En el seguiment que l’avi fa de l’esport del segle XXI li
preocupa l’orientació i quins són els objectius. És veritat que vivim una etapa
de la història en la que es parla molt de la globalització però només he llegit
una filosofía del globalisme, la de Lluis M. Xirinacs. L’orientació del futbol,
com la de la política, no concorda ni en la base, ni en els objectius amb el
globalisme defensat per Xirinacs en la presentació de la seva tesi que va
merèixer un summa cum laude. Òbviament la filosofia global comença pel concepte
de la persona i qué significa la gobalització en la formació de l’home i de la
dona. L’orientació esportiva, opino, que aquest principi el té prou assumit
però massa manipulat. Molts esportistes es queden en el camí per objectius
aliens a la persona. El següent pas ens porta a considerar l’equip i també el
club. I és en aquest punt que el partit del Barça-Elx, confessa que altres
partits anteriors també, el portaren a les consideracions següents. En principi
el resultat i la qualitat del joc no entren en les reflexions del tema. La base
està en els components de l’equip que juguen el partit. El Barça va jugar el 90
minuts amb 7 jugadors estrangers gairebé tot el partit i una part amb 8. L’equip
el formen 11 jugadors. Des de una óptica globalitzadora quin sentit té? Quines
objectius? Quines consequències? Globalment se li contestarà a l’avi que en el
segle XXI no hi ha diferències i els
clubs poden formar les seves plantilles amb els jugadors que creguin
convenients. D’acord. Una pregunta: què vol dir un club català? Suposo que la
catalanitat la donen les persones catalanes, no estrangeres. La política del
segle XXI la catalanitat en l’esport la dóna la nació, el lloc, l’indret. Però
hi ha un problema, la geografía no juga. No és tot. La globalització del club
depen del diner. Els diner és el globalitzador com succeix en la política de la
societat actual. Globalitzar passa a significar ser el millor en perjudici del
respecte a la persona. Jo no entendrè mai que un equip que juga amb majoria
absoluta de gent no catalana, sigui català. I amb tot el respecte en el partit
de referència hi jugaven, si no vaig errat, només dos catalans. És aquesta la
manera de fer global l’esport català? Però hi ha reflexions més lamentables si
ens posem a considerar quin tracte reben
els clubs de categories inferiors per part dels grans. Corre el rumor, i l’avi
vol pensar que és veritat, que molts clubs treballen molt bé la pedrera. Però
on acaben jugant, fins i tot els més bons. El partit que es comenta va posar l’avi
de mal humor per la poca incidència dels jugadors de casa i per la impressió
que li fa quan contempla un partit i comprova que la pedrera gaire bé brilla
per la seva absència en la direcció tècnica actual. Quan es parla d’aquest tema
sempre s’acaba amb la mateixa resposta: al club li resulta més barat fitxar
jugadors de fora. I la mateixa raó econòmica que oblida els de casa, esdevé
massa sovint la mateixa per fer diners venent-los a altres clubs. Ja sé que és
molt forta aquesta afirmació, però quants jugadors de la pedrera del Barça
juguen en altres clubs? Tornant al tema globalització, perquè existeixen tantes
federacions? Quin exemple d’actuació global donen? És tema per un altre
comentari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada