XVII GRANOLLERS CUP D’HANDBOL

La Festa de l’handbol de base més important d’Espanya i una de les de més èxit del món. Una declaració de principis de la transcendència de l’esport de base. El BM Granollers des dels anys inicials de la seva fundació ha mimat l’esport de base amb una dedicació de matrícula d’honor que setanta anys desprès no només es mereix sinó que ha esdevingut patrimoni del club. Aquesta dedicació a l’esport escolar, que té la seva principal demostració en el Trofeu Coaliment, continua amb la internacionalització que suposa la Granollers Cup. El BM Granollers, encara que només fos pel treball desenvolupat en l’edat escolar, és mereix que les institucions li garanteixin la continuïtat del seu ser facilitant-li i ajudant-lo a solucionar el finançament de la seva existència perquè no és ell que l’ha encarit sinó que les circumstàncies li han posat més difícil. Penso sincerament que el treball del BM Granollers no rep el reconeixement institucional que es mereix a nivell econòmic i que per la seva tasca es mereix. I malgrat tot militen en posicions d’honor no només els equips de Divisió Honor sinó totes les categories de la base, des d’alevins a segons equips. I si la feina esportiva del BM Granollers és excel·lent en l’elit, afegint-hi les organitzacions complementàries del ser de l’entitat, arribem a la matrícula d’honor. Per què de Matrícula d’Honor és l’organització d’enguany de la Granollers Cup que se celebrarà entre els dies 24 i 28 d’aquest mes de juny amb una participació rècord. Si han inscrit equips de quatre continents i 18 països, donant-li una dimensió mundial. Els equips masculins i femenins des d’alevins a júniors són 347 i el nombre d’esportistes supera els 4000. El 56% són masculins i el 44% femenins. Noruega és la nació amb la màxima participació amb 63 equips amb la curiositat que 54 són femenins i 9 masculins. L’èxit de l’organització que any rere any creix gairebé en proporció geomètrica ha aconsellat la celebració d’aquest esdeveniment mundial no només a Granollers sinó que s’ha portat a Les Franqueses del Vallès, a Canovelles i a Vilanova del Vallès. Com avi que estima l’esport i d’una manera peculiar el BM Granollers, aquestes celebracions de l’esport de base em transporten als anys dels Campionats Escolars arbitrant partits amb el President emblemàtic Emili Botey, que des d’on està gaudeix i aplaudeix els èxits del club que va fer internacional i un gran campió de l’esportivitat.

UNA VICTÒRIA QUE ADMIRA EL MÓN I L’ESTAT ESPANYOL SE N’AVERGONYEIX

El Barça i la Juventus van regalar als  milers de milions d’espectadors televisius un gran espectacle esportiu en el que l’emoció i l’ai al cor en cada afició li donaren un valor afegit de gran espectacle, també amb les errades pròpies d’una activitat humana. Personalment l’absència del rei d’Espanya i del president del Govern  no em va causà cap recança i si algun retret puc fer-hi és que palesà la feblesa qualitativa política d’un governants, que davant d’un esdeveniment internacional del que n’era protagonista un equip oficialment espanyol, fossin incapaços de sobreposar-se al seu mal humor per culpa d’una xiulada que no saben, ni volen interpretar. Davant de les autoritats esportives mundials el punt negatiu li van posar les espanyoles, perquè les catalanes en sortiren més reforçades. Qui sí va estar a l’alçada fou el president de la Federació Espanyola, present a la llotja d’autoritats. La representant de l’estat, vicepresidenta del govern, no la vaig veure ni a la TV1 ni a TV3. Catalunya, sí, en sortí més creïble i l’estadi alemany fou testimoni de l’onejar de les senyeres, del cant del Barça i del clam d’independència en el minut de partit habitual. Davant de l’evidència, m’he preguntat si a l’estat li feia vergonya ser present a la llotja per culpa d’un equip català però que oficialment figurarà en el seu llibre com un campió espanyol de la Copa d’Europa. Una trista manera de manifestar el seu amor a la seva pàtria, que no considero la meva, malgrat oficialment ho sigui. Quan escric aquestes ratlles no he llegit cap comentari de premsa espanyola ni tampoc he perdut el temps consultant les xarxes, que imagino la quantitat d’insults que vomitaran. Per una orella m’entren i per l’altra em surten. Em quedo amb la realitat del partit i amb la gran lliçó de civisme i de passió esportiva regalada per les dues aficions, la del Barça i la de la Juve. I alguns detalls em van cridar l’atenció. Les abraçades de Platini a Luis Enrique i a Xavi Hernández i com el president de la UEFA acompanyà al capità del Barça amb el trofeu fins a l’indret on tots els jugadors esperaven el lliurament que amb un gest molt significatiu donà a Xavi. Platini semblava un jugador més del Barça. Detalls, el fill de Piqué passejant a la gespa amb el seu pare, Messi amb el seu fill a coll i una imatge molt emotiva les filles de Luis Henrique onejant la bandera quatribarrada al bell mig del camp. Tot un símbol. Veritablement l’espectacle esportiu em va fer passar una bona estona, i reconec que la victòria, tal com es desenvolupà el partit, tant podia caure d’una banda com d’una altra i penso que ho feu de la banda del millor. Però jo, l’avi que estima l’esport, em quedo amb l’espectacle enorme de la gent i amb el desencís d’unes autoritats que no van estar a l’alçada del moment. Sortosament la qualitat catalana fou excel·lent.

IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT EN LA SOCIETAT

No és pot negar que l’esport, en l’actualitat, és un moviment social de gran intensitat i d’una capacitat de convocatòria immensa. Proves en són l’interés del gran capital per fer-se’l seu. I en aquest capítol hi trobem la degradació ètica i humana d’aquest factor social extraordinari. L’evolució de la societat, des de sempre, ha dimensionat les seves necessitats d’acord amb les seves capacitats. L’esport actualment és un proveïdor social en el marc de la formació integral del ser humà. I dic integral perquè la formació humana no és només psíquica sinó que també física i la persona és la integració en una sola unitat del físic i del psíquic. Amb la circumstància que són complementaris i sense un d’ells la formació esdevé desequilibrada. I l’esport, no és l’únic, però sí un factor molt protagonista. No hi ha part corporal que no pugui rebre els efectes d’un esport. Hi ha esports per totes les exigències físiques del ser humà. L’esport és l’evolució d’una necessitat de supervivència bàsica per una altra de complementar la supervivència amb una activitat lúdica. Coordinar el treball, l’esbargiment i el repòs. És veritat que molts esports en l’actualitat han esdevingut treballs per la subsistència bàsica sense perdre la seva condició de joc. És la naturalesa que sap conjugar tots els elements al seu abast en benefici de la societat humana. Al segle XXI l’esport és un element indispensable de progrés en una convivència en pau. Però allò que manca és precisament la pau en la convivència i l’esport està manipulat per aquesta mancança. I per aquesta raó l’esport professional dels nostres dies és un model més del desequilibri social injust que fa molt rics a uns pocs i pobres a la majoria. L’esport també hi té molt a dir i a fer en el reciclatge social cap a la justícia i la veritat, que són la base d’una comunió universal. El meu pensament no s’oposa a les organitzacions mundials i internacionals, tot el contrari, són útils i necessàries però cal un reciclatge. Ho palesa el fet recent de la dimissió del President de la FIFA, pocs dies de la seva manipulada reelecció, per escàndols de corrupció. La lluita contra la corrupció és indispensable, per a un esport més net i una necessitat més justa, la retirada del poder de totes les persones que dirigeixen i presideixen entitats corruptes. Primer, el reciclatge de les persones i el de les entitats vindrà tot sol. És una llàstima que la capacitat formativa de l’esport pateixi la manipulació de mentalitats que tot ho subordinen a les seves voluntats. Quan es produiran les dimissions de les autoritats esportives desautoritzades pels fruits podrits de la seva direcció? L’esport, com la societat, ho necessita. La societat civil, al menys la catalana que conec, hi aporta molt. Per què no se l’escolta?

BUSCAR TRES PEUS AL GAT

La xiulada del Camp Nou amb la seva transparència i manca de violència es vol presentar a l’opinió pública com un greu delicte i greuge nacional quan l’Audiència va declarar que la mateixa xiulada, fa uns anys a València, no era delicte. Però al PP l’interessa com el pa que menja acusar Catalunya i a Euskadi per assegurar el vots de les properes eleccions generals. I s’entan buscant els tres peus o els cinc, que també existeix com a dita. Els tres peus es refereix a complicar i els cinc a un  impossible. Però la situació política estatal necessita remoure cels i terra per no perdre protagonista. Davant d’aquesta actuació d`’urgència contra Catalunya per què no actuen també com cal quan en els camps i estadis d’Espanya s’insulta i es befa als equips catalans i s’insulta la seva bandera. La Delegació Nacional d’Esports, representada pel seu president, té molt mala memòria de com l’Esport Català ha defensat l’honor esportiu d’Espanya al món. Catalans eren els jugadors d’Hoquei sobre patins que assoliren per a Espanya el Primer Campionat del Món. I tots els títols d’aquest esport els han guanyat per majoria aplastant jugadors catalans. Per què Espanya va poder participar amb la Selecció de Futbol els anys 20 en els Jocs Olímpics? On es fa fundar el COE? Quants jugadors catalans formaven la Selecció Espanyola dels Campionats del Món de Futbol l’any 2010? Em podria citar tots els títols mundials i internacionals que equips d’esports catalans, que molta gent d’Espanya no coneixen la seva existència, han portat a les vitrines de la nació espanyola? Hi ha alguna selecció espanyola en la que no hi deixin la pell jugadors catalans i jugadores catalanes? I per més INRI qui va fundar el Reial Madrid? Dos catalans. Una xiulada, que l’audiència diu que no és delicte, aixeca el crit el cel i els mèrits s’obliden i per més vergonya per a Espanya insulten el nostres equips, insults dels que no se’n salven ni els infantils, i en sóc, testimoni. Però encara hi ha un altre tema per fer pensar a Espanya com s’equivoca. Els Jocs Olímpics de Barcelona. Sí, Samaranch era català i president del COI, però la primera intenció era atorgar-los a la capital d’Espanya. Però l’Espanya deportiva no va saber

guanyar-se una candidatura, que no va presentar, i tenia a la butxaca. Samaranch no és persona de les meves preferències, tot i que fou ell que m’atorgà la medalla de bronze de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit esportiu escolar. Però era una persona extraordinàriament política per promocionar-se i els polítics de l’estat, tan bons, no ho sospitaren tan sols. I quantes candidatures han perdut? I és precisament aquesta feble filosofia de l’esport que els porta a actuacions com la present de sancionar una xiulada quan l’audiència nacional havia reconegut uns anys abans que era un dret constitucional. Una sanció que és perillosa perquè profetitza un efecte boomerang. Ull”. Ho pensa l’avi que estima l’esport.

LA XIULADA TINDRÀ EFECTES ANTISANCIONADORS.

.No hi vaig ser present al Camp Nou, però la meva ànima va xiular. I ho va fer perquè entenc que també és constitucional. En el preàmbul, la Nació Espanyola, que rep el poder del poble, com ho reconeix l’article 1,2, proclama:” Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” Democràticament no és necessari un acord absolut, ho demostra el fet de governar el PP. Les minories democràticament tenen dret a manifestar-se i castigar-ho, opino, que és inconstitucional. És una demostració que hi ha una considerable expressió popular, que vota i atorga poder que no hi està d’acord, i constitucionalment és lícit i legal. I una xiulada en un estadi de futbol és una de les formes que el poble té a les seves mans. No han xiulat a Madrid l’equip francès jugant contra Espanya? Però i el respecte que es mereixen els ciutadans, tots? I ni el PP, ni el PDSOE són models de respecte a ciutadans de Catalunya i d’Euskadi, que constitucionalment, de moment, encara són espanyols. Tenen dret constitucional de dissentir. És vergonyós com la lectura de la Constitució desvirtua al llarg dels seus capítols els bons propòsits del preàmbul i els pactes internacionals en que el redactat espanyol de la Constitució s’hi emmiralla. La xiulada va fer mal a qui no és demòcrata. Però hi ha una xiulada que és molt millor i que actuarà amb els drets a la mà. Deportivament Catalunya només interessa a l’estat per sortir a la foto. I el partit de Copa Bilbao- Barcelona era una bona oportunitat. Espanya no reconeix internacionalment els mèrits esportius dels catalans, dels que en té les vitrines plenes. Aquestes vitrines tindran l’efecte boomerang. Sancionaran antidemocràticament Catalunya i Euskadi, perquè no és el Barça i al Bilbao, són les seves nacions que volen esborrar del mapa i l’esport manipulat pot ser un esborrador important. Però, l’esport a Catalunya és un element cabdal d’identitat. Espanya va poder participar en els Jocs Olímpics d’Amsterdam perquè uns catalans fundaren el COE, amb seu a Barcelona. La llista és molt llarga. El primer olímpic de Barcelona és del segle I. Espanya ha de valorar millor l’esport català i la seva força. La sanció contra la xiulada pot convertir-se en una molt important sanció del sancionador. Al temps. És opinió de l’avi que estima l’esport.