GUANYAR COM SIGUI…!

La Champions Ligue ha arribat als octaus de final amb setze equips de futbol, sobre el paper els millors. Però ho són de veritat? El comentaris que segueixo per TV3 em posen els pels de punta i em pregunto cap a on camina l’esport del futbol? Guanyar com sigui és una expressió escoltada, manta vegades, i molt més quan es tracta d’equips propietat de multimilonaris. Com aficionat a l’esport i sobre tot com a persona em satisfà que esdevingui un mitjà de vida, com un treball  que contribueix a una vida digna dels ciutadans. Un treball qualificat com els altres treballs. Però no és  aquest l’objectiu, ni el camí. L’esport ha caigut sota el poder del diner i els fets demostren que s’està convertint en un instrument d’un fals repartiment de  la riquesa. Primerament ja és una incongruència histórica que massa entitats esportives visquin de la capacitat dinarària dels seus amos. No generen riquesa amb la seva aportació sinò que, diguem-ne, la qualitat d’uns pocs atrau verdaderes fortunes també d’uns pocs. Però davant d’aquesta realitat hi trobem el fenòmen de les masses esportives. Clubs de considerable nombre de socies no cobreixen amb les seves quotes les despesses. Quina mena de fenòmen és? Esportiu, no, una falsa esportivitat. Falsa esportivitat que moltíssimes persones creuen que és la bona, la que ells defensen. I en la defensa del seu club, mentre guanyi, tot si val. Guanyar com sigui… Guanyar com sigui, aconseguim amb els fitxatges canviar l’estructura base dels clubs, que ja no són netament nacionals, sinò internacionals i aixó sense autèntiques fortunes és insostenible. Però alló quen sí se sostè és la nòmina dels grans dignataris ¿? de l’esport. És raonable i just que el President de la FIFA se n’emporti uns tres milions d’euros de sou? Seria bo conèixer les nòmines dels presidents de les Federacions Nacionals i Internacionals. Se celebren competicions internacionals que no tenen sentit, només que proporcionen substanciosos guanys als seus dirigents. El guanyar com sigui… m’ha portat a una crítica de les altes esferes, però penso que també en són responsables d’aquesta filosofia. Per una banda ha portat a fitxatges estratosfèrics dels suposadament millors del món, independentment de la seva nacionalitat, venent-se per diners la seva identitat nacional i els països juguen competicions descafeinades esportivament. Però guanyar com sigui… promou una sèrie de moviments intoxicadors que van dirigits a minvar psicològicament al contrari. Guanyar com sigui… descol·loca l’afició que es passa de paraules i de fets. Paraules i fets contràris a la digtnitat personal, dels àrbitres, dels jugadors i dels directius. I no diguem quan es malparla del país de l’equip contrari. Els seguidors de l’esport són molts, però mundialment no són majoria i no ho són perquè el repartiment egoísta de la riquesa s’ha manipulat subtilment, per no dir descaradament, per què no arribi a tothom i per tant no tothom pot beneficiar-se de les bondats, que en té, de l’esport. La Champions m’ha portat a escriure aquest comentari. Pregunto, és la Champions un model internacional esportivament racional? Jo penso que no. Una competició modèlica no pot jugar-se per eliminatòries. Ha de ser tots contra tots. Aquest principi i els contratemps de l’actual competició demanen una nova filosofia de l’organització de l’esport internacional si veritablement es creu en l’esport com element globalitzador.