pas de casa. Durant els meus anys d’educador i promotor esportiu entre els escolars vaig viure moments extraordinarisde futbol en equips infantils que no tenien res a desitjar al joc del Barça o del Madrid. I reflexionant sobre l’ahir que vaig viure personalment i l’avui que segueixo en la premsa escrita in audiovisual he arribat a la conclusió de la importància que té una bona relació escola-club i pel que dedueixo aquesta relació és gairebé inexistent. Comprar els millors no és fer esport configurador de convivència, més aviat és sembrar deisl·lusions entre les joves promeses. Hi ha i han existit excel·lents entrenadors, que jo recordo dels anys seixanta del segle passat, dels que ningú en parla i foren creadors de les estrelles dels clubs grans d’aquell temps. Un entrenador no és bo o dolent perquè l’equip guanya o perd, hi ha altres responsables dels que ningú en parla. No cal citar noms, ni institucions.

PAU GARCIA, DE PARETS, CAMPIÓ DEL MÓN JÚNIOR

La meva afició al patinatge es produí a Puigcerdà començant amb el de rodes i desprès amb el de gel. Els anys 1950 vaig gaudir de patinadors artístics de gel, catalans i suissos en el procès d’introducció del patinatge sobre gel. L’any 1956 en un Festival organitzat al bell mig de l’estany i el 1958 en la pista anexa construída bàsicament per fomentar l’hoquei sobre gel i el patinatge artístic. I dintre les meves possibiltats sempre he seguit aquest esport i al relacionar-me per raons literàries amb Parets del Vallès he llegit en la premsa èxits del Club de Patí, cridant-me l’atenció la presència de patinadors i patinadores d’alt nivell. No fa massa dies que per televisió em vaig assebentar del triomf d’un paretà que acfualment milita en un club de Reus i darrerament he ampliat la notícia amb el Som Parets. Primerament felicito cordialment al jove campió de 17 anys i l’encoratjo a esdevenir, com ell desitja, campió del món senior. Sense una entitat que amb esforç, contància i passió es dediqui a la promoció esportiva entre el jovent no s’assoleixen èxits com el que comento i que més enllà de l’esport promocionen el seu país. La meva més sincera i emotiva felicitació al Club Patí Parets pels seus èxits, però també perquè el patinatge artístic mès enllà de ser una activitat física que té cura del desenvolupament corporal, és també una activitat humana que ajuda a creure en un mateix i enriqueix la persona amb els valors de l’art i de la poesia. Una sessió de patinatge artístic és una exposició en moviment d’escultures vives que il·luminen els ulls i esperonen el cor i al mateix temps un poema escrit amb figures que dibuixen els versos sobre la pista. M’agradaria poder aplaudir al campió i a les campiones de l’entitat en una festa esportiva del patinatge. Enhorabona, Club Patí i enhorabona Parets per gaudir d’artistes de nivell universal que passegen el nom de la població arreu del món.

EL FUTBOL TAMBÉ ALLIÇONA

El futbol més que un esport està esdevenit una mena de drogadicció que necessita tenir-ne cura. I amb no massa frequència, el mateix futbol esdevè metge o infermer i recepta un bon remei. No és altre que també s’ha de perdre i sobre tot saber-ne, és a dir, no regalar el partit sino acceptar la derrota amb el respecte que es mereix el contrari. A tothom li agrada guanyar, a mi també, però per saber èticament guanyar s’ha de saber perdre dignament. Curiosament en la jornada del 26-09-2018 de la lliga espanyola, els dos grans que jugaven en camp contrari van perdre. Personalment penso que aquestes derrotes les necessita el futbol més sovintejades pel bé del mateix futbol i de l’esport en general. És il·lògic que de bon començament d’una competició siguin només dos o tres els clubs amb possibilitats de guanyar i ho és perquè el futbol no depen només de la capacitat de generar jugadors l’entitat, sinò de la seva capacitat económica per comprar-ne. És moralment inacceptable que la qualitat d’una manifestació esportiva estigui a l’albur del qui té més diners. No critico les diferències, però davant d’una contesa, que se suposa és de relacions amistoses, no puc acceptar que les diferències no depenguin només de les persones sinò dels diners per comprar jugadors. Convertir un esport en un mercat, quan la mercaderia és una persona, és una indignitat i encara ho és més quan en aquest mercat la capacitat econòmica segueix la política de fer més rics a uns pocs i força pobres als més. Per què en el deport del futbol hi ha diferències astronómiques entre els jugadors rics i els pobres. I aixó és una greu injusticia societal, que en termes populars, clama venjança al cel. Però si només parem esment en l’esport, el fet que el Barça i el Madrid perdessin en els seus desplaçaments és una lliçò de la deportivitat, que sembla hi és per part dels perdedors, però no tant per part dels aficionats dels clubs respectius i, perdó, sobre tot de la premsa. L’esport que és en principi una activitat creadora d’amistat i solidaritat no pot ser mai motiu d’una nena de catàstrofe perquè la normnalitat hauria de ser que tots els participants gaudissin de les mateixes possibilitats. Els clubs tenen tot el dret de gaudir dels millors jugadors, però els han de generar ells o no. Si és no, no fem esport, fem mercat. I aquests mercadeix ha tingut, té i tindrà consequències negatives en els clubs més senzills i humils. I és on veritablement hi els autèntics creadors de bons jugadors.

He conegut i conec persones, que estimen l’esport amb bogeria, dedicar les seves hores de lleure a la formació de jugadors, persones amb un mèrit extraordinari perquè encara no existia l’Institut Nacional d’Educació Física i Esport,a quina inauguració vaig assistir, i les normes que aplicaven eren les que el cor els hi dictava. Benvinguda la llicenciatura dels esports, però no deixem de tenir present la gran lliçó dels autèntics i grans esportistes que dedicaven la seva vida a estudiar en el seu cor la millor pedagogia per fer jugadors pel seu club i pel seu país. Una de les lliçons molt important per a ells era la de saber perdre, perquè perdre és la base per poder arribar a ser guanyador. I per aquesta raó m’agrada que el Barça i el Madrid no guanyin sempre i esdevinguin catedràtics de la lliçó de l’esportivitat que en esport significa amistat, solidaritat, comprensió i respecte.

L’amistat companya sempre en l’alegria i el dolor

La mort d’un familiar o d’un amic i molt més quan es pot dir, jo ho era d’ell, sempre desperta els sentiments més íntims i aflora les emocions del cor més  doloroses. Quatre amics que viatjaven en cordial amistat com la festa personal de poder gaudir de vells moments de la vida i particularment quan qui els promocionava era l’esport de la seva ànima, l’handbol. Com a membre de la família de l’handbol granollerí el més cordial condol per què és en la mort on es palesa la veritable realitat de la vida i també del joc. Dos dels quatre amics se’ls emportà l’accident de cotxe, els altres dos ferits, estic convençut que en un primer moment haurien preferit ser companys dels dos amics en l’altre vida. Al dos ferits la força de l’amistat esdevindrà una medecina, que en el record els farà companys en la lluita de l’esport per la vida. Martí Batallè i Xavier Pocurull l’ùltim gol us ha fet eterns. Pau Navarro i Òscar Ollé per formar part del nou club dels vostres amics n’heu de fer més de gols en el partit de la vida. Però els vostres gols, com els dels vostres amics, portaven en la pilota, una paraula:amistat. És el que dóna un valor afegit de dignitat. A les famílies dels quatre amics valor en el joc de la vida, una lliçó d’humanisme al vostre poble i als pares, encara que amb llàgrimes als ulls, no dubtin mai del poder sublim d’una verdadera amistat, apresa segurament en la intimitat de la llar. La gran familia de l’handol Granollers, torna a estar de dol. La mort és germana de la vida que acompanya als homes i dones fins a l’assoliment del seu destí definitiu, aquell destí que en el fons de l’ànima tothom desitja. La mort és l’àrbitre del joc de la vida i quan el reglament de l’existència senyala el final del partit l’àrbitre ha de pitar el final. Alegria dels que han guanyat, el Martí i el Xavier i l’alegria dels que han d’assolir encara la victòria, el Pau i l’Òscar.

I tota la familia de l’handbol Granollers, amb llàgrimes als ulls però aplaudint el mèrit del seu joc. Un detall, l’handbol feu que els quatre jugadors descobrissin el seu jo. És el millor mèrit de l’esport. Des de la meva fe, que repossin en pau el Martí i el Xavier i que juguin l’esport de la vida esperançats el Pau i l’Ôscar. I que el BM Granollers continui la seva extraordinària tasca de formar excel·lents jugadors de l’esport de la vida. Saber plorar aquells que ens han deixat, recordar-los i homenatjar-los en els seus partits i activitats és medalla d'or de la dignitat històrica i un trofeu que tots elss socis els hi agrada fer present en el seu cor en les festes esportives. La mort no és enemiga de l'esport, és standart de la seva grandesa humana.És l'ahir d'un avui per ser gran demà.

MUNDIALITZAR LA LLIGA DE FUTBOL ESPANYOLA

La promoció de la Marca Espanya necessita amb urgència una nova imatge i en aquesta epopeia el futbol n’ha estat escollit com el millor missatger. Però la posada en marxa d’aquesta empresa és una clara contradicció i desmenteix que el paper de Catalunya trenca la societat quan dos equips catalans han estat els escollits en aquesta primera aventura: FC Barcelona i el CF Girona. Una curiositat en aquesta promoció ens la dóna el nom del màxim avalador, Javier Tebas, ex-militant de Fuerza Nueva i President de la Lliga de Futbol Professional. I, coses de la vida, aquest personatge fou que va dir que si Catalunya esdevenia independent el CF. Barcelona no tindria lloc a la Lliga Espanyola. Políticament no el volen, promocionalment és imprescindible, però no sol, sinò acompanyat d’un altre equip català. Que la Marca Espanya necessita un reciclatge urgent de cara el món, no és cap secret. Però què pensarà Junker quan s’assebenti que Espanya necessita Catalunya per promocionar-se i precisament en l’etapa en que  mundialment la independència va guanayant terreny? El poder del futbol, li contestaran. Personalment penso que l’esport és un poderós avalador i lògicament s’ha d’aprofitar. I m’agradaria molt que aquest partit posès al primer pla internacional Espanya i Catalunya. En una etapa política de la pell de brau d’una forta feblesa democràtica, demanar a Catalunya que esportivament promocioni la seva imatge al món, penso que és un d’aquells miracles de la naturalesa i de la història que reordena la convivència mundial de la humanitat. L’ humanisme, base essencial, de la conviència, reclama el reconeixement mundial dels drets naturals de les persones i un d’ells és el dret a decidir. I en aquesta circumstància es donen la mà, dos drets el d’Espanya i el de Catalunya. Portar a Amèrica un partit de Lliga suposa l’alicient del deure de guanyar, que no té un partit que no és de competició. Però darrere de la promoció de la Marca Espanya no s’hi amaga res més? Penso que sí. Espanya necessita molts diners perquè les seves arques estant en bancarrota i el futbol és una excel·lent fàbrica de fer­-ne.

I em fa pensar en una altre idea, la possibilitat de convèncer a la FIFA d’organitzar una lliga mundial que seria un bon reclam per les inversions de les multinacionals. I  precisament aquesta idea és la que em fa pensar que sense una reglamentació reciclada de l’esport, també econòmicament, aquesta mena de partits no ajudarien a la pau mundial. Futbol mundial, sí, però un futbol econòmicament humanista que treballi pel respecte de la dignitat humana de tots els ciutadans sense exclusions. Estic convençut que l’esport, i concretament el futbol, pot aportar una gran tasca, però per començar s’ha de reciclar humanament a Europa. Si és així, endavant la idea. Si no ho és, ella, tota sola, es desintegrarà. Personalment defenso un esport per un món millor. Però el primer pas és que totes les persones tinguin consciència que també els afecta a elles. Hi ha un greu fenòmen que ho demana. El camvi climàtic. Podrà el futbol conscienciar-ne tota la humanitat?. Si és així, mans a la feina.