Per què pateix tant darrerement el Barça?

No sóc soci de cap club de futbol però tinc simpatia per tots els catalans. M’agrada que l’esport català es mogui entre els millors. Però ser el millor no vol dir guanyar sempre si no també saber perdre. Sap perdre l’equip de futbol de la millor lliga del ¿món?. I quan   pregunto no em dirigeixo només als jugadors, sinò també als tècnics, als periodistes esportius i als aficionats. Honestament penso que no sap perdre perquè estava molt acostumat a guanyar. Hi ha victòries més valuoses unes que altres. Per a mí les millors són aquelles derrotes (que defineixen èxits)  en la que l’esport hi surt guanyant i no hi guanya per pedre sinò que malgrat no guanyar s’ha practicar un futbol d’alt nivel. En els dos darrers partits, a Bilbao va perdre i a Villareal empat. En els dos partits es carrega amb força contra l’àrbitre i els comentaristes afirmen que el Barça es mereixia la victòria. M’exposo a que se’m titlli d’anti barcelonista, però escric alló que penso. Dues raons m’hi porten: una, que el Messi sempre hi és i segona, l’entrenador escull els que creu més adients. En les dues postures hi trobo motius per la dita devallada esportiva. És veritat que a Villarreal amb el seu gol, Messi va salvar un punt. Però amb la seva presència, que la premsa diu que sempre hi és, se’n van perdre tres. Potser cal ser agosarat i no confiar tant en el suposat millor jugador del món. Ah, i cura, el gol no va ser de jugada, sinò d’una falta. També és significatiu. Segona queixa, una pèssima actuació arbitral. No dic que no, però estic convençut que el pitjor àrbitre s’equivoca menys que el millor jugador. He estat àrbitre, no de futbol, d’handbol, i puc assegurar que si els entrenadors fessin menys d’àrbitres es gaudiria d’un esport millor. Sóc dels que pensen que tant en l’alineació de l’equip, com en el seguiment de l’arbitratge, l’entrenador ha de demsotrar la seva vàlua i la seva visió de l’esport. Humilment opino que en l’actuació no guanyadora del Barça en els dos patits esmentats hi va tenir més culpa l’entrenador que els jugadors. I darrere l’entrenador, la premsa supervalorant individuus i resultats. Tant per una banda com per l’altra, els jugadors pateixen una sobrecàrrega psicológica provocada per premsa i tècnics, que no sempre esdevé positiva en relació a les victòries. I una sobrecàrrega psicológica agarrota no només la ment sinò també les cames. El joc té un director des de la banda i aquest director té el deure de corregir i corregir vol dir sempre ser valent. I cal ser llest i valent per copsar quines són les falles de l’arbitratge per posar-hi remei i qui primer ha d’adonar-se’n és l’entrenador. Potser al futbol li falta humilitat. Humilitat des d’els pensadors i organitzadors. Tal vegada si l’entrenador poguès, com en altres esports, fer seure uns minuts als seu costat el jugador, que no està a l’alçada, tindria més probabilitats d’adreçar el rumb de l’esquip. És un pensament. No n’hi ha prou en ser un gran coneixedor de l’esport, cal també ser un bon psicòleg esportiu i un estudiós per aportar nous plantejaments i punts de vista. Quan un  equip trontolla, malgrat un mal arbitratge, no és bo culpar-ne bàsicament a l’àrbitre, la culpa ha de repartir-se i adonar-se qui és el principal culpable. Honestament penso, que en els dos darrers partits, la culpa ha d’escriure’s en la pàgina de l’entrenador.