No m’agrada la catalanitat del Barça

La imatge internacional del CF Barcelona no és un argument prou convincent en la defensa dels drets de Catalunya. És veritat que la seva imatge ajuda a conèixer, però conèixer què, com es juga a futbol, o bé anar un xic més lluny, conèixer la nació catalana? Honestament penso que bàsicament només el futbol. Per una raó molt simple, en els equips més representatius, com futbol, bàsquet i hándbol, les plantilles estan tan plenes d’estrangers que fins i tot es poden presentar alineacions només amb estrangers. La catalanitat no la defensa el nom, sinò les persones. El Barça pot ser l’entitat més internacional de Catalunya però la seva base són els diners, no la cultura. Si ho fos la cultura, no haurien expulsat o dimitit la persona que ha afirmat que Messi debia el fet de ser el millor jugador als seus companys. Personalment encara aniria més lluny. No s’estalvien diners perquè continui formant part de la plantilla. Una pregunta, quants anys fa que pertany al Barça?  S’ha preocupat mai la directiva d’integrar-lo al païs amb l’aprenentatge de la llengua. No l’he escoltat mai contestant en català quan se l’entrevista. I el mateix  dels altres estrangers. La catalanitat no es defensa fitxant el millor jugador, sinó treballant els nadius perquè suguin ells, els millors. Ho fa la Masia? Els resultats diuen que no. De jugadors catalans de gran nivell n’hi ha arreu, fora i dintre. No em crec que el Barça no pugui formar una plantilla excel·lent només amb jugadors de casa. Em sap greu, però penso que no hi ha voluntat, perquè l’economia mana. No sé ara, però quaranta anys enrere el Barça tenia molts buscadors de valors fins i tot entre els partits escolars. Jugadors d’equips meus foren fitxats. L’edat m’ha apartat del seguiment directe, però els comentaris de premsa escrita i audiovisual em convencen que les plantiles dels equips d’elite es configuren amb els representants mitjancers, que alguns d’ells han trobat la manera de fer-se milionaris. El futbol professional em dóna la imatge de com fer-se milionari, amb les consequències de com aquesta pràctica fa més pobres que rics. Desitjo que el FC Barcelona sigui el millor equip del món, però en tot, també en la cultura de la seva gent, en la integració que fa la impressió que només s’aconsegueix amb diners, perquè alló que arriba a la gent és la preocupació de millorar la fitxa abans d’acabar el contracte perquè els diners d’un altra club no puguin millorar l’oferta. Reconec que sóc molt dur, però la imatge que a  mi m’arriba no és cap altra. El treball cultural ha de ser millor que l’econòmic. Pel contrari, el camí porta al fracàs. I no m’agraden els fracassos dels equips catalans. Per a  mi fracasar, no significa perdre partits, l’èxit el donen els guanys de l’esport. Guanyar i perdre, dissortadament avui dia, és el leimotiv. Poden caminar donant-se la mà cultura i esport? No poden, han de caminar i ho faran quan la centralitat de l’activitat esportiva sigui la dignitat del ser humà. La dignitat no la creen els diners, sinò la cultura. Desitjo un Barça en l’elit mundial, però culturalment català. I en l’actualitat, no li veig.