CAP ON CAMINA L’ESPORT?

El fenómen de la globalització analitzat des d’una vessant, com és l’econòmica, crea a l’avi que estima l’esport un desconcert massa generalitzat. Visionant per televisió un partit de bàsquet de la lliga Endesa ha parat esment en la configuració dels dos equips presents a la pista. Dels deu jugadors, set eren estrangers. I la competició es diu espanyola. Del campionat mundial d’handbol, que es juga a Katar, l’equip del país organitzador està format per jugadors contractats d’arreu i nacionalitzats amb l’afegitó que s’ha pagat l’estada a 20.000 espectadors europeus i d’altres indrets durant els dies del campionat perquè actuin de claca. Parlant d’handbol existeix algun equip espanyol que pot alineà un conjunt només amb estrangers. I no parlem de futbol que ja traspassa tots els límits. I tampoc d’esporitzacions que donen la impressió d’una venda d’identitat a canvi de diners. Per exemple, un equip ha suprimit la creu de la corona del seu escut perquè els patrocinadors no catòlics no es molestin. Cap a on camina l’esport? Quin sentit tenen els campionats mundials, els Jocs Olímpics i els Torneigs Internacionals si els equips federats ja no els configuren  només equips del país? Les Federacions són entitats privades. Coherentment els campionats mundials que organitzen les federacions mundials, FIFA per exemple, haurien de ser jugats per esportistes de les respectives federacions i, posat el cas, en l’equip de la Federació Espanyola hi podrien jugar, Messi, Neymar, Cristiano, Benzemà. Però no,  només si poden alinear naturals del país o nacionalitzats. Perquè els equips nacionals estan totalment polititzats ja que les grans competicions, oficialment les organitzen les Federacions, però qui mana són els estats. Una pregunta: aquesta manera d’actuar es pot catalogar de fenòmen globalitzador? L’avi pensa que no, perquè les consequències són més aviat negatives per a l’esport. L’autèntica globalització va per un altre camí. El de  millorar la qualitat dels esportistes de cada país perquè la filosofia del globalisme té per objectiu una convivència mundial en pau fonamentada en la identitat de cada individu, de cada col·lectivitat. Si se li vol donar una altra imatge, cal un  reciclatge organitzatiu de canvi d’estructures i, en aquest canvi, l’economia s’ha de reciclar en profunditat per no crear falsos ídols. L’avi és conscient que la nova orientació és molt revolucionària i no és fàcil de portar a port. No és tan difícil reciclar l’organigrama actual amb una filosofia que no devalui les identitats, ans les reforci, i trobi una solució satisfactòria per a tothom per a la configuració dels equips. Analitzant el futbol espanyol, per exemple, la suposada qualitat que es compra a l’exterior no és superior a la del país, que per contra pateix un desmillorament per manca d’atenció dels jugadors i dels conjunts tant des de la vessant esportiva, com cultural, pèdagògica, psicológica i humana. L’avi hi creu molt en l’esport però no li agrada la manera com es tracta i s’organitza actualment. Li falta, fonamentalment, cultura humanista. L’esport d’elite actual es mou pel camí d’una greu crisi social culpable de les desigualtats entre la clase rica i la gran majoria pobre. L’esperit de l’esport no és aquest.

Foto: Selecció Catalana Femenina de Bowling.