L’AVI OPINA SOBRE EL BARÇA

No és soci del Barça, tampoc és culè, però li agrada el Barça quan de veritat és  català i actúa com a tal i es mou en la filosofia de l’esport per l’esport a tots nivells. Li agrada el Barça d’avui?  No. Quan Tito Vilanova deixà per malaltia la direcció de l’equip va opinar que la directiva s’equivocava amb l’elecció d’un entrenador nou aliè al moment dolç d’una manera de jugar que entusiasmava al soci i al no soci. Pensa que fou un error que ha portat a la situació actual. Un error al fitxar l’entrenador argentí perquè significà una renúncia a la confiança de la direcció que Pep Guardiola i Tito Vilanova havien dut a terme amb els èxits coneguts i admirats arreu. En el seu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, l’avi que estima l’esport li dedicà un capítol amb el títol LÍRICA DEL FUTBOL, perquè tant en l’etapa Guardiola com en la de Vilanova molts partits creaven el futbol art. I aquella filosofia esportiva que tenia molt de ciència, també respirava art amb la seva creativitat, podriem dir que era esport integral en el que el cos i l’esperit s’hi cordinaven i la intel·ligència i la passió el dirigien. I aquesta filosofia es deixà de banda al contractar a l’entrenador argentí i novament a Luis Enrique. L’equip que Tito Vilanova havia cohesionat fou deixat de banda i canviada la filosofia els resultats també, però en negatiu. A la Junta Directiva li mancà el sentit del risc amb la gent de casa. El sentit del risc col·locà a Pep Guardiola d’entrenador i amb  Tito Vilonova, de segon. El sentit del risc va canviar de direcció però ho va fer dubtant de l’equip que ja tenia. I els dubtes acostumen a ser mals consellers.

En la filosofía que defensa l’avi s’hi troba un altre capítol important: el protagonismne dels jugadors. És veritat, que com en la vida, també hi ha diferències, uns són més bons que uns altres. Però en un equip com el Barça la bondat dels jugadors hauria d’anar avalada per ser els millors dels llocs que han d’ocupar en l’equip i el seu sentit del companyerisme. Un jugador sol no pot mai capitalitzar el joc d’un conjunt i molt menys quan es comprova, com s’ha comprovat en el cas Messi que la seva eficàcia golejadora depèn també dels jugadors que tenen per missió dirigir. I aquests jugadors no poden estar supeditats al crack o geni perquè el geni no sempre hi actua i la seva genialitat és efímera. Valorar com a millor del món amb una argumentació basada en la capacitat golejadora és il·lògic perquè manta vegades depèn del passi del creador de joc i que el passi sia bo no només és mèrit de qui el fa si no tambè de qui el rep. I aquesta coordinació  pot fallar tant per una banda com per l’altra. Crear genis i primeres figures és un perill que tard o d’hora es paga car. I sembla ser que el Barça ho està pagant. I ho està pagant també per culpa dels diners. Hi ha una consequència que és nefasta. El geni arriba un moment que es creu l’amo. I el Barça en té força experiència en aquest capítol. Les diferències en els contractes i en la valoració dels jugadors no porten mai a bon port. I aquest és un altre capítol. El Barça de Pep i Tito funcionava molt bé per una filosofia de bona intel·ligència entre els millors de casa i els de fora. I aquesta filosofia, avui, no hi és. Només ho sembla. Els de casa han d’anar a fora per triomfar. No tè capacitat el Barça per triomfar amb els de casa? No ho feien el Pep i el Tito?. Per què no es continuà amb aquesta política? I ara hi ha problemes en els despatxos directius i tècnics. I quan aquests no funcionen, tampoc funciona la maquinària. L’avi no ho veu clar. Hi ha un altre capítol molt important, la política en l’esport, que no és el mateix que la política de l’esport. Ja en parlarà l’avi d’aquest punt un altre dia.