GUANYAR COM SIGUI…!

La Champions Ligue ha arribat als octaus de final amb setze equips de futbol, sobre el paper els millors. Però ho són de veritat? El comentaris que segueixo per TV3 em posen els pels de punta i em pregunto cap a on camina l’esport del futbol? Guanyar com sigui és una expressió escoltada, manta vegades, i molt més quan es tracta d’equips propietat de multimilonaris. Com aficionat a l’esport i sobre tot com a persona em satisfà que esdevingui un mitjà de vida, com un treball  que contribueix a una vida digna dels ciutadans. Un treball qualificat com els altres treballs. Però no és  aquest l’objectiu, ni el camí. L’esport ha caigut sota el poder del diner i els fets demostren que s’està convertint en un instrument d’un fals repartiment de  la riquesa. Primerament ja és una incongruència histórica que massa entitats esportives visquin de la capacitat dinarària dels seus amos. No generen riquesa amb la seva aportació sinò que, diguem-ne, la qualitat d’uns pocs atrau verdaderes fortunes també d’uns pocs. Però davant d’aquesta realitat hi trobem el fenòmen de les masses esportives. Clubs de considerable nombre de socies no cobreixen amb les seves quotes les despesses. Quina mena de fenòmen és? Esportiu, no, una falsa esportivitat. Falsa esportivitat que moltíssimes persones creuen que és la bona, la que ells defensen. I en la defensa del seu club, mentre guanyi, tot si val. Guanyar com sigui… Guanyar com sigui, aconseguim amb els fitxatges canviar l’estructura base dels clubs, que ja no són netament nacionals, sinò internacionals i aixó sense autèntiques fortunes és insostenible. Però alló quen sí se sostè és la nòmina dels grans dignataris ¿? de l’esport. És raonable i just que el President de la FIFA se n’emporti uns tres milions d’euros de sou? Seria bo conèixer les nòmines dels presidents de les Federacions Nacionals i Internacionals. Se celebren competicions internacionals que no tenen sentit, només que proporcionen substanciosos guanys als seus dirigents. El guanyar com sigui… m’ha portat a una crítica de les altes esferes, però penso que també en són responsables d’aquesta filosofia. Per una banda ha portat a fitxatges estratosfèrics dels suposadament millors del món, independentment de la seva nacionalitat, venent-se per diners la seva identitat nacional i els països juguen competicions descafeinades esportivament. Però guanyar com sigui… promou una sèrie de moviments intoxicadors que van dirigits a minvar psicològicament al contrari. Guanyar com sigui… descol·loca l’afició que es passa de paraules i de fets. Paraules i fets contràris a la digtnitat personal, dels àrbitres, dels jugadors i dels directius. I no diguem quan es malparla del país de l’equip contrari. Els seguidors de l’esport són molts, però mundialment no són majoria i no ho són perquè el repartiment egoísta de la riquesa s’ha manipulat subtilment, per no dir descaradament, per què no arribi a tothom i per tant no tothom pot beneficiar-se de les bondats, que en té, de l’esport. La Champions m’ha portat a escriure aquest comentari. Pregunto, és la Champions un model internacional esportivament racional? Jo penso que no. Una competició modèlica no pot jugar-se per eliminatòries. Ha de ser tots contra tots. Aquest principi i els contratemps de l’actual competició demanen una nova filosofia de l’organització de l’esport internacional si veritablement es creu en l’esport com element globalitzador.

RECOLZAMENT A LA VAGA DE L’ESPORT CATALÀ

L’avi que estima l’esport va dedicar un grapat d’anys de la seva etapa educadora a la promoció de l’esport escolar en les seves diferents categories. Més de vint anys de la seva vida i sempre per amor a l’art. I com ell moltes persones a Catalunya, amb el seu voluntariat, han fet crèixer l’esport i els beneficis que d’ell se’n deriven. Però la política ¿democràtica? de la pell de brau, que segons el pensament de l’avi, no compleix els seus objectius fonamentals, essent el primer una vida digna de cada ciutadà i la seva llibertat, posa en perill els fruits d’un voluntariat, gràcies al qual Catalunya assolí la seva qualitat esportiva i, avui, és un mirall desitjat per més d’un país. Però, massa sovint, sota la capa de voler millorar i perfeccionar s’hi amaga la voluntat de destruir perquè no s’accepta que un altre ho faci millor. La política no és política quan els seus efectes són perjudicials per a la gent i destructors de les estructures d’èxit. I alló que és més indigne és fer-ho sota una capa de transperència per recaudar més diners. Hi ha actuacions del voluntariat en el món de l’esport, com en altres activitats, que la política hauria, primer, estimar el valor moral, social, cultural i també econòmic i no legislar de forma coarcitiva posant entrebancs, que no fan altra cosa que desmotivar i enviar, en llenguatge col·loquial, a pastar fang als polítics. Estic convençut que un estudi acurat i rigurós de l’estalvi que genera el voluntariat hauria de canviar els papers, ajudant econòmicament a qui treballa voluntari i no fisgonejar perquè rep uns diners d’agraïment, diners que surten d’altres voluntaris que els generen amb sorteigs, per exemple, i altres accions per poder tirar endavant el seu projecte. L’avi que estima l’esport se’n va fer un tip d’organitzar sorteigs,  demanar ajuts, per què els equips infantils federats que depenien d’ell puguèssin jugar, perquè d’altra manera no ho haurien pogut fer i el joc és el seu espai natural en l’etapa de formació. L’avi cap al final de la seva activitat pedagógica va tenir 8 equips federats i sense el voluntariat d’ell i dels seus amics no s’hauria pogut dur a terme.  I els fruits li foren reconeguts per la gent, per les medalles que se li atorgaren, pels dos jugadors infantils fitxats perl FC Barcelona i pels nou jugadors d’handbol que passaren a formar part de la plantilla del BM Granollers, de Divisió d’Honor. I de voluntaris com l’avi a Granollers n’hi hagueren força, com el Gelis, l’Eladi Ferrer, el Josep Arenas, el Mariano Gargallo (jugador de futbol), el Sr.Figueras i molts més quins noms no recordo. I aquestes persones no buscaven beneficis econòmics, n’aportaven no només d’econòmics sinò de pedagògics, socials i esportius, valors que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar la pràctica esportiva del voluntariat. Perquè són aquestes persones les que han fet gran l’esport i no els polítics que s’apropien d’alló que no és seu.I per tot aixó l’avi que estimal’esport està al costat de la Federació Catalana de Futbol donant suport a la vaga que suposarà la no celelebració de 2000 partits per defensar la continuitat de 14.000 entitats esportives. Amics esportistes catalans, no us sembla prou motiu per votar també a favor d’una Catalunya Independent? Fa uns cent anys el Fundador del FC Barcelona va signar un manifest a favor de les Seleccions Catalanes al costat d’altres personalitats de l’esport i de la societat catalana. Incrementem la por que té el President del Govern d’Espanya en relació als efectes que tindrà el tracte judicial contra el FC Barcelona amb el tracte polític i econòmic que rep el voluntariat esportiu. Caminem més ferms cap a la independència.

R.MADRID – CF.BARCELONA 97-73

L’avi a qui agrada l’esport esperava visionar un partit esportivament de qualitat. I alló  va viure fou vergonya i desencís de comprovar com un equip, que diuen és capdavanter, donava una triste imatge que li hauria fet passar una molt mala estona, cas de ser-hi present. Davant l’opinió pública l’equip de bàsquet del FC Barcelona va fer pena, però era un equip veritablement representatiu dels catalans?  Si ho era, segurament que només pel nom del club, raó de més pel desencís. He copiat de la premsa l’alineació del FC Barcelona: Hezonga, Marcelinho (és estranger? Ho sembla per la forma d’escriure el nom.) Jackson, Dolleman, Tomic, Abrines, Satarosky, Lampe, Nachbar, Thomas. Quants catalans hi ha? Abrines, és mallorquí. En el seu interior l’avi considerava, cap a on camina l’esport? No és Catalunya, una predrera envejada arreu del món per la seva qualitat esportiva tant en la formació com en els terrenys de joc? Per què l’equip esportiu màxim exponent de l’esport català ha de jugar amb gent de fora de Catalunya? Sortosament, a vegades, el diner esdevè boomerang i puja els colors a la cara. L’avi, per televisió va mantenir-se fidel fins el darrer xiulet, per esperar una reacció que dignifiquès una mica l’actuació. Sí, encara que molt minsament, triples, pocs, que alenaven un xic la qualitat. Però si a la pista hi havia un equip qualitativament modèlic, fou el contrari, malgrat algunes jugades que no li feien cap favor a la deportivitat i en aquest sentit l’arbitratge no merexia l’aprovat. L’avi pensa que la direcció per part dels tècnics barcelonistes no va estar a l’alçada de les circumstàncies i tot plegat va fer pensar en un comiat avançat de l’Eurolliga. No li va agradar a l’avi aquest Barça i no està gens d’acord amb la política esportiva dominada pel diner. A l’avi li sap greu, però Catalunya es mereix un altre equip més català en tots sentits, perquè per més inri l’entrenador es dirigeix als jugadors en castellà.  

 

EQUIP HANDBOL PLATJA "TOKAITOS"

L'handbol platja és un esport derivat de l’handbol. Tal com succeeix amb altres esports, com futbol, voleibol o rugbi, s’adapta el joc original (en aquest cas l’handbol) per poder practicar-ho a la platja. Evidentment el canvi de superfície de parquet a sorra comporta l’obligació d’adaptar el reglament. Tokaitos és un equipo format per un grup d'amics del Yannik que durant l'estiu s'ho passen bé jugant a la platja l'esport que els hi agrada.

 

 

 

HE SEGUIT EL PARTIT PER RÀDIO GRANOLLERS

El fred m’ha fet por i m’he quedat a casa. Hem feia molta il·lusió presenciar un partit de l’equip femení de l’handbol Granollers, però les condicions físiques són les que són i el clima és el que és. He entrat a Esport3 per si el donaven però el Barça és el Barça si no en partits, en altres notícies. He conectat amb Ràdio Granollers i m’he sentit feliç. Coneixia les dificultats del partit però les jugadores del l’handbol Granollers han demostrat qualitat i possibilitats. És el seu primer any a Divisió d’Honor i el partit era contra el líder i aspirant al títol. Tot arribarà. Les sensacions que els locutors de Ràdio Granollers m’han fet sentir són molt positives per la capacitat golejadora d’algunes jugadores, per la qualitat de les dues porteres, per l’espectacularitat d’algunes jugades amb gol inclòs i per la millora manifestada a la segona part. Un dels locutors ha dit que les jugadores del Granollers poden estar molt contentes pel partit que han fet i pel resultat, davant d’un equip més experimentat i físicament més potent i fort. El resultat final 21-31, en un primer any a Divisió d’Honor i contra el líder no és cap resultat deshonrós, tot el contrari i més quan a la segona part han estat al mateix nivell golejador de 13 gols. Llàstima de l’escapada de les visitants a la primera meitat. La marxa del partit demostra la qualitat existent en la plantilla del Granollers i el prometedor futur que tenen per davant. Estic convençut que continuaran a Divisió d’Honor i que a la propera campanya lluitaran pels primers llocs de la classificació. La segona volta serà millor que la primera i el partit contra el líder així ho fa preveure. Ànims, endavant i no defallir.

PEP BLANCHART, PROTAGONISTA EN EL BM GRANOLLERS

La celebració dels  mundials d’handbol a Qatar ha demostrat, una vegada, més els fruits de la filosofia esportiva del BM Granollers. L’entitat granollerina no nomnés és campiona en les pistes de joc, sinò també en trobades de formació i en projecció exterior de les persones que controlen el timó del club. Pep Blanchart, gerent del BM Granollers ha estat contractat pels organitzadors dels mundials perquè hi aporti la seva experiència i el seu saber en la promoció, projecció i direcció dels esdevenimnents esportius. Fa molts anys que el conec, quan feia els primers moviments esportius, encara infant, en el pati de l’Escola Pia de Granollers, quan el seu pare i el seu avi l’acompanyaven  formant part d’equips infantils i jugava campionats escolars. Durant una anys el vaig perdre de vista pel meu allunyament de l’esport per motius personals i canvi de model de vida fins que a través de la premsa i de partits d’handbol m’he fet una idea de la qualitat esportiva de Pep Blanchart. Jugador, entrenador, promotor, directiu i una característica molt important, també innovador dintre la línea filosófica del BM Granollers. Perquè d’innovar es pot parlar amb els començaments i el corresponent impuls que ha donat a l’esport de base de l’entitat vallesana amb l’organització del Torneig de benjamins, alevins patrocinat per Coaliment i d’una dimensió mundial la Granollers Cup, modèlica i admirada arreu del món de l’handbol. L’experiència assolida en els contactes internacionals han fet de Pep Blanchart una figura internacional en el món de l’handbol, figura que s’afegeix a la llista dels noms importants del club com ho és també en l’actualitat, qui fou entrenador del Granollers i del Barcelona, Sr. Roca, vice-president de la Federació Internacional

(IHF). El BM Granollers trepitja fort i en deixa testimoni en tots els camps de l’esport de l’handbol: en el formatiu, en el competitiu, en el tècnic, en el directiu, en el solidari amb els altres i en el reivindicatiu d’una filosofia esportiva que en el seu dia consagrà Granollers, la Meca de l’Handbol. En la fotografia Pep Blanchart, entre dos entrenadors dels Mundials de Qatar, que també ho han estat del BM Granollers, Manolo Cadenas i Lecd Hasanefundic. Accepta Pep l’humil reconeixement de la teva vàlua de part d’un avi que estima l’esport.

L’esport actual defineix una filosofia global de la humanitat?

No sóc cap especialista del globalisme filosòfic però  em penso que entenc prou bé què significa globalització i globalitat. L’esport com esport hi ha de jugar o, tal vegada, el joc n’està al marge? La globalitat vol ser una imatge total i completa de la humanitat en cada moment de la història. Les bases filosòfiques d’aquest fet tenen molt dissenyades les normes de la globalitat en un món en formació i d’un món quan hagi assolit la seva perfeció total i absoluta invariable. On rau la problemàtica en la concepció filosófica global del món? Penso que en dilema individu-col·lectivitat. En donar a cada part tot el seu protagonisme, que comença per assolir la globalitat individual per poder construir la globalitat col·lectiva. I el primer pas exigeix un respecte màxim a la persona perquè només les persones poden crear la globalitat de la humanitat. Quan, la globalització es desplaça a una activitat que està al servei dels humans i se la col·loca davant de les persones, es tergiversa el concepte filosòfic i els seus objectius construint una col·lectivitat des de la materia, no des de la persona. Un objecte sempre estarà al servei de la humanitat, mai la humanitat al servei d’un objecte. I el diner és un objecte, no una persona. I presentar el diner com el dissenyador d’un model de societat significa atribuir el poder de l’ordre públic, de l’ordenament polític, a aquelles persones que acaparen el diner, posant l’economia com model globalitzador de la societat. I és aquest precisament el problema que està propiciant que la crisi económica sia per a un grup pobresa al límit i per a uns pocs motiu d’enriquiment desproporcionat. I en aquest joc de l’ordre social i del poder del diner quin paper hi juga l’esport? Senzillament que en el món de l’esport es pateixen els efectes de la crisi com en la societat en general. Uns pocs esdevenen riquíssims i la majoria feina a viure. I aleshores quina és l’orientació social i humana de l’esport? Ho estem vivint aquest més de gener del 2015 amb ocasió dels Campionats Mundials d’handbol? El diner fa i desfà. És tot dolent alló que fa el diner? Evidentment que no, però el que deixa de fer sí que ho és. El diner ha fet l’equip de Qatar competitiu amb una majoria clara de jugadors, que al fitxar han assolit una nova nacionalitat, i també ha intentat omplir les grades dels pavellons amb aficionats d’arreu del món. Amb el diner s’ha procurat donar una brillantor que no es tenia i col·locar l’handbol a un nivell superior al guanyat en la feina del dia a dia. Hi ha un punt que considero molt important globalment i és la formació dels equips dintre les federacions pròpies i dintre de les seleccions. I em pregunto, les competicions qui les organitza, la federació internacional o la política? Perquè són les federacions les que aporten els equips. Per què per exemple Espanya no ha pogut anar a Qatar amb els jugadors  estrangers que juguen la seva competició? Quina és la filosofia de l’esport? Fa la sensació que és aquella que primer imposa el diner, segon la política (amb treball de tapadora) i amb el xaiet les federacions. És aquesta la manera de treballar, globalment, l’esport? Si aquesta és la direcció que imposa el progrès històric i social actual que es fassi d’acord amb els avenços filosòfics i científics actuals respectant el protagonisme integral de les persones. Que la política, l’economia, la cultura, la ciència, la religió (sí, també) respectin aquesta centralitat, que elles estiguin clarament al servei de les persones i que les competicions mundials trobin un model social que els hi respecti el protagonisme i la dignitat que per naturalesa tenen i els hi pertoca. Que les institucions estiguin al servei de les persones i les ciències, les arts, les lletres, les tecnologies esdevinguin veritables servidores de la humanitat. De tota la humanitat, no d’uns pocs. Que els grans directius no estiguin cofois com en els darrers campionats mundials de futbol del Brasil perquè mil milions d’habitants del planeta havien gaudit televisament de l’esdeveniment esportiu? Els sis mil milions restants no hi tenien també dret. Mentre l’esport no comnpleixi el repte d’arribar a tothom, no complirà la seva funció social i histórica si no hi treballa i guanya dia a dia terreny. L’esport també està en deute amb la humanitat.