Vint-i-cinc anys amb noces d’argent

Celebrar unes noces d’argent esportives ha estat el fruit d’una deportivitat generosa del club BM.Granollers i de la seva afició. Unes noces d’argent històriques d’una rivalitat esportiva en la que el procès ha estat dominat seguint el curs del temps superant l’esport aficionat per implantar l’esport professional. Malgrat els problemes i dificultats aquests vint-i-cinc anys l’handbol granollerí ha competit sempre a primera fila, fet que per a mi és el millor guardó esportiu. El BM Granollers venia d’una etapa gloriosa de l’esport amateur i el procès a la professionalitat li ha exigit sacrificis superats amb el seu esperit lluitador i de servei. Vint-i-cinc anys per tornar a guanyar el Barça en la seva pista, no són vint-i-cinc anys perduts, tot el contrari són una victòria d’un club que té fe i estima el seu esport com ho ha demostrat en múltiples ocasions en el llarg procès per salvaguardar la seva qualitat en el món de l’handbol. Qualitat sempre palesadada fins en els moments més difícils en que la pèrdua de categoría s’intuia en l’horitzó competitiu. La paciència i l’esportivitat sempre tenen premi i enguany el premi ha estat aquesta victòria merescuda sobre el totpoderós Barça. Copio els títol i els sotstítols de  L’ESPORTIU: EL GRANOLLERS FA HISTÒRIA. Handbol: L’equip vallesà guanya al Palau Blaugrana en una sensacional actuació i deixa la ratxa del Barça en 146 partits. Superats: Amb la lliga a la butxaca, els de Xavi Pascual van tornar a oferir una imatge decebedora. Per què he fet aquesta cita? Senzillament perquè trobo contradictòria i manipulada la victòria del Granollers. Dóna la impressió que el Barça li va donar peixet i quan es fan afirmacions hi ha d’haver lógica. No lliga l’afirmació de sensacional el Granollers amb imatge decebedora del Barça. Penso que hi ha d’haver en les cróniques més objectivitat i menys apassionament. Un cronista esportiu escriu per a tots els públics i una crónica apassionada no és creïble. A mí m’ha fet la impressió de tirar aigua al vi. Conec el Granollers i he seguit el Barça. Una victòria dels blaugrana l’hauria trobada normal. La del Granollers, excepcional. Les circumstàncies actuals d’un i altre equip marquen el seu historial i per coherència trobo esportivament molt bones les trajectòries dels dos equips. El BM Granollers va tenir els seus anys de glòria en un altre marc històric, el Barça tè els seus en l’actual, però els dos són clubs d’handbol capdavanters a Catalunya i ben valorats al món.

El Barça fora d’Europa és un fracàs?

En el món del futbol d’elit, perdre es considera un fracàs. Aquesta filosofia és destructiva no només de l’esportivitat sinò també de l’esport. Penso que el mèrit més important d’un equip rau en el fet de formar part dels millors i el perdre o guanyar ha de ser sempre considerat des d’el respecte a l’activitat i als esportistes. Vaig contemplar per TV3 l’espectacle esportiu Roma-Barça. I fou un autèntic espectacle en el que la Roma fou sempre superior al Barça i un continuat perill. El Barça no era el dels grans partits. Per què? Senzillament pèrquè no va saber plantar cara a una Roma molt il·lusionada, molt motivada i sobre tot molt lluitadora, fins al punt que en algun moment es va sobrepassar. Per posar-hi pau hi ha l’àrbitre. Penso que la Roma es va merèixer la classificació. És millor la Roma que el Barça en la mirada del ranking internacional?, no. Però el Barça té en les seves files un risc, massa seguretat en la seva figura genial. Els genis no tenen continuitat, són intermitents i ahir ho era. És la imatge que em va quedar del partit. I ho era perquè la Roma va sorprendre amb el seu plantejament i amb el seu coratge. Crec també que el tercer gol, el de la classificació, la defensa del Barça va fallar posicionalment i no va seguir com calia el curs de la pilota. Dissortadament l’equip català no va tenir continuitat en la seva arma básica, el màxim control de la pilota, control que perdia massa sovint per l’atent marcatge del contrari. La gran figura del Barça es passejava pel camp amb permís de la Roma i amb poca credibilitat al conjunt. Domini de la pilota, sí, però només domini, amb un atac inconsistent. I amb un arbitratge per a mis sense màcula, més aviat favorable. Malgrat el resultat no es pot parlar de fracàs, perdre o guanyar, és accidental, i ahir qui hi va guanyar va ser l’esport. En una Copa d’Europa, sobre tot en les fases finals no hi ha equips petits i davant diferències tècniques hi ha la força psicológica que impulsa i anima. I si el contrari no combat amb la mateixa motivació, i el Barça no la donava, té totes les de perdre, encara que, a vegades, la sort actúa de jutge. El tercer gol per a mi va ser una mica de mala sort, però la troba qui la busca. Va ser un fracssat el Barça? En cap de les maneres, el sol fet d’estar entre els millors del món és el millor guardó. El partit empatat, perdent la classificació europea, ha de ser el millor estímul per guanyar la lliga. I no la pot perdre. De moment és el millor de la lliga i amb un orgull ben entès no la pot perdre.

BM Granollers a Europa

El partit que classificava el BM Granollers pels quarts de final d’una competició europea esdevinguè un mirall que posava davant dels meus ulls el com i el perquè l’equip granollerí és un equip important a Europa. El partit de referència em va recordar aquell partit d’uns anys enrere en que un club català guanyava per a la Federació Espanyola el primer títol internacional. La trajectòria europea del BM Granollers és llarga, intensa no només pel fet de jugar partits sinò per altres accions que diuen moltíssim perquè l’esport sigui de veritat un configurador social. El BM Granollers no va ser el primer que jugava a Euroipa però fou el primer en internacionalizar de veritat l’handbol espanyol i català. La trajectòria europea té capítols de relacions esportives i humanes molt significatives. Unes relacions que van portar a Granollers en unes vacances d’estiu un entrenador alemany que va revolucionar l’handbol espanyol com ho palesa el fet que els equips on anava a jugar el BM Granollers esperaven conèixer el sistema de joc que havien après de l’entrenador estranger. No fou l`´unic, també un de suïs. Però les relacions tingueren una altra activitat, l’assistència d’entrenadors del Granollers a jornades internacionals sobre els valors i tècniques de l’handbol. I en aquest aspecte fou Pep Vilà el veritable promotor de la internacionalització del ‘handbol espanyol. Esportivament el BM Granollers és conegut a Europa i fins i tot al Japó. En aquesta internacionalització de l’handbol del Granollers hi juga una anècdota protagonitzada pel aleshores president Lluis Sitjes.

Un equip alemany va jugar un partit a Granollers el mateix dia que el Barça va guanyar un partit molt important. Quan l’equip alemany estava esparant a l’Hotel Europa pel sopà a que fou convidat, un grup d’aficionats del Barça celebraven la victòria davant de l’hotel. El president alemany preguntà a Lluis Sitjes perquè aquella celebració i ràpid de resposta com era li diu que estaven contents per la visita del seu equip. Decidit surt al carrer a donar les gràcies als aficionats. Una anécdota significativa a nivell personal i també esportiu. Un gran partit dels equips del BM Granollers sempre desperta records. És el valor humà que està per damunt dels valors esportius i dóna personalitat als clubs. No sé si passarà els quarts de final, penso que de qualitat n’hi ha però alló verdaderament important és ser-hi i el Granollers hi és. Amb un afegit, hi és amb història, una història treballada esportivament, formativament i humanament. BM Granollers, un orgull de l’esport.

Sr.Tebas, xiular és un dret de llibertat d’expressió

Polititzar l’esport amb el 155  seria una demostració  a nivell internacional de la política regressiva que es practica a l’estat espanyol. Les ideologies són lliures i la seva, pel seu historial, és d’ultradreta, no li recrimino, només li demano que respecti els drets dels que no pensen igual. En un camp de futbol la disconformitat és practica xiulant. I l’expressió d’una idea és un dret constitucional. Solucionar les diferències ideològiques amb la força, sigui de la llei, sigui de les armes, no és democràtic i pot ser un delicte per no respectar els drets de les persones. Les seves paraules són prou significatives quan comenta “no m’ha sorprès, era el lógic. Els que ens dediquem al món del dret sabiem que no quedava cap altra opció. Si un fa una malifeta ha d’acabar on ha d’acabar”.Sr. Tebas, de veritat que defensar idees sense violencia és una malifeta? Per vos no és una malifeta l’incompliment de l’article que proclama el dret sense límits d’opinió amb la condició de que no hi hagi violènca? No serà que la malifeta acusa a qui no ha valorat democràticament els fets? No ens apartem del futbol. Una altra forma d’expressió, les banderes. Una bandera és l’esperit d’un poble i no reconèixer aquesta veritat és una malifeta. No ho és per vos quan es tracta de la bandera espanyola quan s’oneja per maltractar uns tercers? Siguem respectuosos amb els signes i amb els mitjans d’expressió. Els catalans tenim tot el dret d’expressar-nos com a catalans i cap llei ens ho pot prohibir. Prohibir una bandera té el mateix significat polític que prohibir el llenguatge. I els catalans en sabem molt d’aquest problema. Les seves declaracions són una clara demostració de com es fa justícia sensse valorar com cal els fets. En quan a President de la Lliga de Futbol Professional què heu fet perquè els equips siguin respectats en tots els camps? En la pràctica res de res. Què heu fet en camps on els jugadors catalans són insultats pel fet de ser catalans? Sancionar al jugador perquè es defensa. I un pas més endavant, què heu fet per no polititzar el futbol? D’acord amb les vostres paraules res. Referent a les vostres respostes a la pregunta d’on jugaran els equips catalans, goso dir-li que no tindran cap problema perquè els mateixos camps on se’ls xiula els reclamaran. La taquilla és la taquilla. Per a la propera final de Copa menys amenaces, més respecte a les persones i gens de política. La filosofia de l’esport té per fonament ser un exercici solidari de relacions humanes. Ho serà el partit en qüestió? Si xiular l’himne és  delicte, xiular als jugadors que són més que la bandera, no ho és? Mai heu sancionat un camp on es xiula i s’insulta al contrari. I aquest comportament és una expressió que regula la Constitució. I una xiulada a l’equip que sigui és violència. Aquest comportament per vos no és una malifeta. Pobre esport.

Una foto de l’Hanbol Granollers que porta cúa

Personalment no em va agradar la publicitat de la fotografia però penso que he entès el fet. Undargarin, malgrat tot l’enrenou polític, judicial i económic, estic segur que encara sent l’esport de l’handbol que el feu famós. Dissortadament una altra fama li ha barrat moltes portes. Hem d’entendre la seva situació actual a Suïssa, que penso no és on hauria d’estar, però com a persona té tot el dret del món a defensar-se i procurar la seva llibertat, que en l’actualitat no és justa i sí, manipulada. Té possiblement més culpa la política i la justícia espanyoles que no pas ell i estic convençut que sense el recolzament, que tenia per estar casat amb qui està, no hauria comès els delictes castigats amb presó a la que no ha entrat i segurament no hi entrarà mai. Per aquelles raons difícils d’explicar viu lliure a Suïssa. Una pregunta, els seus amics que van a Suïssa no poden relacionar-se amb ell? Tinguem present que en la seva etapa de jugador del FC Barcelona tenia força amics a Granollers dintre l’handbol local. Si el BM Granollers juga a Suïssa no pot anar a veure el partit i saludar els seus amics? Penso que humanament seria un comportament a l’alçada de la injusticia que se li permet viure. Saludar un amic, no significa aplaudir els errors. Si es volien fer una foto, per què no? Publicar-la, penso que ha estat una irreflexió i un error. És el retret que jo li faig. Però hem pensat que aquesta visita i aquesta foto el puguin haver confortat vivint el problema que viu, que malgrat en llibeertat, està senyalat arreu on vagi? L’humanisme no està renyit amb l’amistat i amb la comprensió. A un amic li ha de saber molt de greu una problemàtica com la que comento i donar la mà en temps difícils és molt important per ajudar a tornar a la nornalitat. El BM Granollers no ha de sentir-se ofès per rebre la seva visita i acompanyament de l’equip durant el partit. Rebre’l, allargant-li la mà fou un acte de civisme i creatiu de bona convivència. El culpable, i ell ho és, davant de fets com el que comento es deuen sentir més animats per recuperar la credibilitat perduda i ajudar és humanitat. No aprobo la publicació de la foto, no per què ho trobi malament sinó perquè s’ha de tenir cura de la imatge del club i no tothom reacciona igual i tenir cura de reaccions culpabilitzadores és obligat. Només afegir, que em sap greu la pèrdua del partit, però estic convençut que diumenge superarà el BM Granollers la diferència de tres gols. La meva felicitació per endavant. A guanyar  amb el crit del club “pit i collons”. Crit de l’etapa de Pep Vilà.

Adéu a la Copa de la Reina, una benvinguda a la bellesa de l’esport.

La qualitat que més em convenç der la pràctica esportiva és la seva capacitat de configurador social. Totes aquelles altres circumstàncies que directament o indirecta tendeixen a marcar diferències  qualitatives són un llast que el bon esportista n’ha de prescindir, oblidar i rebutjar. Guanyar o perdre no sempre és mesura de millor o pitjor. Quan es perd amb qualitat l’esport hi guanya i la convivència ho celebra. L’equip femení del BM Granollers palesà en el partit d’anada de la Copa de la Reina una qualitat esportiva de matrícula d’honor davant d’un equip de la mateixa qualitat i la diferència en el marcador feia somiar. Somiar és sempre una empenta endavant. La empenta no va faltar però el somni es va esfumar, i el bon gust esportiu queda. Amb tota sinceritat no m’ha estranyat la remuntada de les gallegues i tampoc he deixat de confiar en les granollerines. La competició es mesura pel lloc que s’ocupa en la classificació i en poques ocasions es valora el fet de ser-hi. Personalment dóno més importància al ser-hi que als títols, que tenen la  seva importància però també un xic de complicitat de menys-preu del perdedor. I distingeixo molt bé qui menysté i qui no. I massa sovint el menysteniment és una auto-acusació del perdedor. I aquesta condició condiciona massa la psicologia del jugadoir o jugadora minvant-li facultats. I aquesta és una lluita interior que el jugador o jugadora que la pateix veu com els seus esforços traixen l’esforçs físic que es fa. Un exemple personal. Arbitrava un partit d’handbol a Manlleu i dissortadament el meu arbitratge va ser força dolent i com més procurava no equivocar-me, més errades feia. En la mitja part, parlant amb un dels entrenadors, contesto a la seva pregunta: quan un jugador teu s’equivoca massa, el pots fer seure al teu costat, el relaxes i pot tornar a jugar recuperat. Però a mi no em substitueix ningú. Entenc el joc d’un equip que lluita i s’equivoca massa sovint, perquè els sentiments poden ajudar a guanyar però també d’acord amb les circumstàncies poden portar a a perdre. No puc valorar el partit de les granollerines a Galizia, però estic segur, al menys aixó he llegit, que van caure amb el cap ben alt i aixó esportivament és una victòria. Aquestes paraules volen ser una felicitació per la campanya que desenvolupen mantenint la categoría i lluitant entre les millors. Els títols no trigaran. Sempre comento que la millor copa que ha guanyat l’equip senior del BM Granollers és que no ha perdut mai la categoría a la pista. I espero poder afirmar que aquesta és també la filosofia de l’equip femení. La qualitat és la copa que pot assolir tothom, la copa trofeu només un equip. La competició busca aquesta guardó. Ser esportista ho palesa la copa de la qualitat. Adéu a la Copa de la Reina, però la primera la poden guanyar les granollerines. És una de les facetes de l’esport.

M’agradaria entendre la filosofia esportiva del Barça

No negarè que és un gran club en el mapa  mundial del segle XXI, però cap a on camina? És només una gran club, és un referent, és un innovador, forma part de les entitats que fan progressar la història? Són moltes preguntes i no trobo la resposta. I em sap molt de greu, perquè en  el Barça hi tinc molts bons amics, encara que jo no en sóc, però m’agradaria que representès millor i amb més credibilitat el seu catalanisme. Els darrers dies he visionat tres partits, de tres esports diferents, amb la presència del Barça. Hoquei gel, furbol i bàsquet. També la presència d’algun atleta. L’hoquei gel és un esport minoritari a Catalunya i a Espanya. El partit el va oferir TV3 i aixó és molt important. Però alló que no ho és tant és perquè jugava el Barça malgrat que s’enfrontava a l’equip més antic de Catalunya, que és el Puigcerdà. I es notava que TV3 tenia els ulls oberts pels de la capital catalana. Però que es repeteixi la televisió entre els dos partits i aquí cal agraír la força de convocatòria del Barça. Un altre partit, que em va desconcertar, fou la final del Campionat de Copa de Bàsquet, guanyada pel Barça davant del Madrid. No ho entenc. Un nou entrenador canvia la mentalitat i el Barça torna a ser el gran equip internacional. Què fallava? No se m’acut cap altra idea que els jugadors no s’hi trobaven bé amb l’entrenador que tenien. Hi havia una distensió que psicològicament minvava facultats, treia il·lusió i els resultats eren dolents. I em pregunto, el grup tècnic i directiu del Barça, era tant cec que no s’anadonava? Hi falta filosofia de progrès? Penso, honestament que hi sobra política de diners, de jugadors cars de fora, oblidant la pedrera catalana que hi és. El mateix equip del Barça ho palesa amb prou claretat. El tercer partit, ha estat amb el Chelsea i no hi vaig veure, malgrat que va fer el gol, la veritat del millor, diuen, jugador del món. La jugada del gol de l’empat va originar-la Iniesta i Messi només va empènyer la pilota. De qui era el mèrit. De Messi, no. La part de partit visionada la vaig fixar en l’actuació del geni argentí i francament em va desil·lusionar. No va crear cap perill. El del gol el va crear un altre. És veritat que la psicología no acaompanya sempre com ens agradaría, però hi vaig trobar a faltar més jugadors de casa, que hi són i sé, per experiència, l’interès del Barça i em pregunto, perquè no en treu més profit? No ho entenc. Penso que cal tornar a mirar més els de casa que no invertir tants milions amb els de fora. En el partit contra el Chelsea hi tenia dos jugadors punters, formats al Barça, perquè han d’anar a l’estranger a demostrar la seva vàlua? Francament no entenc la filosofia esportiva del Barça. I no serà per manca de recolzament popular.Falta més presència de jugadors catalans. A la lliga de futbol espanyola hi participen més de dos cents estrangers. És tot un símbol per preguntar-se, cap a on va l’esport en la defensa de la identitat?