JOAN ANTONI SAMARANCH

He llegit amb atenció la columna de l’ESPORTIU, Barcelona, l’olimpisme i Samaranch signada pel periodista Jordi Camps. Hi estic d’acord i la meva més cordial felicitació. S’haurien celebrat uns JOCS OLIMPICS a Barcelona sense Samaranch? Penso senzillament que sí però reconec que circumstàncies històriques hi ajuden. No sóc un admirador de Samaranch, malgrat haver rebut de les seves mans la Medalla de Bronze de l’Amjuntament de  Barcelona al mèrit esportiu, per què, si Catalunya no té el seu propi Comitè Olímpic, ell li barrà al pas. Samaranch era l’ovella negra de la família i l’esport fou la seva bona estrella fins al nomenament de President del Comitè Olímpic Internacional. Malgrat les meves poques simpaties he de reconèixer que fou una persona intel·ligent a l’hora de fer realitat els seus somnis. I ho és pel camí recorregut. Pregunto, com s’explica que un Delagat Nacional d’Esports de l’etapa franquista sigui nomenat embaixador a Rússia? Era l’inici del camí que ell havia intuit. I la jugada li va sortir bé i la sort es decantà per Catalunya. Barcelona no era la ciutat espanyola pensada per una celebració dels Jocs, sinò Madrid. Però l’Ajuntament de Madrid es va adormir a l’hora de presentar la seva candidatura, desil·lusionant al mateix President del Comitè Olímpic Internacional i Barcelona havia fet la seva oferta. Concidir els Jocs a Barcelona fou una decissió obligada que no podía oblidar-se perquè els Jocs d’acord amb els estatuts reformats del COI havien d’atorgar-se a un estat i Catalunya no ho era. I Samaranch amb la seva proclamació assolia dos objectius. A) Catapultar Espanya i B) rentar-se la cara palesant la seva catalanitat. Però si Catalunya no va aconseguir el COC abans dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, la culpa és de Samaranch. Catalunya es va moure i molt, els anys vuitanta amb l’ADOC i el COC i la demostració de que aquest moviment molestava a la política espanyola és la persecució dels catalans empressonats pel jutge Garzón i la persecució que es feia de la bandera catalana per impedir la seva presència en l’acte inaugural. Demostració de la il·legalitat dels empressonaments és la sanció que el Triubunal de Justícia Internacional va imposar al Govern d’Espanya. La història tè els seus cops amagats i alló que no agradava a Madrid s’atorgà a Catalunya mitjançant un alt càrrec internacional promogut per la política centralista de l’estat. Barcelona va viure i gaudir d’una gran projecció internacional però manipulada com ciutat espanyola, no com capital de Catalunya. I el Jocs van arribar a Espanya perquè Barcelona era una ciutat espanyola, no catalana, políticament parlant. És sorprenent com la història mou els seus fils. L’esport és un factor responsable i els JOCS DE BARCELONA  van posar Catalunya encara més al món. I aquest encara més profetitza que els propers JOCS OLIMPICS de Barcelona seran els primers JOCS OLIMPICS de Catalunya. És una profecia que Barcino, el segle I de la nostra història, va celebrar la victòria d’un ciutadà en els Jocs Olímpics de Grècia? Joan Antoni Samaranch, gràcies pels Jocs que en certa manera no eren els que havies previst. La intel·ligència de la història fou superior a la teva. 

Esportivitat de la gent

La celebració del partit LEGENDES DEL C.F. BARCELONA- LEGENDES MANCHESTER UNITED  m’ha portat a pensar en el sentit de l’esportivitat dels espectadors. I ha estat la presència del públic que oscilava entre els cinquanta mil espectadors, quan el Camp Nou té un aforament de gairebè cent mil. Sóc conscient que no sempre s’omple i que els motius són diversos. Però aquest partit presentava una motivació extra-esportiva amb objectius de salut per el tractament de malalties causants d’una gran mortalitat també en el món infantil. Era un partit benèfic per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Que la salut pública i en particular el tractament del càncer infantil no hagi estat una raó prou convincent entre els aficionats al futbol i en concret entre els socis i afins al C-F.Barcelona per omplir el camp és una demostració d’una feblesa esportiva incapaç de reaccionar amb l’esport al servei de la salut pública i només ho fa dominat per la passió d’uns colors, passió que no hi té res a veure amb l’esportivitat. El ventall de l’activitat esportiva es deu a tota la humanitat perquè l’esport és un configurador social. Òbviament que la passió hi aporta molt a les relacions esportives, però l’esport no és només passió. És un factor de relacions socials que des d’una faceta lúdica obliga a la posada en pràctica dels anomenats valors de l’esport, com el companyerisme, la solidaritat, la germanor, l’esforç, l’amistat, la comprensió i un de molt important el respecte a la persona. La llista és molt més llarga, però l’esport essent un joc ultrapassa la condició lúdica per esdevenir un psicòleg del coneixement de les qualitats de les persones, un pedagog per orientar la seva vida, un conseller per obrir els ulls fent adonar-se dels propis errors o de les pròpies veritats. Amb el respecte màxim a la llibertat de les persones alló que em va cridar l’atenció és que la promesa d’un gran espectacle esportiu, ofert per jugadors que foren legendaris, no hagi tingut una resposta més vibrant i explossiva. I aquesta observació em fa preguntar, què fan malament els responsables de l’esport? Només hi trobo una resposta. Una massa generalitzada manca d’equilibri entre l’apassionament i la veritat. La passió és necessària però amb el control de la intel·ligència i aquest control aconsegueix que la felicitat de l’espectacle esportiu esdevingui més intens perquè esdevé més humà. És cert que l’esport s’ha convertit en ànima, però encara li falta molt per assolir la llibertat d’una convivència en pau. Que els aficionats del CF Barcelona no omplissin el camp en l’espectacle futbolístic benèfic amb una programa excepcional és una prova de les mancances de l’efectivitat de l’esport com a configurador social. El avenços tècnics i crematístics han superat les exigències humanes. Senzillament a l’esport, i en especial al futbol, ha de treballar-se encara molt l’humanisme esportiu, que es treballa, el partit que comento ho demostra, però encara resta molt camí a fer. L’Everest de l’esport necessita escaladors d’excepció. N’hi ha, però no són suficients.      

Un nou poema del BM Granollers

La valoració de les activitats humanes en la globalitat del seu missatge serà veritat si el barem mesurador és la vida. L’esport, en el tema que ens ocupa, l’handbol, com activitat humana gaudeix i pateix dels condicionants físics i psíquics, per què esdevingui una vivència integradora en el conjunt de moments de l’existènciaa. Les vivències, quan són reals, són fruit de la voluntat i la intel·ligència amb una base creativa passional. I són les emocions en el seu grau de passió que aporten aquella sensació de felicitat que fa sentir l’orgull de viure. I és precisament aquest orgull la base de la creativitat poètica. I l’ésser humà en la seva essència és fonamentalment creatiu i la paraula poesia, en la seva etimologia, aporta el sentit d’acció creativa. No és cap exageració afirmar que el poema més valuós del poeta és la seva vida que contemplada des de l’angle de la convivència és la imatge que causa a la mirada de l’altre. I aquesta imatge també la donen les col·lectivitats com pot ser una entitat esportiva. I des de la meva mirada, el BM Granollers em regala una imatge esportiva que troba en la poesia la seva projecció de l’ahir, de l’avui i de l’esperança del demà. Òbviament que l’esport no té els seus objectius en la literatura, però sí que els té en la formació de la persona i per aquesta raó camina de la mà amb altres activitats cresatives de l’ésser humà. I com no pot ser d’altra manera la realitat de la imatge dependrà de la qualitat de l’esportista com a persona i com a jugador. I la imatge poètica será fruit de la pràctica de valors del seu esport. Les pinzellades seran els seus moviments en la pista, la seva qualitat a l’hora d’exercitar-los, la imatge que dongui amb els resultats que se’n derivin i la qualitat humana del jugador des de la capacitat de lluita, passant pel companyerisme i la solidaritat, l’entusiasme en la lluita i la intel·ligència en el desevolupament del partit.

La valoració dependrà de la capacitat de despertar l’emotivitat de l’espectador, que es pot comparar amb l’emotivitat del lector, amant de la poesia, que llegeix un poema que l’entusiasme. La sensació física i psíquica d’entusiasme que viu l’ésser humà és la mateixa que pot desvetllar un partit, un poema, una pintura o una encaixada de mans. I enguany la contemplació de la imjatge del BM Granollers, creada per tots els equips de l’entitat, pel seu joc i els seus resultats i la seva presència en el món de l’esport, és un desvetllador d’emocions i de joia al ser esport de la meva ciutat, comarca i país, Catalunya. El gran trofeu del BM Granollers és la seva història i la creació d’una imatge esportiva creativa.  

El PP contra el F.C.Barcelona

No sóc soci del Barça, ni de l’Espanyol però en els dos clubs catalans s’hi llegeix, encara que amb diferents llenguatges, un missatge de país. Trobo decepcionant que un partit polític no sigui capaç de llegir, ni d’entendre el curs de la història. El futbol, gràcies a les diferències, també és un configurador històric. I malgrat m’és difícil, encara, entendre la orientació globalitzada d’aquest esport, intueixo en ell que la globalització és el procès de futur. Referent al FC Barcelona, com en altres equips, m’és difícil acceptar la possibilitat de jugar una competició estatal pràcticament sense jugadors de l’estat. És un procès llarg, no fàcil, però és orientatiu de com una societat, respectant les diferències, obre els braços a tothom sense limitacions d’orígen, raça i tendències ideològiques. La globalització que en l’actualitat practica el futbol equival al procès històric de progrès? El missatge de tots som germans en l’espai on vivim i treballem independentment del propi orígen és la traducció evangélica que tots som fills de Déu. En aquesta tendéncia, política, religió i cultura es donen la mà. I és curiós que un dels màxims factors sigui un esport, en aquest cas el futbol, encara que d’altres com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei, el waterpolo, per exemple, segueixen a una distància raonable la mateixa tendència. Però en l’exercici de la globalització cada club de l’esport en questió no renuncia a la seva identitat. Una aportació més de la importància de les diferències per valorar la qualitat de la globalització. I al PP no li agrada la defensa de la diferència al proptestar contra el FC Barcelona perquè dóna suport al procès de Catalunya cap a la independència. Un veritable incomprensió de la filosofia de la globalització i, a la vegada, una incapacitat d’entendre la història i el seu curs. El FC Barcdelona, independentment de l’us de la seva força econòmica que es fonamenta en la credibilitat que desperta, des de els principis de la seva història l’ADN sempre ha estat cent per cent català. I el seu primer president i fundador fou processat i desterrat per aquesta defensa. La trajectòria del Barça, en aquest sentit, és una demostració que, malgrat les manipulacions patides i que pateix, és una icona mundial de la identitat del poble català. I és vergonyós i antidemocràtic que un partit polític espanyol, en el que hi militen catalans, siguin precisament els catalans els que s’avergonyeixen de la identitat catalana independentista de més de dos milions de catalans. Una aberració democràtica que la història borrarà del mapa. El CF Barcelona amb un president  víctima de l’odi contra Catalunya, amb situacions difícils de subsistència desprès de la guerra, amb presidents que han mirat més el futbol que el país, no ha deixat mai de ser un club esportiu d’esperit català. Quan les circumstàncies han estat adverses la natura i la història han tingut cura de la seva conttinuitat i supervivència. I el poble ha estat la salvaguarda de la seva identitat. La seva imatge mundial, malgrat taques que no ens agradin, és un missatge que cal tenir en compte perquè és un exemple de globalització. I la globalització sense diferències és impossible.

I és precisament aquesta filosofia la que porta a criticar la signatura del FC Barcelona del dret a un referéndum del poble català per decidir el seu futur. Amb el FC Barcelona, el futur de la convivència universal és la globalitat creada per estats independents i lliures, i Catalunya ha de ser un estat exemplar en el procès de la història. Catalunya té en l’esport un defensor capdal dels seus drets. No debades més del vuitanta per cent dels seus habitans actuals practiquen algun esport. La cultura i el treball són els esports que armen la voluntat dels catalans.

Partits de futbol amb missatge

Amb el panorama futbolístic de Divisió d’Honor en les darreries d’una de les lligues més importants del món, el darrer partit Reial Madrid-FC Barcelona (2-3) guanyat en temps afegit pels visitants i en la Diada per a Catalunya de la rosa i el llibre, ha esdevingut, possiblement per la sort, una lliçó magistral per a tothom. La primera part de la lliçó es basa en el procès futbolístic a partir del primer partit de lliga per arribar a la classificació abans partit. Al Barça per tenir opcions a la victòria final no podía ni empatar, ni perdre, havia de guanyar. El Madrid empatant o guanyant tenia el camí lliure. Però el resultat d’ahir deixà les opcions dels dos equips gairebé en igualtat d’oportunitats, amb la condició que tant l’un com l’altre han de guanyar tots esl partits que els hi resten. De quina banda caurà la sort? Per què cal contar-hi. Una circumstància, el Barça va guanyar en temps de descompte i el Madrid i té la mà trencada en aquesta condició. La sort esdevindrà l’àrbitre en la jugada final. Com? Valorant el partit d’ahir, els arbitratges seran força decissius en tots els partits que resten de tots els equips en competició. El dau de la sort pot caure en el partit menys imaginat. Pel que he vist i he llegit l’arbitratge d’ahir no estava a l’alçada del partit. Es diu molt sovint que el futbol és (era) un esport d’homes, justificant la violència.

I en el partit en questió n’hi va haver i no gaire ben resolta. Serà la violència la mà del dau de la sort? Podria ser. De quin partit? Possiblement d’un dels de la darrera jornada. Però de mans del dau de la sort n’hi ha d’altres. Els mateixos jugadors amb el seu estat anímic creat per múltiples raons i no necessàriament esportives. Ambients, per exemple, de persecucions judicials contra jugadors importants. Davant dels fets viscuts a llarg de la lliga amb la doble bara de medir, es pot pensar tot. I no ho descarto. Una altra mà pot venir de la manipulació de l’ambient polític que es fa de certes autonomies generant males convivències. Diuen que no s’ha de barrejar esport i política però  la política espanyola actual aprofita, fent veure que allarga la mà al diàleg, totes les vies per sembrar marors. I sembrar marors esportives contra equips catalans és una possibilitat que ha tingut ja realitats clares. I en aquest capítol nom podem oblidar la premsa oral i escrita. És una altra mà del dau. Quina és la gran lliçó del partit darrer Madrid-Barça? Que la victòria final d’un dels dos està sub judicie, i el judice és la sort que per bé o per mal existeixen massa mans per decantar-la. I una lliçó molt important, que en les grans festes culturals Catalunya sempre hi és i és capdavantera.

Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà

Article 3.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.

La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.

Valors i contravalors de l’esport

Vivim una etapa de la història en la que una de les constants és queixar-se de la pèrdua de valors. Personalment penso que el problema rau en la deshumanització del ser humà. La valoració s’ha centrat en la dita castellana “tanto vales, tanto tienes” perjudicant notablement la vida passional. Dissortadament a la passió se la manipula contemplant prioritàriament la incidència material del desig corporal. Dóna la impressió que la història de la humanitat ha perdut el nord. Per sort la natura actúa i desperta la ment. De la valoració del mal porta a la necessitat del reciclatge i d’un treball per entendre quins són els valors que la humanitat del segle XXI ha d’integrar en la seva imatge. Hi ha un valor que no és perd mai perquè és imprescindible: el ser humà. La persona per ella mateixa és el gran valor de la història. Per una raó molt senzilla: és el subjecte i objectiu dels seus actes. Pensa i el pensament millora la seva imatge. Treballa i el fruit del treball repercuteix en la seva subsistència. Es relaciona i el contacte amb els altres crea convivència.

L’esport és una activitat humana fàcil de comprovar com incideix en el seu desenvolupament. La pràctica esportiva urgeix unes qualitats que sense elles no és possible gaudir-ne però a la vegada fer esport col·labora en la formació integral del ser humà. Desenvolupa la intel·ligència, regula la passió i aporta salut. La pèrdua de valors es manifesta en la manipulació de l’esportista en benefici dels seus egoïmes personals. La guerra dels contravalors. I dissortadament l’exèrcit dels contravalors és molt poderós, té l’arma atómica del diner. El contravalor no és el diner sinò la manipulació que l’ésser humà en fa. A l’hora de parlar dels valors de l’esport se citen qualitats, com la solidaritat, la companyonia, el respecte, l’amistat, qualitats que massa sovint fluixeigen per culpa dels diners. En l’esport, sobre tot en el futbol, es produeix la circumstància que s’exigeix el  màxim rendiment a tots els jugadors malgrat les diferències de sous siguin sovint astronòmiques. No cal donar noms. Les diferències han de ser equitatives i l’equitat és enemiga de les injustícies. Aquest detall, malgrat es digui el contrari, mossega el subconscient amb els coherents efectes en el rendiment. I es produeix una injusticia que no es té per tal: s’obliga al jugador a sobreposar-se al seu estat psíquic. No tothom ho aconsegueix. En aquest aspecte també existeix el geni i és aquest geni el que sovint salva a l’altre geni fenòmen. I aquest valor no es contempla i sovint ni es coneix. Dissortadament la guerra entre valors i contravalors és un espantall, que en futbol té el seu advocat, el gol. El gol ho justifica tot. Una pregunta, a qui es dóna el mèrit del gol? És una reflexió per no oblidar. Fer un gol quan el company te’l posa a l’abast no és una genialitat. Fer gol no és un valor és un deure que sense valors és molt difícil de complir. Amb la máxima humilitat, l’enfrontament valors contravalors pot esdevenir un exercici positiu favorable a la convivència esportiva i ciutadana.